DALT DEL TRAPEZI

En aquesta setmana trista i/o tràgica en què el govern espanyol ha demostrat amb paraules i fets qui mana en el concert mundial de l'economia, una macroeconomia que no és virtual ni virtuosa tampoc i que acaba repercutint durament i purament en les butxaques dels ciutadans, una economia en què els governs tenen poca cosa a dir més que amén, i que fa que els funcionaris i pensionistes hagin de gratar-se les butxaques -i potser encara agrair no estar en la desesperada situació dels que van perdre el lloc de treball i els que el continuaran perdent encara, i cada cop més ja que les mesures de contenció de despesa pública són en definitiva contenció de consum i, doncs, més davallada de producció i més atur-, en aquests dies tan atziacs, arriba el festival Trapezi a Reus, puntual, com la pluja de maig que mai no sol faltar, adobat enguany per un vent gèlid inusual que sembla enviat des de les mateixes bromoses cimeres despietades que regeixen els destins dels mercats financers.

Amb la invasió d'aquesta troupe intinerant d'artistes del carrer -d'altres no tant-, i de seguidors desimbolts i deseeixits -d'altres menys-, que s'escampen pels diversos espais públics, oberts i tancats, que ofereix la ciutat que s'obre per uns dies hospitalària i magnànima, m'assalta el somni d'un món diferent, un món alternatiu, un món obert, franc i lliure on tot sigui abastable, mesurable en termes d'esforç, atracció i simpatia, i on els intercanvis necessaris no estiguin dictats pels valors dels diners.

No ignoro que tot és en bona mesura fals, que els artistes han de guanyar-se una retribució en moneda per subsistir i per preparar i exhibir els seus espectacles, i que els seguidors que formen aquest multicolor i alegre eixam trashumant han de pagar peatge pel seu pas, ni que sigui amb modestes contribucions per menjar i pernoctar en algun aixopluc. Sé que espectacles tan magnífics i d'alt nivell com Plecs, el que el grup Enfila't presenta al noble escenari del Bartrina ha necessitat el finançament de diverses corporacions públiques, entre elles el propi centre de producció teatral de la ciutat, el CAER.

Sé tot això, però la il·lusió, al cap i a la fi, és gratuïta i no hi ha mercats financers que la taxin. Almenys alguns dies a l'any.