COM S'HA INFLAT LA MÀSCARA

Acabàvem dient en el passat article que les complicacions de l'economia es munten sobre una veritat senzilla. La veritat, antiga de fet com l'economia, molt més antiga doncs que la dita ciència econòmica, és que no es pot créixer il·limitadament sobre la base de recursos limitats.

El que s'ha edificat sobre això, des de la teoria i des de la pràctica, és un complex emmascarament per mantenir-nos en la il·usió utòpica d'una riquesa universal compartible per tots, i en això han coincidit les utopies capitalistes i les socialistes.

Comentava l'altre dia, en el seu article dominical a El País, Soledad Gallego-Díaz, que los especuladores siempre han sacado beneficio de enfrentarnos por ideas que no significan nada. I advocava perquè els ciutadans, en lloc de veure-les venir, ens impliquéssim en el debat econòmic i expresséssim clarament la nostra voluntat. I per això cal, segons ella, una comprensió real dels fets, d'allò que es mou rere la confusió i el desordre de l'especulació salvatge.

Crec que Soledad Gallego-Díaz té raó quant a la necessitat que els ciutadans es mobilitzem en una acció comuna. No crec que li calgui a cada ciutadà endinsar-se en el fragor de la batalla, per usar els seus termes, coneixent a fons els detalls del que no és sinó una maniobra de distracció per part dels poderosos, però sí conèixer alguns elements bàsics i essencials de la forma en què funcionen les coses.

Anem, doncs, a mirar d'aclarir alguns d'aquests elements . Sembla més enllà de dubte que l'actual és una crisis financera de grans dimensions, i que ve donada per una especulació sobre capitals que ha creat una bombolla finacera a nivell mundial. Segons la teoria dels cicles econòmics de Nicolas Kondratieff o Joseph Schumpeter, estaríem endinsats en la segona i darrera fase d'un cicle llarg. Aquesta fase, de decadència, és caracteritzada per la conversió del capital inversor típic de la primera fase, destinat directament a la producció i a la recerca de competitivitat, en un capital purament financer que busca el manteniment o augment dels beneficis en l'especulació. Es basa més en el benefici a curt termini i es mou a gran velocitat per explotar les oscil·lacions del valor, de manera que crea un moviment caòtic, incontrolable, i progressivament allunyat d'un valor tangible i mesurable en termes d'intercanvi de béns de consum o de producció.

Si és així, estem en una fase terminal de cicle, com mostrarien les agudes crisis que es vénen repetint en diferents zones geogràfiques o diferents sectors econòmics des d'almenys l'inici de la dècada dels 80. El moment actual, la crisi que esclata a nivell mundial fa dos anys, té el seu epicentre en els Estats Units, que sens dubte és la clau en molts aspectes.

Va ser allí on, als inicis dels 70, es va suprimir el patró or que havia dominat l'intercanvi de divises, i va ser allí, després de la crisi del petroli que va succeir immediatament, on a primers dels 80, amb Reagan, es va disparar una de els claus de la crisi: el dèficit fiscal. La teoria, aquell neoliberalisme que es va estendre com una plaga des de l'Administració nord-americana, era que la reducció dels impostos, equilibrada amb el retall de les despeses públiques, reactivaria el cicle productiu. Però si els retalls fiscals van ser efectius, no ho van ser els pressupostaris. Les administracions van mantenir el seu nivell de despesa, i no perquè mantinguessin les plantilles d'empleats públics o les politiques socials, caracteritzades pel model keynessià-fordista que havia dominat la política dels sistemes capitalistes des dels anys 30, sinó perquè injectaven sense parar fons públics a l'estructura productiva, en particular la indústria armamentística.

Perquè havia de canviar ara el paper de l'estat en el nou sistema imperant en el capitalisme, que perdia a la vegada el seu antagonista amb l'ensulsiada dels sistemes comunistes. Del model keynessià, que mirava de redistribuir guanys entre les classes mitjanes per assegurar els nivells de consum i, doncs, de la producció, es passava a un Estat que es limitava a fer de policia nominal de l'intercanvi de divises i, més important, a impulsar la producció exercint de client de les empreses privades. El paper de policia va anar afeblint-se, alhora, mentre avançava la globalització i el seu corol·lari, la facilitat per moure capitals, primer productius (deslocalitzacions), i després cada cop més especulatius, per l'efecte de cicle a què ens hem referit: bàsicament, és el joc de la piràmide invertida que pot entendre bé qui s'hagi vist entrampat en alguna d'aquests jugades especulatives. El sistema reposa en el creixement, i es col·lapsa quan ja no és possible assignar més agents que intervinguin i assegurin el reintegrament del que han invertit els predecessors que els han endossat els seus crèdits.

L'Estat, els seus bancs centrals, i els organismes supraestatals, haurien d'assegurar dues coses: que el nivell de capital circulant s'adequa a la riquesa real existent en l'àmbit de cada u (estatal o internacional), i a més certificar la transparència de les regles del joc. Quan l'Estat fa trampes i oculta la correlació entre riquesa i capital, es produeixen tensions inflacionistes, fugides de capital, etc. Però el que ha passat darrerament és que tot el sistema mundial s'ha col·lapsat, en bona part per la globalització dels mercats financers, i en bona part perquè el culpable dels fons tòxics -com s'ha batejat a les formes de representació de capital que han estat objecte de l'intercanvi financer internacional que han resultat no tenir un suport de valor real- són els Estats Units, amb un nivell d'endeutament monstruós. Un deute que a nivell estatal s'estima en uns 12 bilions de dòlars, però que per a les seves empreses i famílies podria arribar als 50 bilions.

Quan una economia es veu entrampada en l'espiral infernal, o en la piràmide que hem comentat, pot fer dues coses: captar recursos en l'exterior a base de vendre la seva producció, o impulsar el consum intern a base de redistribuir recursos o de facilitar el crèdit. Aquesta darrera ha estat la sortida dels nord-americans, impossibilitats de competir amb la producció d'altres països emergents, ni recorrent a la seva capacitat armamentística -que té el cost d'haver de muntar guerres per poder ser venuda-, ni amb el creixement de la tecnologia -clau del breu període expansiu de l'era Clinton que va acabar amb la fallida de les punt com a 2001-. El recurs final ha estat, doncs, inflar el crèdit i l'especulació sobre els valors o, més aviat, títols de valor que han inundat el mercat mundial i han acabat esclatant, des de la crisi de les denominades hipoteques sub-prime que van fer ensorrar-se aquest mercat, a l'actualitat, en què com en una partida de dominó van caient altres economies que s'havien pujat al carro de l'especulació, com, singularment, la nostra.

La crisi espanyola, tot i tenir singularitats, és característica: inflada per la gran entrada de capitals, es va muntar sobre una expansió ràpida creada pel creixement irracional de l'activitat de la construcció, que va estirar d'altres sectors sota l'impuls d'una política urbanísitca irreflexiva, basada en l'oferta d'inversió i no en la necessitat real de demanda d'habitatge. El resultat, el veiem ara, i el culpable designat per les forces dirigents dels mercats, contra tota lògica, és ara un sector públic que no es caracteritza precisament per un gran endeutament ni un gran dèficit fiscal. Recordem el conte dels rucs: els que han quedat endeutats no són els intermediaris financers, però el que els queda, quan el propietari del ruc no pot respondre a les seves obligacions, és un ruc esquifit.

Però sobre això, i sobre com s'ha girat la truita en l'anàlisi política de la crisi al llarg dels darrers mesos, parlarem en un altre article, intentant veure què podem fer, els ciutadans, i els nostres líders polítics, als quals tan generosament paguem i que, en canvi, s'alineen un cop més del costat dels que menys paguen. Els més poderosos, és clar.