PER QUÈ ESCRIURE?

Per què escriure? Escriure vol dir afegir alguna cosa més a un llegat ja inabastable, inabarcable, il·legible en la seva totalitat per a un sol lector. Les noves tecnologies, la facilitat comunicadora actual proporcionada per internet, han multiplicat exponencialment aquesta capacitat, acostant-nos al món descrit per Borges a "La biblioteca de papel".

Per què escriure si no podem ser llegits? Certament, es pot escriure per a un sol i intransferible lector que seria un mateix, en un onanisme intel·lectual que seria autoalimentable. Però no sembla funcionar, al menys no com l'onanisme sexual, que, encara que sigui substitutiu -no dic que ho sigui sempre-, sí que sembla sostenible. No ho sembla el literari, encara que alguns, com el misteriós J.D. Salinger, diguin haver-lo fet. En general, escriure implica, almenys, aspirar aser llegit.

Però, doncs, si ja n'hi ha TANT d'escrit, per què entestar-se a afegir embalum a un volum que ja podríem considerar virtualment infinit (caldrà donar-hi voltes a aquesta expressió, ben mirat).
La solució, possiblement, no és única. I potser n'hi ha tantes com escriptors en exercici. El que sí sembla evident és que l'edificació literària, aquest urbanisme especulatiu, de bombolla, de la creació de més artefactes literaris, no seia sostenible sense l'existència de l'especimen del lector, el membre d'aquesta espècie tossuda que, encara que es declara en extinció per no pocs apocalíptics defensors de la teoria de la desaparició imminent del material narratiu, sobreviu i dóna alè i atia el foc dels que encara es mantenen en aquest ofici o afició o mania sense sentit ni potser futur.

És clar que hi ha nombrosos intel·lectuals de cella aixecada que, com els crítics apocalíptics esmentats, arrufen el nas i asseguren no llegir res dels seus contemporanis, i que se centren en els clàssics i/o en autors del passat que els donen -creuen- una pàtina de distinció i diferenciació per sobre de la resta dels mortals (lectors, autors i autors/lectors -qui pot haver excrit sense haver llegit abans?-).

Exponent clar és el cas de Salvador Espriu, que vam comentar en aquest blog, un cas de radical defensa del món clàssic (en la seva acepció més estricta i reduïda, que fins i tot deixaria de banda Shakespeare o Cervantes, per no parlar d'ell mateix). Però si a Espriu no li podem atribuir -crec- una actitud farisaica, una falsa postura tartúfica, sinó una -gosem a dir excessiva i desmesurada- coherència intel·lectual, creiem que en la majoria dels autors que arrufen el nas hi ha més de tartuf que de docte conseqüent. Si prevalgués la seva postura, al cap i a la fi, s'acabaria el món editorial i la producció d'auqesta massa inabordable, inabastable i il·legible del material que apareix, no ja cada any sinó cada dia en tots els inabordables, inabastables i il·legibles mitjans de comunicació actuals.

Acudim, per acabar aquest petit al·legat a favor de la creació, a un mestre que, si sens dubte ja és clàssic, és encara modern, el gran William Faulkner. Amb 46 anys va deixar escrit en una carta a Malcolm Cowley: "Pienso... que he trabajado bastante en mi (elegido o predestinado, no sé qué) oficio, con orgullo pero sin vanidad, a mi juicio, con mucho ego pero con humildad (al ser poeta, no he soltado ningú pedo por la gloria) para no dejar en esta nuestra inútil crónica ninguna señal superior a la que al parecer voy a dejar".
I, a una carta posterior al mateix Cowley,deia: "El arte és más sencillo de lo que piensa la gente porque hay muy poco de que escribir. Todas las cosas conmovedoras son eternas en la historia del hombre y han sido escritas con anterioridad, y si un hombre escribe con ahínco suficiente, con suficiente sinceridad, con suficiente humildad (y, con el inalterable propósito de no considerarse por ello nunca nunca lo bastante satisfecho), las repetirá, porque el arte, al igual que la pobreza, se cuida de sí mismo, comparte su pan".

Doncs, poetes, narradors, lletraferits: continueu, insistint, escrivint, fent esborranys o simples mals esborralls.. Això sí, no llenceu un pet per la glòria.