QUE LES GRANOTES CRIÏN PÈL

Una de freda i una de calenta, en l'àmbit judicial espanyol. Encara no ha sorgit l'esperadíssima sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya (ara que ja ha passat el Madrid-Barça, sembla no haver gaire més excusa), però dues decisions aquests dies han dut de nou el poder judicial a les primeres pàgines dels diaris.

L'una, la sentència de l'Audiència Nacional sobre el cas Egunkaria, en què es dóna una repassada en tota regla al jutge instructor -Juan del Olmo- que va tancar aquest diari i es constata que no hi havia cap empara legal per fer-ho. La justícia ha triomfat... però set anys després! Una justícia -en aquest assumpte, on hi ha tantes famílies afectades, per no parlar d'un dret tan fonamental com el d'informació- tan demorada, no és una justícia completa, per molt que arribin -més tard que aviat de nou?- indemnitzacions que haurà d'assumir l'Estat.

L'altra, la decisió del Tribunal Suprem per encausar el jutge Baltasar Garzón per presumpte prevaricació en obrir una instrucció pels crims de la repressió franquista. Una decisió realment controvertida. El millor al·legat, el d'una anciana de 80 anys d'un poble d'Àvila que va dirigir una carta al magistrat que ha instruït la causa contra Garzón, Luciano Varela. La dona, filla d'una afusellada l'any 1936, diu al seu escrit:
"Yo sólo quiero que me manden una autorización para sacar los restos ". Després de relatar com ella mateixa, una nena de 6 anys, el seu pare i altres familiars van ser objecte de maltractaments i tortures i com se'ls va denegar durant anys i anys el dret a recuperar les despulles de la mare, es dirigeix al jutge en aquests termes: "Los asesinos ya murieron, no me gustaría que a los hijos o familiares se les mire por encima del hombro porque ellos no tienen la culpa de lo que hicieron sus padres (...) Y como son 74 años luchando por recoger los restos, si con esto se da alguien por aludido, les pido mil perdones, no es mi intención". La carta conclou així: "Y, por favor, no sean malos y manden la autorización para recoger los restos, y con todo mi dolor les envío un saludo de esta mujer que sigue esperando que las ranas críen pelo".

Ni ombra d'odi ni set de venjança. Simple i humaníssim desig de reconciliar-se amb la memòria de la tragèdia. Potser ja és hora que fem criar el pèl a les granotes, en lloc de pretendre donar demostracions de democràcia al món.