EPIFANIES DE FAULKNER

És improbable que William Faulkner sigui objecte d'una polèmica en el futur similar a la que encara es debat al voltant del seu il·lustríssim homònim company de glòries literàries, el gran Shakespeare. Com que l'autor del Sud dels Estats Units ha viscut en uns temps on els testimonis bibliogràfics, gràfics i de tota mena ja eren habitualment conservats-si bé encara abans de la revolució internet-, no és probable que en en els segles de l'avenir es pugui discutir l'autoria de les seves obres, com encara es fa de manera entusiasta amb el bard anglès.
Com demostra en el seu darrer llibre l'estudiós nord-americà James Shapiro (Contested Will: who wrote Shakespeare?), la polèmica al voltant de l'autoria de les obres shakespearianes es remunta a inicis del segle XIX, i ha tingut renomenats militants de la teoria negacionista de l'autoria del vulgar fill d'un comerciant sobre algunes de les més universals joies de la literatura de tots els temps. Basti citar Mark Twain, Henry James o Sigmund Freud entre ells. Shapiro intenta tancar la polèmica amb una exhaustiva anàlisi de les obres, però és segur que, si el llibre aporta coneixement i llum sobre aquesta vasta obra, no tancarà en absolut l'afany de sembrar dubtes que tant sembla caracteritzar l'esperit humà.

Faulkner no patirà aquesta mena d'ombres, sens dubte. Entre d'altres coses, era fill d'una noble estirp d'autèntics cavaller del Sud, encara que en resultés un traïdor per a molts dels seus paisans. Però sens dubte haurà de patir -o gaudir- de moltes revisions i reinterpretacions de les seves immortals obres. Moltes d'elles tan plenes de zones d'ombres que són sens dubte fructífer caldo per a tota mena d'especulacions sobre els seus orígens i referents. És sabut que va construir un territori propi, el mític comtat de Yoknapatawpha, però també és ben sabut que el va bastir amb els teixits de la realitat que l'envoltava i que tan bé va demostrar conèixer.

Les fonts, però, de tot escriptor, no tenen per què ser de primera mà. I recórrer a elles no pot ser per si sol objecte d'acusacions de plagi, com encara avui es vessen sobre autors que consulten obres alienes per ambientar i dotar de versemblança les seves creacions. No es pot dir que Faulkner es vegi acusat així, però una acadèmica nord-americana, Sally Wolff-King, ha desvelat en una entrevista a The New York Times que el gran escriptor es va basar en els diaris d'un ric propietari amic seu, Francis Terry Leak, per a no pocs elements que va reflectir en els seus llibres, en l'immens, vivíssim i suggeridor panòptic del Sud americà que és el conjunt de les seves novel·les.

Aparentement, Faulkner visitava sovint a Leak i, a part de discutir llargament amb ell -propietari tradicional d'idees oposades a les seves-, va consultar i prendre moltes notes dels seus diaris, d'on sortirien, entre altres detalls, noms de molts dels seus personatges.

Una eloqüent mostra de la difícil relació que Faulkner va tenir amb els seus coetanis compatriotes, i que encara avui perviu, és que aquesta història no hagi transcendit, tot i que els diaris no siguin precisament secrets -estan dipositats a la Universitat de Carolina del Nord-. Els descendents de Leak no han estat precisament interessats en divulgar la influència del seu avantpassat en l'obra d'un autor tan poc simpàtic per a ells com Faulkner. Com revela la pròpia Wolff-King, el rebesnet de Leak li va confessar que mai havia prestat gaire atenció a l'obra de Faulkner.

És d'esperar que el llibre que la professora té en preparació (Ledgers of history: William Faulkner, an almost forgotten friendship, and an antebellum diary) aclareixi nous punts dels combats que Faulkner va haver de lliurar contra la mentalitat del món que va descriure tan magistralment.

Però la pervivència d'aquestes no gens ben engreixinades relacions de Faulkner amb el seu entorn social es poden veure en multitud d'aspectes, alguns encara de ben palesa actualitat. Si el segregacionisme pot considerar-se fins a cert punt un record, un combat menys conegut del mateix Faulkner, el que va lliurar contra les estrictíssimes normes de restricció de les begudes alcohòliques, encara és de rabiosa actualitat. El passat 12 de gener, la ciutat d'Oxford, la seva ciutat natal de l'estat del Mississipi, va votar per fi abolir una norma contra la qual va promoure ell mateix una campanya allà pel 1950: una norma que impedia la venda pública de cervesa que datava dels tempsde la famosa Llei seca. Per fi ha estat rebocada la norma, tot i que els partidarus de la no tolerància encara no han donat el seu braça tòrcer. Faulkner, gran -massa- bevedor, ha guanyat una batalla després de mort, però potser no de manera definitiva, ja que està prevista una nova votació d'aquí a 5 anys.

Faulkner no és profeta a la seva terra, però això és una condició que comparteix amb molts altres genis de la literatura. James Joyce, a Irlanda -o el menys genial però recent cas del famós autor de Les cendres d'Angela, Frank McCourt- són exemples de refús dels pobles cap als narradors de la seva història que no s'avenen a donar la imatge d'ella que els paisans voldrien veure reflectida cara al món. En tot cas, confiem que la divulgació de detalls de la seva vida, de com es va manejar amb el seu entorn i amb les seves pròpies vivències i experiències, no facin remoure a la seva tomba l'home que va deixar escrit, en una carta a l'editor de la revista Time, que li havia demanat col·laboració per publicar un article sobre ell: "Si debe venir aquí para hacerlo, ello significa que necesita husmear en mi vida privada. No quiero de ningún modo, aunque tal vez no puedo evitarlo. Pero por el simple hecho de que en nuestro sistema americano yo sea noticia, al menos mi familia y mis amistades no deberían estar sometidas a la vergüenza que significan estas noticias Quizás estoy equivocado, pero aquí abajo la intimidad de las personas no se utiliza para estetipo de cosas".

No sé allà baix, però és evident que per aquí, Faulkner ha perdut aquesta altra batalla. Com ell mateix va escriure en una altra carta, a Malcom Cowley, ell es considerava "...un tipo chapado a la antigua y tal vez un poco extravagante; no me gusta que mi vida y mis asuntos privados estén al alcance de cualquiera que tenga los medios para pagar el precio del libro, o un amigo que lo comprò y se lo quiera prestar".

De manera que tanquem aquí la intromissió en la seva vida, prudentment, però això sí, confiant que el vell cavaller fet a l'antiga es prendria amb nosaltres una cervesa si pogués donar-se un tombet en alguns bar del seu Oxford avui dia.