DELIBES, EL CAÇADOR

La mort de Miguel Delibes, la setmana passada, és sens dubte una notícia digna de tota mena de comentaris. I sospito que pocs poden ser denigratoris, donada la dimensió artística i humana d'aquest majúscul escriptor. Per entendre'ns, no és una personalitat que pugui suscitar les visions contradictòries que va tenir un altre -potser el gran altre- autor de la literatura espanyola del segle passat, Camilo José Cela. Deixem estar que Cela hagués aconseguit el Nobel i no pas Delibes.

Ara, un aspecte que podria resultar, si més no, objecte de llums i ombres, és el de la declarada, coneguda i molt esbombada condició d'aficionat actiu a la caça del gran escriptor. De fet, és un dels aspectes que, de manera força curiosa, van destacar més els obituaris obligats dels dies posteriors a la seva mort. De fet, ell mateix s'havia definit com "un caçador que escriu", com destaca en un interessant article de Juan Cruz que li dedica a la seva edició del dia 13 de març El País. L'article és un excel·lent extracte de declaracions del mateix Delibes, d'una entrevista que li va fer l'any 1999.

Deia Delibes en aquella entrevista, "He dicho a menudo que soy un cazador que escribe; es decir, tomé contacto con los elementos fundamentales de la Castilla profunda mediante mis excursiones de cazador y pescador. Entonces aprendí a hablar como aquellos castellanos. Y todos mis libros tienen adentro a esos personajes, desde el ratero de Las ratas hasta el señor Cayo de El disputado voto... Podemos decir que mi comunicación con el pueblo y mi idioma del pueblo lo aprendí en contacto con estos señores yendo yo allí a una cosa distinta". Hi ha, doncs, una relació entre llengua i cacera, per a Delibes.

Aquesta mateixa edició li destina vuit pàgines a l'autor desaparegut, incloent firmes del prestigi de Juan Marsé o Rafael Sánchez Ferlosio, però és a la del dia següent on un article de l'exministre de Justícia del govern Zapatero, Mariano Fernández Bermejo, fa més incidència en l'aspecte més predisposat a la polèmica de Delibes, el de caçador. Diu el fiscal i exministre, en referència a una xerrada entre amics: "En su transcurso, uno de los contertulios se sorprendía de la coincidencia en el maestro Delibes de dos cualidades, para él no exentas de contradicción: su exquisita sensibilidad literaria y su pasión por la caza. No es necesario detallar los pormenores de la reacción que ello provocó entre los confesos apasionados del arte cinegético allí presentes que, huérfanos de cualquier excelencia literaria, nos consideramos de inmediato etiquetados de insensibles y negados del todo para la emoción artística, tan incompatible, al parecer, con la burda zafiedad, incluso la crueldad, que se entendía consustancial al ejercicio cinegético."

Recordem que el fiscal va caure en desgràcia en la seva breu i frustrada carrera política per trobar-se en una partida cinegètica amb el jutge Garzón, home també de frustrades ambicions polítiques. No es tracta, naturalment, que la desgràcia vingués perquè la societat li retragués aquesta burda zafiedad, ni tan sols les irregularitats constatades amb la seva llicència de caçador, sinó la inoportunitat política de la trobada en un moment en què el jutge duia sumaris molt candents políticament.

Tanmateix, és evident que caçar i defensar la cacera és una presa de postura en un aspecte polèmic. Delibes, un home indubtablement sensible, no podia sens dubte plantejar-se aquesta relació amb tal afició sense un profund qüestionament. Què diu en l'article esmentat de Juan Cruz sobre la mort?: "Creo que la terrible relación de la vida con la muerte nos viene dada desde que nacemos. Tengo la impresión desde chico que estaba amenazado por la muerte; no la mía, sino la muerte de quienes dependía". I, en relació a la manipulació periodística que ell, un periodista al cap i a la fi, també va haver de patir: "¿Defectos del periodista contemporáneo? El afán por el morbo, por sacar las cosas de quicio. Me preguntaron por la Guerra Civil y luego por mi afición a cazar perdices. Y el titular fue que Miguel Delibes se arrepentía de la sangre derramada como si yo hubiera ido por ahí disparando tiros en la nuca. No se sabía si estaba arrepentido de las perdices que había matado o de los soldados que pudieron caer bajo mis hipotéticos disparos. Pero no soy rencoroso. Siempre he dicho que soy un hombre sencillo que escribe sencillamente".
Penediment de sang vessada, doncs... la relació amb la caça de Delibes és, si més no, ambigua.

Un altre gran, immens, escriptor que va tenir una declarada afició per la caça, William Faulkner, va ser més contundent al final dels seus dies. En una carta a la seva amiga Jean Stein, cap a novembre de 1954, recollida per Joseph Blotner a Cartas escogidas (Seix i Barral 1983), escrivia: "No, no mataré ningún ciervo. Hace ya varios años que empecé a descubrir que no quería matar ciervos, sólo perseguirlos a caballo com en el relato (Race at morning) y ahora he descubierto que no quiero matar nada, y probablemente no lo haré, dejaré las armas y las municiones. Porque cada vez que veo algo salvaje y apasionado que se mueve, corre, está vivo, veo una joven y hermosa forma viviente".

Una bella forma vivent. Una bellesa que està destinada a extingir-se un dia, certament. Però, des de l'actitud de lleialtat i respecte a l'oponent que proclama el fiscal Bermejo (per què oponent, però, en un animal que no ens busca com a presa?), quina necessitat hi ha d'escurçar la seva efímera i llampeguejant cursa en aquesta terrible i aspra relació contínua entre la vida i la mort que és el món que habitem i compartim?