Sobre la fotografia "Selfreflection", de Francesca Woodman
M'aboco al mirall i no veig la finestra.
Fa massa temps que ens coneixem,
l'espill i jo, aquest antic avorriment
i l'horror de la tremolor sota la pell.
Veig la mirada que sempre he vist,
com si fos la meva, encara que sé,
malgrat el costum, que no ho pot ser.
I veig el cos que seré demà mateix
en la inclemència furtiva del temps.
Ai, els ulls que cremen d'espant!
Aquests ulls falsos que m'adjudiqueu...
Els he vist massa cops, a ells també.
Però mai, mai, l'esglai i la frisança
de l'esguard dels altres, del món sencer,
l'esguard de tots que em farien per fi,
en un moment d'èxtasi, veure el meu.
Potser si alcés el vol al seu través,
trencant amb un precís tall de la meva
carn feta un polit i esmolat ganivet,
seria aleshores una finestra oberta,
una franca porta cap a l'oblit etern.
M'agradat molt!. De com un mirall pot inspirar tant...
ResponElimina