SALVADOR ESPRIU I LA MITOLOGIA CÀSSICA

Demà 22 de febrer es compliran 25 anys de la mort de Salvador espriu. Ens sumen a l'homenatge que des de diversos blocs s'està fent al gran poeta amb motiu d'aquesta efemèride. La iniciativa parteix del bloc Antaviana.

La mitologia clàssica, junt amb la bíblica, és una de les grans influències en l’obra de Salvador Espriu. Com tot bon escriptor, Espriu era un coneixedor dels referents clàssics, però en el seu cas era més que això: n’era un profund estudiós i els textos originals li eren absolutament familiars . Una de les raons pot ser que, a causa de la seva precària salut i el seu caràcter un pèl agre, no es va interessar per la vida social i es va dedicar completament a la literatura. Aquest coneixement es reflecteix prou clarament en la seva obra. Unes més conegudes que altres, compta amb una sèrie d’obres de temàtica directament relacionada amb la mitologia clàssica.

Hi ha dues obres teatrals d’Espriu que es basen directament en les històries mitològiques relatades per Sòfocles i Eurípides. Antígona, escrita l’any 1939, és una obra fidel al mite clàssic, que Espriu utilitza donant-li un rerefons contemporani: la guerra fratricida del mite es converteix en una metàfora de la Guerra Civil espanyola, el líder dèspota que causa el conflicte representa la figura de Franco i l’oposició d’Antígona, la protagonista, és l’oposició d’Espriu a la guerra i al règim. Adapta el mite per expressar el seu dolor envers aquesta situació, que li va deixar una profunda petja.

L’altra obra teatral és sens dubte la més coneguda. A petició de l’actriu Núria Espert, Espriu va escriure l’any 1977 Una altra Fedra, si us plau, títol que fa referència a la insistència de l’actriu. És una obra teatral dins d’una altra obra teatral, és a dir, hi ha uns personatges fora de l’acció que parlen dels fets que ocorren com si en fossin espectadors. Fan la funció del corifeu de les tragèdies clàssiques, i són uns personatges habituals de l’obra d’Espriu, uns personatges ficticis que utilitza per apropar més l’obra al lector o espectador: la Tecleta Marigó, la Magdalena Blasi i el Pulcre Trompel·li. Al principi de l’obra hi ha un diàleg de “la Gran Artista”, que representa Núria Espert, i “l’Altra”, les quals interpretaran després Fedra i Enone respectivament, i parlen de la tossuderia d’Espriu, al qual anomenen “Salom”, al negar-se en un principi a escriure l’obra.

Aquesta negació va ser real, i la justificava amb que l’any 1937 ja havia publicat una obra amb el nom de Fedra. És una novel·la curta, la versió catalana de la Fedra de Llorenç Villalonga. Aquest va acusar Espriu de plagi, ja que l’obra és també situada a Mallorca, encara que no aparegui el nom explícitament, i s’ambienta dins el cercle aristocràtic de l’illa. Tot i això, la Fedra d’Espriu supera a la de Villalonga, sobretot per la gran riquesa de descripcions psicològiques. Un coneixedor de l’obra de Salvador Espriu, si està atent, podrà trobar diversos detalls típics de l’autor. Dins la gran quantitat de noms d’aristòcrates que apareixen en la novel·la, es colen aquells tan habituals com el de Magdalena Blasi, i també el pseudònim d’Espriu, Salom, i fins i tot el de Villalonga, Dhey, en una mena de compensació.

Hi ha alguna obra més de temàtica mitològica en la prosa d’Espriu, com els contes d’Ariadna al laberint grotesc, però potser la més curiosa és Les roques i el mar, el blau, publicada l’any 1981. És un recull de breus descripcions de personatges mitològics, escrites intermitentment entre el 1975 i el 1981. Les diferents descripcions tenen l’estil espriuà, fresc i irònic, i cadascuna és completament diferent de l’anterior, pot descriure un sentiment amb gran passió o pot frivolitzar un conflicte amb els elements recurrents en la seva obra: la utilització del seu pseudònim Salom, o dels personatges ficticis com Magdalena Blasi. Fusiona el seu propi món mític amb el de la mitologia grega, ordenant-la en cent proses des dels orígens dels déus olímpics fins als herois mítics de la Ilíada i l’Odissea.

La influència de la mitologia clàssica en l’obra de Salvador Espriu és clarament molt gran, però també és digne de menció la visió que ell en tenia. En la tercera i última edició corregida que va fer de la seva obra de temàtica mitològica Les roques i el mar, el blau, va incloure-hi un breu text d’agraïment per l’acollida que havia tingut l’obra i fa també un aclariment que deixa molt clara la seva visió sobre la mitologia clàssica.

En aquest text situa la literatura clàssica per sobre de qualsevol altra, o més aviat com la mare de tota la literatura. Va aclarir que Les roques i el mar, el blau seria l’únic llibre similar que escriuria, encara que la mitologia clàssica li atragués molt. Realment la utilitza i li dóna la forma que necessita per expressar el que vol, els seus propis sentiments, les seves opinions.

Recomana al lector deixar de banda la literatura contemporània i llegir els grans autors clàssics, però no només durant un temps per arribar a conèixer-la, sinó per tota la vida. Arriba fins i tot al punt en què menysprea la seva pròpia obra en fer-ne comparació.

El bagatge literari de Salvador Espriu era molt ampli, i seria forassenyat contradir-li aquesta opinió. Però tot i això m’atreveixo a recomanar l’obra d’Espriu. Sense deixar de llegir els clàssics, tampoc hauríem de deixar de llegir-lo a ell. D’altra banda, no és ell mateix un clàssic de la nostra literatura? Aquesta és la gran vàlua i el poder del que diem clàssics: precisament mantenir-se en condicions de ser revisitats per moltes generacions posteriors i fecundar l’obra literària nova que elles siguin capaces de crear.

Aleida López