SALINGER I LA FAMA

En un altre article d'aquest bloc (Art i bugaderia) especulàvem ja sobre les interferències amb l'art d'aquesta mena d'encomanadissa malaltia dels temps moderns (o postmoderns?) de ficar el nas en la vida dels famosos. Sí, potser no és tan modern. Ja podem remetre'ns, almenys, al gran Henry James i "Els papers d'Aspern" per trobar un perfil exacte i meridianament clar de la intromissió de la xafarderia en l'art. I el seu joc d'espills: la intromissió de l'art en la xafarderia. Precisament aquests dies es commemoren els 50 anys de "La dolce vita", l'emblemàtica pel·lícula de Federico Fellini que és una mena d'acta fundacional del món dels paparazzi (fundacional en el mateix terme, segons que sembla).

Potser el que hi ha de nou en aquesta desventurada primera dècada de tercer mil·lenni sigui que, més que perseguir la institucionalitat xafardera els famosos, pròpiament els crea, llançant a l'arena del circ els que no presenten més mèrit que vendre's totes les seves intimitats -reals o imaginàries-.

No era el cas de J.D. Salinger, evidentment. El genial escriptor nord-americà, traspassat el passat dia 27 a l'edat de 91 anys, era famós precisament, en la paradoxal major mesura, per haver repudiat la fama. L'universalment aclamat autor d'"El guardià al camp de sègol" no va ser únicament un autor ocult,que va preferir mantenir la seva imatge al marge de la llum dels focus, com han fet altres escriptors o artistes que han anat publicant la seva obra emparant-se en un anonimat de major o menor grau. Entre els nostres contemporanis, per exemple, el compatriota de Salinger, Thomas Pynchon, entre els més cèlebres, o entre nosaltres el cas singular de Miquel Bauçà.
No, Salinger, encara que va intentar continuar publicat des de l'estratosfèric èxit de la seva emblemàtica novel·la de 1951, va acabar renunciant també a això -no a escriure, segons va deixar entreveure en una de les seves rares declaracions públiques-.

Es pot especular molt sobre els seus motius, i podem saber algunes de les raons a través de les acerades i sovint morboses revelacions sobre la seva vida privada que han anat esmunyit-se en vida d'ell. Però el que és segur és que un cop mort les revelacions sobre la seva vida, certes, incertes o inventades, constituiran una allau.

Sense anar més lluny, ja en la eva edició del diumenge passat, El País duia una nota sobre una història extreta de una biografia de Salinger ja publicada, escrita per Kenneth Swalenski, de la qual The Times publicava uns extractes. Segons aquesta nota, ni més i menys que Charlie Chaplin hauria robar a Salinger una nòvia, la filla del famós Eugene O'Neill que després seria la seva dona, Oona.

A la mateixa pàgina d'aquest diari seriós, El País volem dir, que sempre reserva almenys una pàgina a aquests articles que abans es deien ecos de societat, i que allí es publiquen sota el títol de Gente, Salinger, Chaplin i O'Neill van del bracet amb una notícia sobre l'escàndol que sacseja la societat anglesa, i que té com a protagonista al capità de la seva selecció de futbol, John Terry, per haver tingut una aventura amb la nòvia d'un company d'equip, i amb una fosca i tèrbola història sobre la mort d'una actriu nord-americana, Brittany Murphy, morta en estranyes circumstàncies i aparentment, segons denuncia el seu vidu, després d'haver estat espremuda sense escrúpols i acomiadada finalment pels estudis de cinema. Alta literatura, futbol, cinema amb reminiscències del gran Hollywood de temps més glamourosos... Tot un serial d'allò més refulgent dels nostres temps.

Què queda de vàlid en tota aquesta xafarderia, en tota aquesta bugada d'alt o baix nivell? Probablement, com avançàvem -si no recordem malament- en l'article esmentat, la pròpia voluntat en vida de l'autor. Si és ell mateix el que col·labora o consenteix en la difusió de la seva vida -al cap i a la fi, i això és inqüestionable, un element hermenèutic de gran valor per a la seva obra-, poca cosa a dir. Fins i tot, diríem, poc a dir quan l'autor es nega a sortir a la llum però alhora vol gaudir dels rèdits de la fama: vol cobrar el drets d'autor però es queixa com un tartuf dels efectes del muntatge que li aporta els drets materials. Crec que això mateix ho va entendre perfectament Salinger i per això va mantenir oculta la seva obra -si va arribar a existir-, actitud d'una coherència exemplar i irreprovable.

En la mort de l'autor, doncs, qui pot vetllar per la intimitat de la seva vida ja passada? Qui pot erigir-se en custodi, en guardià del seu camp de sègols, blats i eventualment males herbes? Evidentment, els dipositaris dels materials que va deixar, o els simples dipositaris de la memòria dels seus actes, bé han de tenir tot el dret a esventar-los, i sens dubte seran el valor de les seves obres el reclam perquè el públic hi accedeixi, fora de detalls escabrosos que puguin fer picar algunes curiositats morboses. Al cap i a la fi, amb aquest material memorístic es confegeixen les biografies que ens han d'ajudar a conèixer en profunditat un autor i la seva obra.

No em queda dubte que en aquesta perspectiva se situa una obra de propera aparició, la biografia d'un dels nostres poetes "majors", Joan Vinyoli, que ha preparat Pep Solà i de la qual el número de L'Avenç del passat gener avançava un capítol admirable i sense pèrdua.









Sanguina de Joan Vinyoli dibuixada pel pintor i escultor Esteve Monegal, a l'any 1928, a Santa Coloma de Farners