DE MONS I MUNDILLOS

Crec que hi ha poques paraules tan definidores en si mateixes com "mundillo". Aquest mot, suposo que manlleu del castellà, genera per si sol una eloqüent referència a tot de matisos, en general carregats de menysteniment. Quan hom el pronuncia, semblaria que s'ha d'acompanyar amb una lleu torçada irònica dels llavis i elevant la cella, com dient: ah, sí, aquest entreteniment per a gent superficial. Si fem cas de les manifestacions que solen fer-se, el mundillo és un ens aïllat, desprovist de persones, ja que sempre són els altres els que el constitueixen, llevat d'alguns abnegats entusiastes d'aquesta mena d'esdeveniments (Boris Yzaguirre i alguns més).

El món de l'art és potser el més emblemàticament ha generat els seus mundillos, almenys des que els artistes són una bona excusa per a trobades en què s'exposa als altres la pròpia importància, rellevància i prestigi social. Que, de fet, ve a ser una definició de mundillo. Les trobades poden ser muntades amb fins comercials o no, però el que sembla fonamental és precisament aquesta condició d'aparador i exposició del nivell de tots els qui s'hi presenten.
Tenir un mundillo, doncs, sembla també una exposició de la importància de la mateixa organització que l'ha generat. En l'art, docs, no disposar de mundillo és no disposar de referents de prestigi.

La literatura sol aglutinar els seus esdeveniments on es reconeix -o potser fins i tot es configura- el mundillo al voltant dels certàmens i concessions de premis. En trobem també de les dues menes: els purament comercials (el Planeta) o els de prestigi (el Josep Pla). També n'hi ha que reuneixen prestigi i són interessants comercialment, com el Nadal -del qual el Pla ve a ser un germà pobre- o el Ramon Llull.

Ada Castells, en un article publicat a l'Avui el dia 7 de gener, feia una crònica de la gala de repartiment del premi del Josep Pla que denotava directament aquesta condició de premi prestigiós, que reuneix a un selecte nucli que en la vida es rebaixaria a assistir als fastos banals d'un Planeta però que mostren gustosos la seva brillantor intellectual en aquestes ocasions.
Però la crònica tenia, a més, un suc especial, ja que al·ludia a la guanyadora de l'actual edició, la jove mallorquina Llucia Ramis. Ada Castells se'n procamava amiga i companya d'afanys periodístics per aquests mons i mundillos culturals, però la retrata d'una manera sibil·linament viperina, tot recordant que el Pla és un premi menor: Paciència amb la Llucia, tot arribarà. De ganes no n'hi falten. D'ofici, tampoc. I de saber-se moure per aquests mons, menys. Cal felicitar-la. Estava festiva, com sempre, però encara més: estava emocionada i minifaldillera. Els de Destino tenen vista. Segur que el dia del seu 33è aniversari, el 23 d'abril, la Llucia tindrà molt a celebrar.

Emocionada, minifaldillera, i sabent-se moure: espavilada, com diu la pròpia amiga cronista. Compte amb ella, doncs!