MR. HYDE, LA MORT I LA MULTIPLICITAT

Enrique Vila-Matas és un escriptor dotat per a les associacions sorprenents entre elements aparentment connexos, que, un cop revelada aquesta relació oculta que els fa insospitadament interactuar, desvelen aspectes inquietants de la realitat o tal vegada un diferent nivell de realitat.
Exemple consumat és la seva anàlisi de l'obra de Robert L. Stevenson "L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde" que va publicar sota el títol de "La playa inglesa" a l'edició de Babelia d'El País de dissabte passat, dia 13, i que també es troba al seu web enriquevilamatas.com. (amb il·lustracions diferents de la fotografia que acompanya l'edició del diari).

L'article no només conté una d'aquestes associacions peculiars entre gestos aparentment trivials que, copsats per la mirada incisiva i alhora especulativa de Vila-Matas, resulten misteriosos, sinó que, en la seva visió del clàssic d'Stevenson, aprofundeix en un aspecte en el qual, probablement, Stevenson va ser un avançat -potser un postmodern avant-la-lettre -, la dissociació, la disgregació de l'individu en diferents personalitats. En paraules de Vila-Matas: “Otros vendrán después, otros que me sobrepasarán en conocimientos, y me atrevo a predecir que al fin el hombre será tenido y reconocido como una reunión de personalidades diversas, discrepantes e independientes”, se lee hacia el final de la novela. Del mismo modo que presintió el cine, Stevenson previó aquí en Bournemouth el síndrome moderno, el síndrome Pessoa, que ha convertido a tantos individuos –paradójicamente a los más singulares- en puntos de encuentro de diversas personalidades. Yo mismo, sin ir más lejos, vivo fraccionado en varios personajes discrepantes e independientes.

Vila-Matas també suggereix un angle de visió diferent per a aquesta dualitat de personatges que ha passat amb lletres d'or a les pàgines de la literatura: Hyde és una personificació de la mort. Què és la mort sinó la gran, la definitiva desaparició? El mestre investigador de l'autor ocult que s'amaga i desapareix darrera els seus personatges ens deixa ara el testimoni d'una altra perspectiva del nostre temps, la multiplicitat de personalitats. No està parlant, sens dubte, d'una simple perspectiva heteronòmica de l'autor, sinó de la mateixa escissió de la personalitat de l'estil de la quadrofènia. Malaltia de l'autor modern, des de Pessoa, o també malaltia de l'home postmodern que és incapaç de dotar-se d'una personalitat homogènia que interactuï amb un sentiment d'unitat davant la cataracta de sensacions i estímuls de la realitat postmoderna irreductible a la univocitat. D'aquí a la desaparició del personatge i a la mort de la novel·la clàssica queda un estret camí que alguns han recorregut, mentre altres han apostat per l'estructura de la novel·la clàssica. Potser oblidant que Stevenson era un clàssic que va predir la fragmentació de l'individu, contemporani del Melville que va predir la tendència a la desaprició de l'ego en el seu memorable "Bartleby l'escrivent". I desconeixent els camins aprofundits per Musil, Joyce, i tots els que van explorar les formes literàries de l'angoixosa condició dispersa de l'home actual.

Sobre el tema, veure també La veritat és l'opció pitjor