13/12/17

EL PEÓ REBEL


El poble català, crec, no s'ha fet gaires il·lusions mai sobre una resposta civilitzada i democràtica de l'Estat espanyol als seus plantejaments independentistes, tot i que potser bona part de la població no sospitava el grau de virulència amb què engegaria una repressió a les propostes ja fermes en aquest sentit. Per a aquest sector de la nostra societat, despertar al rigor repressiu de l'aparell estatal pot haver estat també una caiguda del cirerer, si se'm permet l'expressió popular.

Ara bé, potser era bastant més ampli el sector que esperava que el món en general i Europa en concret, i encara més precisament la Unió Europea, reaccionaria amb una aposta per la canalització democràtica del conflicte generat per la demanda independentista. Una altra caiguda del cirerer, més massiva.

Fa ja un grapat d'anys, l'intel·lectual i activista nord-americà Noam Chomsky plantejava en un llibre coescrit amb el sociòleg alemany Hans Dieterich ("La aldea global", 1996) com l'impacte de la globalització estava erosionant les estructures democràtiques dels estats arreu del planeta: En general, el mundo está siendo movido hacia un modelo del Tercer Mundo, por una política deliberada de Estado y las corporaciones, con sectores de gran riqueza, una gran masa de miseria y una gran población superflua, desprovista de todo derecho porque no contribuye en nada a la generació de ganancias, el único valor del ser humano.

Per obtenir aquest fi, deia Chomsky, la població ha de ser mantinguda en la ignorància. En el Tercer Món, els mecanismes preferits eren i són els més directes, els que amb menys esforç -i, afegeixo, amb una més generosa despesa militar- sotmeten les poblacions: terror en gran escala o guerres de major o menor intensitat. En el Primer Món, el mètode és doble: confinament a guetos de la població supèrflua , eventualment també reduïda violentament arribat el moment que aquell no sigui suficient, i convenciment mitjançant els molt variats sistemes de persuasió i propaganda per a la resta.

Aquest desplegament de mètodes es va estendre, com senyala Chomsky, des de l'era Reagan en els anys vuitanta, als dominis tradicionals dels nord-americans, tot el vast continent americà i el Sud-est asiàtic, i es va accentuar amb la caiguda del model comunista, que va obrir a la colonització globalitzadora l'àmbit territorial abans dominat per la Unió Soviètica. L'avidesa amb què aquesta expansió va exigint i devorant nous mercats ha fet que també Europa occidental senti la queixalada d'aquest poder. El model neoliberal -que, com els autors del llibre ja demostraven no és tal, sinó que encobreix un proteccionisme favorable a les grans empreses i corporacions que estan colonitzant el planeta- va assaltar els fonaments de les societats més avançades, dites del benestar. Ha estat simplement l'aplicació de models ja aplicats prèviament en les anteriorment citades zones d'influència de l'imperi estatunidenc: creació d'una bombolla de creixement financer, seguida d'un crac i el consegüent desencadenament d'una crisi de producció i posterior increment desmesurat dels volums de deute públic i privat, i aprofitament de l'esclat de la crisi per redistribuir sectors de l'economia en benefici dels mètodes i organitzacions més moderns i eficients -casualment representats pels mateixos artífex de la crisi o pels seus sequaços locals-.

L'impacte d'aquesta reconversió ha estat, lògicament, més ferotge en els països amb economies més dèbils, les dels anomenats PIGS del sud de la UE, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. El Regne Unit ja havia encapçalat feia dècades la seva pròpia revolució neoliberal amb el thatcherisme, i el seu veí irlandès s'ha hagut de reconvertir a marxes forçades a la disciplina dels nous reis del mercat. Sobre els gegants de la UE restants, Alemanya i França, pesa ara un front implacable que engoleix any rere any les conquestes socials, mentre la resposta social sembla adormir-se o -pitjor encara- només poder trobar sortida en els populismes d'extrema dreta, tal com va succeir fa ara un segle amb el cataclisme de la Gran Guerra.

¿On queda ara, doncs, el petit país català en aquest gran tauler d'escacs? En una línia de front escombrada per alfils, cavalls, torres i dames poderoses que s'empassen els peons rebel sense compassió. Catalunya pot ser a penes un peó contestatari, sense un pes econòmic rellevant -encara que fonamental per mantenir el malalt terminal Espanya en el límit de la respiració assistida-, però que amb el seu orgullós desafiament democràtic planteja un exemple de cap manera permissible pels amos del joc.

¿No seria il·lús, doncs, esperar que en el nom del respecte a les regles democràtiques se'l permetés continuar amb una veritable revolució que emergeix d'una capacitat autoorganitzativa que reclama alguna cosa tan perillosa com el dret a decidir?

En tot cas, no serà sense un càlcul de costos i guanys en els quals, entre les balances, la sang i les llàgrimes no estan de cap manera descartades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada