EL CAS MILLET O EL MITE DE LA IMMACULADA SOCIETAT CIVIL

El cas Millet ha esclatat en un moment en què no anem precisament mancats d'escàndols de corrupció. Basti fer referència als casos Gürtel, i les seves ramificacions al País Valencià, i els nombrosos processos oberts a ex-alts càrrecs dels governs popular a les Balears. Però, amb tot, el cas Millet i Orfeó Català té unes connotacions que el fan força singular. No és només que afecti de pla a l'alta burgesia catalana i a la gestió del que podríem anomenar alta cultura catalana. És que, fet i fet, rosega just el cor d'un model que podríem considerar central en la gestió de les polítiques culturals del nostre país en les últimes dècades.

Els antics bastions de la cultura burgesa, feta per i per a la burgesia catalana en els seus moments de major i menor esplendor, van ser objecte de recuperació, rescat i flotació des que la democràcia va dur al nostre país a l'aparició d'uns poder públics que exercien una veritable política fiscal i fiscalitzadora i van trobar -se amb unes institucions privades que en el millor dels casos vivien una decadència prestigiosa. La fórmula que les administracions regentades per partits d'esquerra, pseudo-esquerra o dreta nacionalista, va implantar un model de patronats o consorcis en què, a canvi d'una participació pressupostària important, se suposava que passaven a fiscalitzar la gestió de les institucions privades i a participar en la direcció de les seves iniciatives culturals, subvencionades ara -molt sovint al cent per cent- per les arques públiques -que paguem òbviament entre tots-.
Ja dic que la gestió participada pel poder públic en les gestions d'institucions privades ha estat usada per governs de tota mena de color polític. De fet, tirant una mica de veta ideològica, ni tan sols podem atribuir a una traïció de les seves arrels marxistes als partits d'esquerra el seu entreguisme a la dita societat civil. Un assenyat corrent d'interpretació dels textos de Marx defensa precisament que el primer marxisme no advoca en absolut per un control estatal de les estructures socioeconòmiques, sinó per la llibertat de la societat civil en un món on quedi garantida la igualtat essencial. Fos, doncs, per convicció o per escrúpol d'esquerra vergonyosa, la gestió es va deixar sovint en mans de directors o gerents extrets de la mateixa institució cultural o de la dita societat civil, buscant la figura de l'expert amb sòlida experiència en el camp cultural o, si més no, en el de la gestió purament empresarial.

El cas del Palau de la Música era un cas paradigmàtic. Estava regit per un consorci amb la triple intervenció de les administracions estatal, autonòmica i local, i l'Orfeó Català, una altra benemèrita institució, alhora regida per una fundació pública -sotmesa a auditories- i una associació privada -sense tal control- (vegeu resum a edició de El Periódico del dia 2 d'octubre). I, al capdavant, una figura emblemàtica, el Fèlix Millet i Tusell renebot del fundador del propi Orfeó, Lluís Millet, i fill d'un president de l'Orfeó i fundador d'Òmnium Cultural, Fèlix Millet i Maristany, amb una llarga trajectòria de gestor empresarial -bàsicament en finances i fundacions de tota mena-, encara que aquesta experiència inclogués una condemna per estafa en el cas Renta Catalana, una història de primers dels vuitanta que esquitxà a altres cognoms il·lustres com els Trias de Bes i Molins.

El que ha demostrat el cas Millet, del qual tot just estem començant a veure bocabadats l'increïble extensió d'una trama que reuneix voracitat il·limitada, corrupció, incompetència dels controladors i suborns consumats o intentats, és que els tentacles de la corrupció estan ben estesos en el que ha vingut a denominar-se societat civil. Però no és el que té de singular, és clar. Els exemples mundials i locals no escassegen. Fins i tot, en els darrers temps, han estat denunciats a bastament com una causa de l'actual extensa i profunda crisi del capitalisme. Els casos d'alta corrupció financera han sacsejat els mercats internacionals des de fa uns anys, almenys des del cas Enron, arribant al cas Madoff com a magnitud suprema on tot el sistema financer internacional es veu posat en evidència fins a la seva arrel -podrida-. També són moneda corrent i peça de continuat escàndol públic els casos de voracitat extrema dels gestors que, amb una impassible cara dura, han llançat a la fallida empreses després d'arriscades operacions que han cuidat bé que no esquitxin les seves pròpies milionàries retribucions o indemnitzacions blindades.

No, el que té de singular el cas Millet és que posa en qüestió veritablement el mite de la societat civil catalana. Com hem arribat a on som ara? Ha estat una incompetència interessada, una inconfessable aliança d'interessos bastards entre privat i públic el que ha permès que s'evaporin o desviïn milions d'euros en els procel·losos fils de la trama Orfeó?

Certament aquest cas, en termes econòmics, és una gota en l'oceà que suposa tot el sistema financer mundial. Basti adreçar la mirada als intents actuals de desenvolupar una normativa de control sobre els paradisos fiscals que es va signar en el si del G20, un intent en el millor dels casos ben intencionat i, en el pitjor, descaradament hipòcrita, que ha dut a crear un simple emmascarament sota el paraigua de la transparència.
Transparència és la paraula. Recurrent i, probablement, com tantes recurrències, buida, a penes una pantalla perquè els Millet facin el seu paper amb la connivència de socis poderosos. Assistim impertèrrits a una investigació judicial sobre el seu cas tan lenta i ineficaç que fins i tot una figura com l'ex-fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo ha hagut de denunciar-la en un article periodístic. Avui mateix ens assabentem de moviments per subornar els auditors per parts dels sospitosos, i és de témer que continuïn evadint-se els cabals que no s'havien evaporat ja, en una curiosa redistribució de fons públics a fins privats per la via de la desviació dels fins privats, encara que d'interès social potser (la gestió del Palau de la Música), cap a fins públics, encara que d'interès particular (saldar deutes del sr. Colom i la seva aventura política independentista, per citar un cas ja provat per la confessió del mateix Àngel Colom). Confusió, embolic, opacitat. Potser fin i tot alteració de les consciències, individuals i col·lectives. Individuals: molts dels implicats en casos de corrupció creuen amb absoluta fe (bona o mala) en la seva innocència. Com a molt, creuen que no són més culpables que la resta del món. Un exemple clar és el del president de la Generalitat de València, el popular Francisco Camps, que no sembla capaç de lligar els regals i obsequis milionaris de què ha estat objecte per part d'un entrellat evidentment corrupte amb cap prebenda o concessió privilegiada als representants d'aquest entrellat. I, molt clarament, el cas d'Àngel Colom, el qual, amb una candidesa que nos e sap si l'honora o el ridiculitza, creu absolutament legal el generós donatiu de què va ser beneficiari del propi Millet -almenys 72.ooo euros-. Col·lectives: en un cas clamorós de corrupció del sistema polític que altera fins i tot el sentit d'unes eleccions, el de les eleccions a la Comunitat de Madrid de 2003, que en un principi van guanyar els socialistes coalitzats amb Izquierda Unida, l'escàndol dels trànsfugues socialistes que va acabar fent repetir les eleccions va acabar beneficiant quant a resultats als qui més podien haver beneficiats per la més que presumible corrupció dels trànsfugues, els populars d'Esperanza Aguirre. Hipocresia o cinisme de l'electorat, almenys el popular? Consentiment tàcit a les tàctiques brutes d'alguns grans mangants?

Qui controla, doncs, veritablement els que manegen tan pròdigament aquests capitals? No sembla que auditors, jutges i òrgans polítics hagin fet la seva feina. S'ha dit sovint que la crisi del capitalisme actual és una crisi de regulacions, tot i que ja ressorgeixen veus en contra de l'augment de tals regulacions i controls. Les mateixes veus que acusen d'inoperància a governs com el de Zapatero ahir el titllaven d'intervencionista i demà l'acusaran novament d'això. És l'estúpida llei de les democràcies burgeses. Ara bé, el problema teòric de fons és realment profund. En el terreny que ens ocupa, el de la gestió de les polítiques culturals, aquest govern de triple pota esquerranosa que dirigeix la Generalitat de Catalunya ha provat en aquests darrers mesos un innovador organisme que, a manera de senat de personalitats destacades i honorables, vindria a supervisar la direcció de la cultura, l'anomenat Consell de les Arts. Ni públic ni privat: una mena d'aristocràcia de la saviesa. Confesso que no sé bé quines competències té aquest òrgan, imagino que en tot cas consultiu -no ha redactat encara uns estatuts-, però la primera guerra produïda al seu si, a penes uns mesos després de ser rebut amb no poc carriqueig de dents entre els cercles d'altes i no tan altes cultures, una guerra que ha forçat la dimissió del seu nomenat president, l'ínclit Xavier Bru de Sala, només fa que ratificar una imatge que les veus més escèptiques ja entrevèiem.

Els controls, en democràcia, estan prou definits des de les teoritzacions de Montesquieu. Una altra cosa són les seves perversions i deformacions, però els invents en aquesta qüestió només poden oferir estratagemes per a l'ocultació de la incapacitat o del frau. Es vulgui o no, els mecanismes d'elecció i participació directa dels ciutadans són l'única autèntica font de legitimació de l'ús del poder i del seu control. El desinterès i la dita desafecció de la ciutadania envers la política no justifica, de cap manera, la desafecció de la política dels afers de la ciutadania. Només cal veure els resultats.

Queda la sospita que, a la fi, hi hagi una gestió deliberadament ineficient dels aparells públics per atribuir a un mític poder purament tècnicoempresarial la governabilitat dels mecanismes polítics. Un exemple evident seria la Itàlia actual de Berlusconi, on campa una confusió entre poders polítics i privats que sembla no solament habitual i fomentada des de les màximes esferes polítiques, sinó aparentment tolerada per la majoria social -almenys, en el sufragi popular-. Des de l'òptica civil, per no internar-nos en jardins corsos, una mostra d'aquesta societat que el gran escriptor sicilià Andrea Camilleri titllava fa poc en una entrevista a El País de malalta (Estamos enfermos mental, política, económicamente y sobre todo en cuanto a las costumbres: domina la inmoralidad), és la figura de Flavio Briatore, el patró de Renault que s'ha mogut en els darrers anys en aquest altre microcosmos apassionant (per la seva terbolesa) del món de la Fórmula 1. Es tracta, aquest món, d'un artefacte que mou unes xifres de negoci impressionants i està regit, regulat i dominat per un entramat de societats i associacions -aquestes sí, sense cap control públic- darrera el qual hi ha una societat de capital risc uns pocs cognoms sota l'omnipresent dictat de l'octogenari Bernie Ecclestone -entre els noms més cridaners, el gendríssim del mateix Aznar, Alejandro Agag- . Aquest regne mòbil de tints shakespearians ha sortit a la llum en els darrers anys per la irrupció a la superfície de plets, picabaralles, enormes traïcions i denúncies de tot tipus (incloses sexuals). En fi, un regne berlusconià també en els seus més espectaculars casos de desafeccions i perversions. Allà on el contrari de la transparència, l'opacitat, ha bastit autèntiques illes d'impunitat totpoderosa, han estat normalment les mai defallents passions ocultes dels individus, les que han obert espais de llum i taquígrafs. Potser caldrà trobar un nou Shakespeare per narrar-lo. O potser només ens caldria recuperar el malaurat Stieg Larsson de Mil·lennium.

També al nostre país, on els Millet, Correa, El Bigotes, Jaume Matas i la seva cort balear, i un llarguíssim etcètera espera la seva oportunitat per ser, si no actualització dels Lear, Titus Andrònic, Enric V i els seus entorns d'inextingible set de poder i glòria, sí almenys protagonistes del correlat d'aquesta obscena i amarga vessant de l'espècie rapinyaire per excel·lència, la humana.