2/10/09

FRANCESCA WOODMAN: APARÈIXER I DESAPARÈIXER





Aquests dies ha arribat a Madrid una nova exposició de Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma.

Observant la seva obra, l'enigma de la seva mort és indiferenciable de l'enigma de la seva vida, i el seu talent ens commou amb la sensació trèmula de les revelacions autèntiques, aquelles que no ens són donades de forma diàfana sinó que, pel contrari, semblen ocultar-se permanentment en una regió molt pròxima a la nostra percepció i, desafortunadament, sempre fora exactament d'aquest límit.


A diferència d'una altra fotògrafa suicida, Diane Arbus, que també va explorar el cos nu , però sempre es va mantenir -amb rares excepcions- rera la càmera, Woodman va ser una obsessiva fotògrafa de si mateixa i exploradora del seu cos. Tanmateix, la seva composició és sempre evasiva alhora que invasiva: allò que mostra és més aviat la negació del que suggereix. Una de les constants del seu retrat i autoretrat és la difuminació de la figura, a través de la sobreexposició, o bé, quan la carnalitat es mostra precisa, l'ocultació del rostre i molt sovint de la frontalitat. Una foto excepcional, en canvi, mostra el seu rostre sobreposat al de tres cossos nus aliens.

Els desolats espais interiors buits on acostuma a retratar són, a la vegada, un marc de dissolució i penetració. Moltes vegades, el cos sembla volen integrar-se i/o desintegrar-se en els espais despullats de les parets. En altres ocasions, fa servir miralls, amb els quals juga al trompe-l'oeil, com si tractés de dirigir la nostra atenció al que el cos ens furta deliberadament. En d'altres, l'engany el produeixen objectes i mobles, on el cos se situa en la mateixa conflictiva relació d'integració/desintegració.

Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries ,una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.

En definitiva, el destí de la pulsió entre els extrems exhibició/inhibició sempre resulta residir en aquest últim, però el salt entre ambdós va ser especialment abrupte en el cas d'aquesta extraordinària artista. A penes havia publicat unes 150 imatges, però són milers els negatius que es conserven.

4 comentaris:

  1. Gràcies per l'apunt, no en sabia res d'aquesta exposició.

    ResponElimina
  2. No la coneixia aquesta artista, gràcies per presentar-me-la!

    ResponElimina
  3. Molt interessant!, tampoc la coneixia... m'ha agradat molt el post.

    ResponElimina