FRANCESCA WOODMAN: APARÈIXER I DESAPARÈIXER

Aquests dies ha arribat a Madrid una nova exposició de Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma.

Els desolats espais interiors buits on acostuma a retratar són, a la vegada, un marc de dissolució i penetració. Moltes vegades, el cos sembla volen integrar-se i/o desintegrar-se en els espais despullats de les parets. En altres ocasions, fa servir miralls, amb els quals juga al trompe-l'oeil, com si tractés de dirigir la nostra atenció al que el cos ens furta deliberadament. En d'altres, l'engany el produeixen objectes i mobles, on el cos se situa en la mateixa conflictiva relació d'integració/desintegració.

Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries ,una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.

En definitiva, el destí de la pulsió entre els extrems exhibició/inhibició sempre resulta residir en aquest últim, però el salt entre ambdós va ser especialment abrupte en el cas d'aquesta extraordinària artista. A penes havia publicat unes 150 imatges, però són milers els negatius que es conserven.