COM BLANQUEJAR UNA DEMOCRÀCIA CORRUPTA

En el seu llibre "Political corruption: concepts and contexts", Arnold Heidenheimer i Michael Johnston (accessible parcialment a books.google), parlen de diferents tipus de corrupció política. Una de les definicions que fan anar és la corrupció blanca. Segons la seva definició, "(la seva) característica determinant és que es tracta d'un tipus situat en una línia-frontera, en què ni el públic ni els funcionaris públics el consideren punible. Sovint no viola clarament ni absolutament la llei" (la traducció és pròpia).
Es tracta, en efecte, d'una línia difusa, plena de zones grises. De fet, juga en els marges de la llei, aquelles zones en què, com diuen els autors, la llei que ha volgut tipificar les conductes de corruptes no ha pogut entrar. Com citen ells mateixos, la llei que miri de prescriure un catàleg de conductes reprensives en aquest terreny, ja comporta la llavor de la seva neutralització, ja que serà impossible que abasti totes les conductes possibles en el camp de la corrupció.
Una altra característica essencial és que, quan tals actes esdevenen públics, no es dóna una reprensió generalitzada. Més aviat, com il·lustrativament diuen, els potencials xiuladors que cridarien l'atenció sobre tals conductes romanen en silenci.
En definitiva, es tracta de l'etern conflicte entre legalitat i legitimitat, quan aquesta guanya terreny i passa a considerar que no s'entra en els marges de la il·legalitat encara que les normes sí ho consideren.

Els autors exposen alguns exemples del sistema polític israelià, com l'acceptació de determinats regals per part de funcionaris. Són exemples que podríem trobar, segurament, en tots els aparells de poder, públics i privats. Però, en el moment actual, ¿es pot dir que som davant d'una amenaça de la generalització de l'apreciació com a blanques de conductes que clarament suposen abús de poder (amb totes les seves conseqüències de pràctiques de malversació de fons públics, prevaricacions, estafes, apropiacions indegudes, falsedats, evasions fiscals, etc)?

Considero que encara no hi som, dins d'això. No crec que pel fet que en alguns sistemes polítics (centrant-nos en els democràtics, que són els únics que poden permetre una certa transparència en aquestes apreciacions) hagin estat particularment envaïts per aquest virus pressuposi que les opinions públiques en general hagin començat a canviar de consciència quant a casos veritablement clamorosos de suborns o d'utilització del poder polític per a interessos particulars, bé per assegurar-se una posició o un tracte favorable en el domini públic, bé per directament desviar fons i cabals públics.

Tanmateix, sí que sembla que hem arribat a veure com en determinats casos, comesos per representants directes de la voluntat popular (càrrecs polítics d'elecció directa), aquests, no solament no aprecien la il·legalitat de les seves conductes, sinó que s'estimen legitimitats en tals conductes pel les votacions que els ratifiquen al seu lloc (o per les enquestes d'opinió que els continuen donant suport). En alguns casos, en efecte, si no s'arriba a una clara alteració de tota la consciència col·lectiva, sí que es dóna un trencament de l'apreciació popular en sectors radicalment oposats: els qui comprenen els corruptes i els qui encara s'inclinen a xiular-los.
Sovint això no està molt clar, ja que s'emmascara la comprensió amb l'atribució de conductes tergiversadores i sectàries als acusadors (siguin els habituals xiuladors, premsa i aparells judicials, o fins i tot una part de la població), i es nega, almenys parcialment, la realitat de les conductes punibles. En altres, i és el cas del règim de Berlusconi, s'ha arribat a mirar d'imposar una adequació de la legalitat al propi concepte de la legitimitat, per la via del control de l'aparell legislatiu. A Berlusconi, de moment, l'ha frenat el sistema constitucional italià i els controls que aquest preveu, però durant anys ha esquivat l'assetjament dels seus detractors amb un descarat control dels mecanismes legals.
Berlusconi ha carregat amb tota la força dialèctica de la seva demagògia contra una presumpta conspiració de jutges d'esquerra que el perseguirien (jutges que creuen en la legalitat,potser?), i asssegura que s'hi enfrontarà amb la veritat pel davant, però amb l'altra mà ha posat a treballar als seus advocats feixistoides (ho dic per la seva declarada afiliació política) a preparar nous subterfugis legalistoides (ho dic per la seva dubtosa costitucionalitat) per evitar els processos judicials a què ara s'enfronta de nou, un cop anul·lats els obstacles que el seu propi govern havia elevat.

En un altre extrem, de vegades són els aparells burocràtics de l'administració de justícia els que tendeixen a ser tolerants amb les conductes il·legals, empesos per una visió relaxada de la legislació en pro d'un particular sentiment de la legitimitat. Sol ser el cas de l'aplicació de criteris relativistes de tipus corporatiu o de classe. Un cas bastant evident sembla el del cas Millet, on el jutge instructor s'està revelant escandalosament contemporitzador amb els implicats, malgrat la gran quantitat de proves de corrupció que ja han sortit a la llum pública. Un cas habitual, en efecte, als processos penals, on l'aplicació es modera per la sola consideració d'una transcendència indesitjada de la norma, que es presumeix massa severa per al cas concret , oblidant tal vegada que les normes també han de complir amb l'objectiu de refrenar la tendència a infringir la llei de totes les persones (prevenció general) a més de prevenir la reincidència dels infractors individuals (prevenció singular). En aquests casos, no puc evitar veure els jutges com als àrbitres de futbol que, en les jugades dubtoses, sempre apliquen el reglament a favor de l'equip defensor, simplement pel fet que la falta té una transcedència sobre el marcador més greu que si s'aplica a favor de l'equip atacant.

Els principis de la corrupció blanca també es poden aplicar fora del camp estrictament polític. Sovint, els requeriments de la legislació administrativa, penal, etc. xoquen contra consideracions de legitimitat o, simplement, d'oportunitat, per part de l'opinió pública. És el que demostra avui el cas Polanski, el cineasta polonès (i francès) que ha estat detingut a Suïssa per una ordre internacional de captura dels Estats Units, on té pendent encara la causa per violació d'una menor de fa més de trenta anys, i de la qual és pròfug. No sé si ha hagut una relativa comprensió general de la seva conducta delictiva en el passat, però en tot cas ha aconseguit un ampli suport de moltes persones, sobretot del món del cinema i de les arts en general, fins i tot als mateixos Estats Units. També aquí les opinions de les persones semblen entendre malalment que la norma penal no solament persegueix la neutralització del delinqüent -mai sobre la base de la venjança, en un sistema que es consideri democràtic-, sinó també el requeriment general, una mena d'advertiment a la població per evitar que d'ella mateixa sorgeixin noves voluntats delinqüents.
Per això el perdó de la víctima -que sembla s'ha donat en aquest cas- és irrellevant en el procés penal, igual que ho és la reparació del seu mal. Roman Polanski, probablement, ja no és una persona amb perill de reincidència, però la seva conducta és un mirall per a la societat, i la justícia s'ha d'impartir sota aquesta consideració.

En definitiva, com molt bé il·lustren els casos de Berlusconi i de Polanski, el fidel de la balança entre legalitat i legitimitat ha de situar-se en el just equilibri. La sola legitimitat pot conduir a l'arbitrarietat, en funció de qui s'estimi investit d'autoritat per reconèixer-la. Fins i tot pot succeir quan és la votació popular qui l'empara i esdevé legalitat, ja sigui per iniciativa de governs manipuladors o tramposos com el de Berlusconi o tants altres, ja sigui fins i tot per la iniciativa popular directa. Enric González exposa a la seva columna d'El País de diumenge 11 d'octubre el cas del sistema legislatiu de l'estat de Califòrnia, que té un règim que atorga força iniciativa als referèndums populars. Aquest populós estat ha esdevingut, segons el columnista, gairebé ingovernable a causa de la contradicció entre les grans retallades fiscals que ha aprovat el poble i les exigències de serveis socials que el mateix poble manté.

La legitimitat ha d'estar taxada per la llei, però aquesta ha de tenir els límits de la legitimitat (sí, fins i tot contra les vel·leïtats del propi poble) a través de normes de rang superior, les normes constitucionals, més rígides, imperatives i defensades i controlades per mecanismes que, sense subvertir la pròpia voluntat popular, les mantinguin a l'empara de les capricioses batalles polítiques conjunturals. Com en última instància haurien de fer les normes internacionals per preservar els drets humans més bàsics, les normes i sistemes de control constitucional han de ser la barrera i la correcció dels estafadors, corruptes i corruptors de la política.