CRÍTICA I PELL FINA

En una recent entrevista a El País (Babelia de 10.10.2009), el poeta mexicà José Emilio Pacheco afirma, citant Mayans ,un neoclàsico del siglo XVIII, (es refereix a Gregori Mayans i Síscar, lingüista nascut a Oliva el 1699) , que "En la poesía, lo que no es excelente es despreciable" .Y tenía razón.
Pacheco ho diu en un context autocrític amb la seva pròpia obra però més endavant denota que també dispara cap a fora, quan diu: ya nadie admite la crítica. Eso se acabó con los cafés. Hay que acostumbrarse de nuevo a que la gente no esté de acuerdo en todo contigo, que no te diga que todo lo que escribes está bien. Porque si yo ahora le digo a alguine: oye, no me gustó... No lo acepta. Eso es impensable ahora...

A part de l'evident exageració de l'estirabot que atribueix a Mayans, no li manca raó quan parla de l'elevada manca de consciència autocrítica en el món actual. O, potser, més aviat de manca de capacitat d'encaixar la crítica aliena. Ja se sap, jo em puc menystenir, però no admetré que tu ho facis, encara que sigui usant els mateixos termes. Per dir-ho així, tots hem desenvolupat un grau de pell molt fina que ens fa especialment intolerants al subratllat dels defectes de les nostres obres. I parlo no solament dels artistes professionalitzatz, sinó dels cercles més aficionats, quan avui proliferen als webs de publicació artística o a les anomenades xarxes socials. El que demostra que no és qüestió de pur zel comercial, sinó que entra dins l'egolatria més pura. Fins i tot es pot estendre als judicis contradictoris amb els nostres gustos sobre obres alienes. Més d'un cop he experimentat personalment una perceptible ofensa en persones amb qui he discrepat de la seva valoració laudatòria d'algun llibre, pel·lícula, disc, etc.

Crec que hauríem d'aconseguir un equilibri entre comprensible adhesió en base a l'amistat i la sana capacitat de crítica. De l'elogi s'aprèn poc, de la crítica molt. La veritable amistat, doncs, hauria de valorar més el subratllat de defectes que el suport incondicional.
Una altra cosa és carregar amb tot l'equip contra els muntatge de mercadotècnia que en definitiva enverina l'art. Estic pensant, com no, en el Planeta i engendres similars, que suposen una preversió tan gran de la creació artística que tota crítica em sembla poca, encara que sigui en injust perjudici de les obres i autors premiats. Ho confesso sense embuts: tinc un prejudici inflexible contra les obres premiades per aquest tipus de festivals. De fet, un prejudici tan gran que sol estendre's a l'obra sencera dels autors. Recomano la lectura del comentari al Babelia d'avui de Manuel Rodríguez Rivero, una peça de causticitat exemplar.
El Planeta i els centenars de premis literaris que es donen a Espanya cada any -una singularitat carpetovetònica-, són un dels fils de la xarxa de complicitats que, com diu Rodríguez Rivero, ens pringa a tots , i que es reprodueix any rera any en forma de monumental insult a la intel·ligència col·lectiva.