Algunes persones, alguns creatius, han optat per obrir-se pas a cops de colze amb les seves soles i exclusives armes. Renunciant, per renunciar, fins i tot a la difusió certament incerta però còmoda de la xarxa. Persones que no renuncien, en canvi, a remodelar amb les pròpies mans la realitat i a recrear-la, o a construir-la, amb materials que dipositen en altres mans a través del sol i exclusiu contacte directe.
Un d'aquests creadors és Antoni Mateu Biosca, poeta que havia publicat a mitjans dels vuitanta una colla de llibres i que des de fa uns anys, segons diu, escriu de manera obsessiva i compulsiva. Publica sobretot amb els seus propis mitjans -amb ajudes i col·laboracions d'altres artistes amics o coneguts-, i dóna recitals de poesia sol o enmig de veritables performances col·lectives.
En una recent entrevista a un diari local, el Diari de Tarragona, va respondre així a la pregunta sobre la seva manera de publicar:
Habitualment publiques en formats poc convencionals i amb tiratges restringits. A que es deu aquesta peculiaritat?
Peculiaritat? Quin qualificatiu més lIeig!!! No ho és pas una peculiaritat... Aquesta merda de món es basa en dos principis: el que no surt a la premsa no existeix i si no publiques en una editorial que confia en tu i que és una editorial "com cal" no ets re... Per tant, aprofito fins on puc aquests dos principis però, en el fons i en la forma, tant me fot. M' agrada assassinar les meves obres ("finis occidit opus") en un embolcall que no només sigui un embolcall, sinó part mateixa de l'obra. Trobo un plaer i una llibertat indescriptibles a l'hora d'escriure però també a l'hora de preparar les meves edicions, sota el nom editorial de Cinisme i Estoïcisme i de vegades fins i tot sense que hi figuri el meu nom, només l'adreça electrónica: dontmindthegap@yahoo.co.uk. Són edicions restringides i polides: planifico els textos, el tiratge, el disseny i el suport...Òbviament poca gent ho valora i poca gent té els meus llibres, però els pocs elogis que rebo em sadollen prou... i si no també... L'important és el meu plaer, no pas el del lector, que no saps mai com agafar a la teva obra i com reaccionarà. Advoco, doncs, pel fetitxisme de l'obra i per l'èxtasi immensurable de tenir entre les mans un "llibre", una obra. Les compulsions i les obsessions no em traeixen, no m'abandonen... em fan més viu i, entre d'altres coses, provoquen que la meva obra s'expandeixi poc i alhora s’assequi com una taca de sementa, però que sigui tan preuada com la que va quedar al vestit de la becària.
Tota una declaració de principis i de coherència per a algú que es declara afí a l'anarcofeixisme utòpic d'un Roger Wolfe. Una proposta radical, i necessàriament minoritària. Però una resposta, al cap i a la fi, a la banal comercialització de l'art majoritari. Si és que n'hi ha...
