QUEDEM AL ZURICH? / EL PERDÓ

Mare, vinc de visitar-lo.

Curiosament, quines voltes que dóna la vida, ha acabat residint al teu costat. Després d’anys de no saber res de tu, de tu no voler res d’ell, ara esteu ben bé a la vora l’un de l’altre.

Vinc de veure el seu últim cau, uns carrers enllà només, tres o quatre. I, el que són les coses, l’he trobat gràcies a una casualitat. Afortunada o desafortunada, no sé. No sé què pensaràs.

Havíem quedat al Zurich. Com quedàvem de tant en tant. A la terrassa del Zurich, on ell podria fumar i beure’s unes cerveses que hauria d’acabar pagant jo. Fumava i tossia, divagava de les seves coses. De vegades, molt rares vegades, em preguntava per tu. Jo li deia alguna cosa, ves. Què li podia dir. Que l’odiaves? Com saber si l’odiaves, malgrat tot. Mai no en parlàvem tu i jo, d’ell. Gairebé sempre acabava per excusar-me amb qualsevol cita mal inventada i el deixava allà, a la terrassa, en aquelles fredes taules metàl·liques, encara fumant, ara en silenci, divagant sense paraules, amb un aire esmaperdut que em feia sentir inevitablement una mica culpable.

Però aquesta vegada feia tard. Arribava des de Rambla Catalunya, apressada. El vaig veure de lluny, o més aviat el vaig intuir entre una patuleia que l’envoltava, i el vaig identificar com el cos caigut a terra, quiet, encara més desarmat i indefens del que el deixava habitualment. El primer impuls va ser córrer, però aleshores el vaig veure, el noi que estava més a la seva vora, ajupit, sostenint-li amb delicadesa el cap embullat, potser per evitar que li toqués el fred empedrat, però com si volgués també mostrar-li el cel que s’agrisava en el capvespre.

Era el seu fill, el meu mig germà –es diu així, oi?-, el que va tenir amb aquella dona de què tu mai m’has volgut parlar, la que ell mai em va voler presentar, la que aparentment s’ha perdut en algun viratge de la seva vida descosida, la de mon pare vull dir, la del que et va fer patir tant.

Ja no t’ho farà més. Ara descansa per sempre aquí al costat, a prop d’on tu descanses per sempre.

-Saps si em va perdonar mai? –em va preguntar una de les últimes vegades que havíem quedat.

-No –li vaig contestar.

-No m’ha perdonat o no ho saps? –va insistir ell.

-No et va perdonar –vaig respondre amb ferocitat.

I, certament, jo no ho sabia. Com havia de saber-ho. Però li ho vaig dir així. Segurament perquè mai el vaig perdonar.

Ell és aquí, ara. Vull dir el seu fill, el meu mig germà. Té alguna cosa d’ell, una retirada, però crec que es deu semblar més a la seva mare. Té uns ulls que et miren serens, però  crec també que s’assemblen molt als meus. Són els ulls dels que han hagut de viatjar en la direcció del perdó.

Fotografia: Aleida López


Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

QUEDEM AL ZURICH? / L'AMANT

Quedem al Zurich, demà a les sis. S’havia gravat al cap aquestes paraules i el número de telèfon d’on procedien, com grava el foc al metall. Vet aquí, la prova, la constatació fefaent del que durant tantes setmanes, mesos, li havia donat voltes al cap. Ara l’amargor, la confusió d’aquell distanciament, d’aquella fredor que s’havia instal·lat entre els dos i que lentament havia obert el pas a la sospita, havia esdevingut la passió de l’odi, la flama de la gelosia concreta.

Millor així, millor la certitud, la rectitud de la traïció amb nom. O, més ben dit, amb número de telèfon. Quedava saber de qui venia, qui era l’home, el monstre, que des d’aquell telèfon havia enviat aquell maleït missatge. El missatge que ella havia llegit, creient-se a cobert d’ell, de la seva mirada, amb un somriure a la boca que ho deia tot. Aquell gest de felicitat havia estat  el delator i havia certificat la traïció d’ella.

-Què faràs demà a la tarda? –havia deixat caure ell, astutament, entre cullerada i cullerada a la sopa de ceba insípida que ella havia cuinat. Evidentment sense ganes, saltava a la vista, o millor dit al gust.

-Demà? Per què?

-Havia pensat que podíem anar a veure ma mare –va dir ell. Podia haver dit qualsevol cosa, anar al cine, a passejar per les rambles, al maremàgnum, però hauria estat massa insòlit, sospitosament estrany. Quant de temps feia, per tots els sants, que no anaven junts al cinema?

-És que he quedat amb la Roser. M’ha demanat que l’acompanyi a comprar-se una roba per  a la boda i... És que li passa res a ta mare? –va contestar ella, fingint  com una pèssima actriu.

Era tot el que necessitava per tenir la certitud absoluta. Ja havia tingut ocasió de revisar-li el seu mòbil, i aquell número d’on havia arribat el missatge no era de la Roser. Ni de ningú que ell conegués.

-Ah, no, no. Ja hi aniré jo sol –va respondre ell, astut, molt hàbilment covant la llavor dolça de la venjança.

Allà la tenia, a les sis en punt, a la terrassa del Zurich. I ell, altre cop molt llest, tan hàbilment  col·locat de manera que pogués veure sense ser vist la trobada d’ella amb l’altre, el lladre, quan arribés a la seva pròpia cita. Se somreia per dins, sentint ja el cos tibat, els músculs preparats per saltar com un gat sobre la seva presa a penes aparegués aquell desconegut que li havia espatllat la seva vida. Perquè era ell el que li havia fet perdre l’amor d’ella. És clar, l’altre, el lladre furtiu, no pas les desgràcies que a ell l’havien perseguit, i de les quals no tenia cap culpa: haver perdut la feina, haver de beure massa per oblidar, l’avortament fortuït que va patir ella... Tot allò eren mals passos que una mala sort circumstancial els havien fet donar. Tot s’hagués pogut remeiar si aquell pocavergonya no s’hagués creuat en el camí de  la seva dona i hagués fet que tot canviés entre ells dos.

Ara l’odi era com una espasa presta a ferir i tallar de soca-rel la causa d’aquella traïció. Ferir el causant. Ferir-la a ella. O no, no ho podia saber. Com reaccionaria ella?

La continuava observant. No, no sabia què faria ella, què faria en veure’s descoberta. Protegiria encara el seu amant,o sabria, encara que fossin en els seus últims instants de vida, que només ell la podria estimar en aquest món?

Passaven els minuts. Des del seu amagatall, la veia esperar, impertorbable, a penes tocant el seu got, sense llegir, sense observar a penes al seu voltant, mostrant-se serena, dirigint la mirada impassible cap endavant, cap a la munió que s’agitava al capdamunt de les Rambles. Bonica, en la distància, hieràtica, havia recuperat d’una manera rara en el sol declinant del vespre que arribava la bellesa dels seus anys juvenils. Aquells en què havien estat feliços. Sí, ho havien estat.

Va saltar, com el gat venjatiu. Es va plantar amb llargues gambades al davant de la taula on ella continuava sola, fixa la mirada en la gentada anònima.

Ell va dipositar la navalla sobre la polida superfície platejada de la tauleta. Ella no va semblar sorprendre’s. Amb prou feines va ullar-lo un moment, abans de tornar a desviar la mirada, endavant, com un fanàtic presa d’un arravatament místic.

-No ve el teu amant? –va cridar ell.

Va brandar el seu mòbil. Va marcar el número que tenia memoritzat. El número del traïdor.

-Ara veurem si té collons de respondre’m –va tornar a bramar.

Va esperar el so de trucada amb l’auricular a l’orella. Al cap d’un parell de trucs, però, va sentir que el timbre es corresponia amb un altre que li venia de fora, de davant mateix.

Va veure com ella obria la seva bossa, va sentir el timbre encara més clar. Ella va dipositar aquell mòbil que continuava sonant  al costat de la navalla. Ell va agafar el mòbil, va contemplar a la pantalla el número d’entrada, una a una va llegir les xifres que componien el seu propi número.

-És per a tu –va fer ella, amb veu a penes més alta que  un murmuri.

Fotografia: Aleida López

Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

L'ENDEMÀ (ENCARA NO) HA ARRIBAT

Ahir va ser un dia històric. Un d'aquells dies que estan dreçant fites en un camí llarg però constant que està fent el poble català per trobar-se a si mateix. La consciència de ser-ho, d'estar un cop més escrivint la Història amb majúscules, era ben viva en la gran majoria de la gent que, somriure en boca o llàgrima a l'ull, s'apropava ahir a les urnes.

Avui és ja l'endemà, el que amb tanta ànsia havíem esperat de fa mesos, anys. Però encara ens podem prendre un breu període de respir, una mena d'interludi, per assaborir aquesta jornada que tot just acabem de viure.

Albert Gea - Reuters

Una jornada que, no podem oblidar-ho, ha tingut en la iniciativa de quatre formacions polítiques del Parlament català la seva via de materalització, amb més o menys unitat i amb més o menys encert -capítol a part per al president de la Generalitat, Artur Mas, que ha demostrat que a astut no el guanya ningú, però tampoc a coherent-. Però una jornada protagonitzada per tots els més de dos milions de catalans que es van llençar alegrement al carrer i es van dirigir a les urnes, desafiant la prohibició del govern espanyol, la incertesa del temps d'un fred diumenge de tardor, les cues a què en molts llocs calia fer per arribar davant dels improvisats locals electorals, les urnes de cartró que ja quedaran com a icona d'aquesta diada. I singularment protagonitzada pels més de 40.000 voluntaris que van permetre efectuar un exercici de tan impecable democràcia, sí, però de tanta càrrega emocional també.

Diari de Girona

Carles Capdevila, director del diari ARA, dedicava avui la seva columna a lloar aquests voluntaris, amb aquest ressò emotiu que em fa que em senti, des de la meva modesta aportació, identificat. Us destaco algun dels passatges:
VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. 

Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.

Capdevila també té unes paraules per als que, mirant-s'ho de lluny, no solament no reconeixen sinó que denigren aquestes esplèndides lliçons de democràcia viscudes ahir:  Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment

A mi m'estristeix comprovar que els de sempre es refugiaran en la seva ceguesa de sempre. En la seva visió reduïda, miserable, rancuniosa i insolidària. M'omple de pena veure com ni un claríssim bon exemple els fa cap efecte. Quan Mariano Rajoy diu que la jornada d'ahir no tindrà, justament,  cap efecte, està parlant per ell, pels que pensen com ell, pels que creuen com ell. No per als que han deixat enrere ja per sempre aquest horitzó asfixiant.

Elena Giménez

Ahir va ser el dia de tots el que lliurement es van deixar ser cridats pel clam de la llibertat. Dels que es van fer retratat davant l'urna amb la satisfacció de saber que estaven donant la resposta adequada a un repte i a una prohibició tan inadequada. Com diu Vicenç Villatoro, també a l'ARA,  la gent es feia una foto votant, perquè sabien que estaven fent una cosa transcendent, històrica, que canvia les coses. Per desmentir que això era un happening sense cap mena d’efecte (...) I després, la xifra. Però sabent que darrere de cada número en l’estadística hi ha la foto concreta i precisa d’una persona contenta, emocionada i confiada. Com la meva. Com les de tants.

Sí, perquè alguns continuaran entestats a veure'ns com a massa, com una reducció a una xifra en un joc de concepcions caduques del poder. Però ahir érem molts els que, un a un, però caminant en la mateixa direcció, ens sabíem amos de la nostra Història.

PRESENTACIÓ A LA IMPOSSIBLE

Fotografia de La Impossible

Dimarts passat vam presentar "Interseccions" a La Impossible, la llibreria del carrer de Provença a Barcelona que des del primer moment ens va obrir les portes per poder acollir amics, companys blogaires i familiars residents a la capital que em van acompanyar en aquest acte, i que d'alguna manera resumien els múltiples vincles que m'uneixen a la gran ciutat on transcorren, d'altra banda, bona part de les històries del llibre.

Com sempre, vaig expressar el meu agraïment en primer lloc a les responsables de la llibreria que m'ho van facilitar, l'Olga i la Mireia,i immediatament als de l'editorial Ifeelbook, i concretament a Josep Maria Pijuan, que va desplaçar-se des de Palma i va obrir la presentació. A part d'unes paraules cap a mi que no tinc paraules per agrair, va comentar que aquell acte, gràcies a la meva caparruderia, suposava un cert avançament del desembarcament que havien previst de l'editorial a la capital catalana. Ifeelbook, en efecte, pot veure ja els seus llibres a la venda en diverses llibreries barcelonines. I naturalment gràcies a la constància d'ells mateixos i del bon treball que estan fent.

També, òbviament, vaig agrair a la companya de les aventures de Nervi, la Sílvia Cabezas, la seva intervenció, presentant un llibre que havia hagut de llegir amb molt poc marge de temps, i fent-ho a més d'una manera admirable, clara, estructurada i amena. A més, gràcies a la presència de Marta F. Soldado, també vam poder improvisar una petita reunió de rellançament de Nervi, que amb una nova denominació i alguns canvis importants està ja tornant a caminar.

Per la meva part, vaig tornar a aportar les meves reflexions sobre el fet de l'escriptura, que probablement acabi penjant en aquest blog, quan acabin de madurar en la fi d'aquest cicle de presentacions. Almenys no abans de la següent aturada, que serà a Tarragona, el dia 20, a la llibreria de la Rambla.

Va seguir la lectura per part de la meva filla Aleida del relat "Cruïlles", i vam acabar amb un col·loqui amb els assistents, que en un espai tan íntim com el de La Impossible va resultar, almenys per a mi, força enriquidor.

QUEDEM AL ZURICH?/ TOS

No havíem quedat al Zurich. I tanmateix eres allí, fumant en silenci a una taula, sol i envoltat pels altres clients que havien triat la terrassa, per fumar o per prendre simplement l’aire. Tenies aquell mateix aspecte desordenat de sempre, el que et feia singular i el que comunicaves d’una manera inefable a tot el que tocaves. Jo recordava l’última vegada que havíem estat junts allí, a l’antic cafè, quan encara no havia estat víctima de la remodelació que l’havia reconvertit en una mena d’annex de l’edifici anodí i funcional que ara cobria el triangle que recalcat en la plaça s’estén Pelai amunt.

Recordava que érem dins, i tu fumaves perquè encara no havien prohibit el tabac als interiors dels establiments públics. Aquest vici em matarà, crec que vas dir aquell dia, o si no qualsevol altre dia, ho deies sovint, tossint i articulant dificultosament les paraules entre el borbolleig ominós de flegmes ocultes. La prohibició, beneïda sigui, ha reanimat les terrasses de cafeteries i bars, les ha fet florir on no hi eren, i les ha repoblat i fet més populoses allà on ja hi eren, fins i tot en els cada cop més escassos dies de cru hivern. I tot gràcies al fum.

Jo m’estava dins del cafè, de tota manera. No he aconseguit mai aferrar-me a cap vici, i menys al del tabac, al qual mai no he trobat gust ni sentit. Tenia per companyia un llibre, un que havia comprat al mateix edifici, als grans magatzems d’aire tan cool on els venen com qui ven pernils o ampolles de vi. O cigarrets. Ara que hi penso, no me’n recordo de quin llibre era. Tant se val, el vaig perdre aquell mateix dia. Es devia quedar obert a la taula. Algú en deu haver tret profit. O avorriment.

És comprensible que l’abandonés, amb tot el que va passar. Et vaig veure abans de sentir-te, doblegant-te sota l’embranzida brutal de l’atac de tos. En acabat vas caure com un fardell al terra de la plaça, de genolls, crec que vas picar de cap damunt les rajoles.

Et vaig girar boca amunt, mentre cridava estúpidament que algú avisés una ambulància, en comptes de fer-ho jo mateix, que segurament era el que tocava. Però vaig tenir el premi de la teva mirada de reconeixement, un esbós de somriure en la teva boca amarada de saliva bruta. Vaig saber que sabies que t’estaves morint, però el reflex als teus ulls mig emboirats era, ves per on, d’alegria.

Vas intentar parlar, entre el brogit de la ranera. Vas aconseguir articular algunes síl·labes a penes audibles. Crec que volies dir: Quedem al Zurich? Llavors vas mirar amunt, al cel, potser registrant un últim raig de sol, un núvol estrany, el vol desganat d’una gavina.

Llavors et vas morir.

Fotografia: Aleida López

Relat que forma part d'un projecte narratiu de la comunitat blogaire. Trobareu les dades necessàries al blog de la Gemma Sara