LITERATURA, I DE LA DOLENTA

Joan Puig/ El Periódico

Que un jutge de la més alta institució processal de l'Estat elabori literàriament els fets perquè s'adeqüin a la imputació del delicte que pretén realitzar, i que ho faci a més amb tota mena de construccions paracientífiques (psicològiques i en tot cas subjectives) sobre la conducta dels processats, que directament forci les estructures no solament del tipus delictiu (contravenint un dels grans principis del Dret Penal modern, que és l'estricta tipicitat que cal en les conductes perquè puguin ser considerades delicte), sinó també conceptes que depassen la cultura judicial per entrar directament en la sociològica, com és el de la violència, que tot això es faci a més a més tergiversant i contrariant el que imatges retransmeses a tot el món han demostrat als ulls dels qui volen obrir-los (això sí),

Que uns fiscals carreguin amb acarnissament sobre les mateixes construccions falses de fets i normes penals que fa l'instructor, i que quan se'ls mana (en aplicació, no oblidem, del principi jeràrquic que presideix el seu propi Estatut) que rebaixin les peticions de mesures cautelars, com es va produir en les apel·lacions del conseller Forn, ho facin expressant públicament el seu dissentiment i oblidant-se de fer la seva pertinent motivació, deixant així via lliure a la militància ultradretana de l'acusació particular per imposar el seu cruel criteri,

Que els cossos policials elaborin informes sobre els fets investigats acudint a notícies de premsa (que segurament ells mateixos han filtrat), plens de conjectures, de flagrants errors d'apreciació, fins i tot de traducció, de vaguetats i desqualificacions genèriques i de fraseologia ideològica,

Que la cort mediàtica espanyola aplaudeixi les decisions judicials i no les qüestioni més enllà d'un sector molt minoritari, que no es preocupi per elaborar un relat alternatiu dels fets, sinó que l'accepti a pies juntillas, com accepta en ares del déu de la independència judicial les qualificacions jurídiques escandalosament contràries al sentit comú,

Que les escasses veus que s'alcen entre els intel·lectuals i artistes espanyols contra aquest estat de coses siguin sotmeses a un silenci acusador i a un boicot immediat i fulminant pel que fa als segons,

Que tot així passi en un país que es vanta d'haver fet una transició democràtica modèlica, de tenir un Estat de Dret exemplar, de ser l'enveja del món quant a llibertats i creixement del benestar, que ha sabut respectar la diferència entre els seus territoris amb una descentralització política mirall fins i tot per les nacions federals...

Només pot ser un cas de literatura. De la dolenta. De la pitjor.

La que firma un tal Llarena en unes interlocutòries que si passen als manuals jurídiques serà, precisament, com a model de la jurisprudència que trenca amb les declaracions universals de drets humans que van néixer per defensar els pobles dels estats autoritaris, i també com a exemple del que es pot fer per trencar des del propi Estat amb el seu Dret.

I que, com  a model pròpiament literari, entraria de ple en la Història Universal de la Infàmia que Jorge Luis Borges, aquest sí un gran literat, va un dia escriure.

ALGUNS "DESPLANTES" (Y LO QUE TE RONDARÉ, MORENA)

La degana M. Eugènia Gay ordenant a tot un president que acabi el discurs (El Confidencial Digital)

Tota llengua té expressions -moltes- i mots -bastants- que són difícilment traduïbles a altres llengües, fins i tot entre dues de ben properes com el català i el castellà. Si nosaltres, els catalans, tenim el seny o el déu n'hi do, els castellans tenen d'altres, com hombría, honrilla, o aquella guerrilla que ja ha exportat a moltes altres parles. No m'ho he estudiat, però potser el castellà és més ric en termes que tenen a veure amb la confrontació i el conflicte, mentre el català ho és més en els que tenen a veure amb la conciliació i el diàleg.

Potser és agosarat dir-ho. En tot cas, sí que sembla que el castellà té un registre molt variat per a totes les expressions que tenen relació amb l'honor, un terme que ja de per si ens remet a societats on és molt preuat l'alt concepte de si mateix que té el parlant. O, millor dit, l'alt concepte de si mateix que vol que se li reconegui en la seva societat, en el seu entorn. Per això, potser, no he trobat cap equivalent català al mot desplante del castellà.

Desplante és el que va tenir ahir el president del Parlament, Roger Torrent, a aqueixa institució barcelonina de rancio abolengo -una expressió que té equivalent català (antiga soca ) però en desús-, que és el Círculo Ecuestre. Diverses intervencions del públic van ser crítiques, i dures, però la que ha donat la volta al món ha estat la d'un empresari alemany de cognom Jacobi,que a part d'altres expressions limítrofes amb l'exabrupte, li va desitjar la presó al qui actualment és la màxima autoritat autonòmica.

Aquesta actuació tan impròpia del que, a la fi, només és un particular, podria ser una simple anècdota, si no fos que plou sobre mullat. Encara no fa quinze dies, la degana del Col·legi d'Advocats barceloní, Maria Eugènia Gay -dels Gay de tota la vida-, es permetia estirar de les orelles al mateix president Torrent en un acte institucional, per permetre's parlar de presos polítics davant del ministre de Justícia espanyol Rafael Català.

No ens imaginem la situació inversa: representants de la societat civil o institucions catalanes esmenant la plana en públic a un ministre espanyol o desitjant la presó a la presidenta del Congrés espanyol. En tot cas, tots sabem què obtindria ipso facto l'agosarat o agosarada. Querella de fiscalia o citació judicial per incitació a l'odi o ves a saber quin altre delicte.

Aquest estat de coses, que tots coneixem i que hem vingut a reconèixer com a normal, ja sigui vist des de l'adhesió o des de la repulsa, és el que certifica el gran desequilibri de poders que impera en aquest Estat de Dret, en aquesta monarquia constitucional, que es vanta (o vantava?) d'haver establert una organització quasi federal, una descentralització sense parangó al món. Un mite tan fals com tants altres (recorden allò de sense violència es pot parlar del tot), en aquesta democràcia de baixa densitat que hem de gaudir/patir. Ha bastat una simple decisió coordinada entre els diversos dipositaris del poder de l'Espanya eterna, la nació més antiga del planeta però que paradoxalment no compta amb nacionalistes a les seves files, per desmuntar com un simple castell de cartes la bastida de l'Estat de les autonomies. 

I és per això que assistim a escenes com aqueixes que abans he descrit. Aquelles en què els que es consideren defensors de la llei espanyola saben poner en su lugar a aquests catalans insolents. La llista seria inacabable. I el que durarà, o com diu una altra expressió castissa, y lo que te rondaré, morena*.

*En homenatge a les feministes que es poden veure identificades en aquesta expressió tan reveladorament masclista

L'EFECTE MIRALL

Deia ahir al Parlament Inés Arrimadas, la cap de files de l’oposició i de la llista més votada a les passades eleccions, que cal agrair a l’independentisme que hagi despertat a Espanya  un patriotisme civil normal, cívic i modern. Deixarem estar això de modern, paraula que tant agrada als defensors d’un model social profundament reaccionari. Deixarem també de banda la resta d’epítets que res no afegeixen. Deixarem de banda també la distinció entre patriotisme i nacionalisme, aquesta distinció que fan invariablement els nacionalistes imperialistes i de la qual ja em vaig ocupar en un altre lloc.

Fixem-nos, més aviat, en els efectes d’aquest despertar al qual al·ludeix Arrinadas. El que d’altres, amb menys cinisme que ella, han dit el del feixisme espanyol. El que veiem és el que en un article a l’edició d’avui de l’Ara, Suso de Toro qualificava de retrocés democràtic, o –potser més precisament- autodestrucció democràtica, en paraules de la directora del mateix rotatiu, Esther Vera, a la seva columna també d’avui.

Un govern que viola la norma fonamental i bàsica de l’Estat, la seva Constitució, aplicant arbitràriament el que no diu tal norma per anorrear el sistema de la divisió competencial de l’Estat que encara avui es vanten d’anomenar com el més descentralitzat del món. Un Senat que ratifica com a legal el cop de mà constitucional (inconstitucional, caldria dir) del govern contra la comunitat autònoma díscola. Un Tribunal Constitucional que accepta mansament el seu paper de forçat sancionador de les normes emanades pel mateix govern. Un poder judicial presidit per un Tribunal Suprem que s’arroga a si mateix competències que no li atribueixen les normes jurisdiccionals i s’inventa normes penals per justificar extraordinàries mesures de presó a l’empara de circumstàncies igualment inventades, un poder constituït per veritables tribunals especials –prohibits per la regulació europea- com l’Audiència Nacional, i acabat de rematar en una multitud d’òrgans judicials que, sostinguts per una fiscalia carregada de zel per defensar les ordres emanades directament del govern, i quan calgui reforçada per acusacions privades de signe ultradretà, actuen dia sí i dia també perseguint tota manifestació de dissidència contra els designis del poder que representen. Cal afegir l’anomenat quart poder: uns mitjans informatius absolutament manipulats que saben alhora com manipular tots els tripijocs del poder per llançar-los contra l’oprimit i no contra l’opressor. No importa quants drets i llibertats es quedin pel camí: la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de participació política.... Tot per tal de mantenir la seva santa causa.

Quina santa causa? La de la unitat d’Espanya? Sí, però també una altra, en el fons molt més profunda. L’independentisme és ara l’enemic, però cada dia veiem també com cauen sota la màquina repressora de l’estat espanyol moltes altres formes de dissidència: cantants, artistes, manifestants per qualsevol reclamació que l’Estat consideri pertorbadora. No ens enganyem, l’independentisme no ha despertat aquest zel patriòtic, simplement l’ha fet més evident, en afectar una massa molt més gran de persones quan abans es reduïa a grups més marginals o minoritaris.

La veritable virtut de l’independentisme, en aquest àmbit de què parlem, és haver enfrontat l’Estat espanyol –i a tota la ciutadania que li dona suport- al seu veritable rostre: una cara lletja, autoritària, crispada, intolerant, no democràtica. La cara del Rei quan després de l’1 d’octubre va renyar els seus súbdits catalans.

Un dels recursos més habituals que usa el govern del Partit Popular i els seus partits adlàters –tota la partida del 155-, com la seva cort mediàtica, per manipular l’opinió pública és la de l’efecte mirall: atribueixen al que tenen en front tot allò que de més menyspreable troben dintre d’ells mateixos. És normal, així, que acabin odiant aquesta imatge. Quan el responsable màxim de la repressió de l’1 O , el coronel de la guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, va declarar davant el jutge instructor del Tribunal Suprem que no admetia que hi haguessin hagut càrregues policials aquell dia, sinó pures actuacions policials –eufemisme que li secundava dies després el patètic delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo-, estava retratant exactament la veritable dimensió d’aquesta projecció del rebuig del que són i representen i busquen, inútilment, negar.

I és que Espanya, a Catalunya, s’ha mirat a si mateixa a la cara. I no li ha agradat gens el que ha vist. No s’ha agradat. ¿Serà capaç de reflexionar-hi i buscar la reacció positiva, o insistirà en la seva forassenyada autodestrucció de tot el que podria preservar encara les seves virtuts i la dignitat que li resten al seu poble?

CONTRA EL FALS EQUILIBRI

Després d'un cap de setmana mogut, amb tres greus agressions feixistes a Balsareny, Pineda de Mar i l'estadi de Cornellà- el Prat, llegeixo estupefacte que l'advocat i membre prominent de Societat Civil Catalana, José Domingo, declara que l'extrema esquerra independentista pega i maltracta gent demòcrata. Fa aquesta comentari al programa del matí a Catalunya Ràdio, dins la tertúlia, i al web es destaca aquesta declaració com a titular, sense comentaris ni rèpliques ni matisacions. Suposo que es basa en un altre incident en què una senyora que tallava llaços grocs va regirar-se contra una persona que la gravava i li va etzibar una bufetada, que va ser resposta per l'altre.

Quan no poden difondre un fet que empari la seva tesi, els unionistes el miren de provocar, i si, malgrat els seus esforços, no el poden trobar ni regirant sota les pedres, l'inventen, amb la mateixa manca d'escrúpols en què oculten els fets que no els interessen. I, donat el cas en què ja és impossible esquivar-los, col·loquen altres fets del bàndol contrari per equiparar-los, assenyalant els dos platets de la balança per molt que els pesos estiguin desequilibrats completament. Les tàctiques manipuladores, en aquest sentit, s'adapten també als destinatari últim: és el model Antena 3 -groller joc d'ocultació/fabricació de fets- o el la Sexta -equidistàncies i matisacions que dilueixen els fets fins a l'esgotament-. Curiosament, els dos models emparats per televisions dominades pel grup Planeta, la multinacional catalana que porta algunes de les veus amb més projecció de l'unionisme. Un grup en seriosa crisi interna pel control de poder entre diverses branques de la família Lara, una guerra similar a la que té lloc dins un altre estendard del model de l'alta burgesia catalana -aquesta que pretesament fomentaria l'independentisme però que curiosament fa exactament el contrari-, els Freixenet. Però això seria tema d'un altre article.

Entre aquest cúmul de mitges veritats, mentides i ocultacions -el domini del que s'ha vingut a denominar post-veritat-, l'opinió pública espanyola té molt poques possibilitats de fer-se una veritable composició de la realitat catalana. Això inclou, naturalment, bona part de la catalana, que accedeix també exclusivament a aquests mitjans. Tanmateix, els mitjans de la CCMA, TV3 i Catalunya Ràdio, són en el punt de mirar del govern espanyol i els partits que li donen suport. Normal, ja que la seva visió plural funciona com un mirall per aclarir les seves vergonyes. I lògic, ja que és la pressió que exerceixen els poders de la croada anti-nacionalista pot ser que expliqui titulars com el d'avui al web de Catalunya Ràdio, o altres accions en què acaben caient també en l'equiparació entre versions, que acaben afavorint -és de manual- al que porta el seu arsenal de trucs i jocs bruts ben apresos.

La manipulació és voraç, com ho és el poder. No sembla que es vulgui conformar dominant els mitjans de comunicació massius. Les llargues mans del control arriben a les xarxes socials, que alguns il·lusos creien lliure d'aquest assalt. Com denunciava fa uns dies Beatriz Talegón, una de les poques veus díscoles a Espanya contra la causa general empresa per l'espanyolisme contra l'independentisme, de molt diverses i subtils i subreptícies formes, s'intenta silenciar a les xarxes aquestes veus, fins i tot les més universal, com Twitter. Vegeu aquí la seva denúncia a la mateixa xarxa.

Si seguiu el fil veureu la valent denúncia de Roger de Gràcia avui al programa de la tarda a Catalunya Ràdio: El periodisme no és explicar el que passa a ambdues bandes per igual, és saber si el que expliques és veritat. Sí, senyor! Per sort, encara ens queden espais de llibertat i de recerca noble i honesta de la veritat. I que ens durin!

LA DIVISIÓ

La divisió era més que una operació més, a l'escola. Era l'operació que marcava un punt i a part. Una divisió, precisament, entre els qui consideraven que ja havien assolit el màxim de coneixements de matemàtiques que necessitarien en la vida i els qui a partir d'allí s'endinsaven en els terrenys de les arrels quadrades, cúbiques, i en els misteris insondables de l'àlgebra. Potser ara el llistó sigui més baix i tot, ja que la possessió de les calculadores amb els mòbils s'ha posat a l'abast de tothom i en tot moment. La qüestió de fons, però, és la mateixa: la societat es divideix ben aviat entre els que estimen l'aprenentatge per la via de l'estudi tradicional i els qui consideren això una nosa i una inutilitat absoluta. Com que en aquest article no pretenc ser políticament correcte -ja aviso, i que la Fiscalia vagi traient la seva llibreta d'apunts-, ho dic en els seus termes més francs, clars i catalans: mentre els uns seran empollons, bons estudiants, o simplement alumnes aplicats, els altres seran els burros sense remei.

La societat es divideix de mil maneres i formes, i això no és dolent en si mateix. Tot el món està dividit. A banda de la tradicional separació entre dretes i esquerres, que ens funciona encara que els referents ideològics vagin mudant, o la no menys arrelada entre ser de ciències o ser de lletres, tenim mil manifestacions de la personalitat i de l'activitat humana que ens fan militar en blocs separats més o menys delimitats, més o menys enfrontats.

Allò que vagament coneixem com a filosofia oriental, que ve a agrupar una gran quantitat de línies de pensament o religió, ve a parlar de la divisió universal entre forces creadores i destructores -amb un eix equidistant, ben cert, la força mantenidora-, o de l'oposició entre jing i jang en el taoisme. Sempre es tracta de l'intent de comprendre la dinàmica que és a la base de l'existència, i que es desplega en forma d'evolució, de moviment que produeix els canvis històrics, i que en el món occidental Hegel definirà en termes de dialèctica, base del pensament marxista que provocarà els grans trasbalsos històrics de finals del segles XIX i del segle XX.

Amb això vull dir que perquè puguem existir, els humans, en termes de progrés, cal que acceptem que existeix la dualitat entre els qui empenyen cap a ell i els qui es resisteixen contra ell. Pot semblar massa simplista, però aparentment en néixer, cada humà està dotat  d'un mecanisme mental, un software amb el qual s'hi enfrontarà als successos que conformaran la seva vida, i que aquest mecanisme té o bé una base conservadora o bé una base progressista. És a dir, hi ha qui veurà tot canvi com un perill i hi ha qui el veurà com una oportunitat. Així ho creia, si més no, el meu Magnus T. Pfaff. A "La conspiració dels infeliços" apuntava encara més lluny: els qui neixen amb una marca de fàbrica que només els permet veure les barreres i els obstacles, s'hi aferren a elles com si els hi anés la vida en mantenir-les, és més, hi esmercen la vida en el seu manteniment. O: mentre els aspirant a ser feliços ideen els seus plans per al futur, els infeliços s'escarrassen silenciosament en fer una feina de sapa per enrunar-los els somnis.

Aquestes frases em remeten al terme majoria silenciosa tan estimat pels polítics unionistes, però ara sembla que ja és en desús ara que l'enfrontament entre dues catalunyes està en una fase de guerra oberta o declarativa, per usar els termes de Pfaff a un altre llibre fonamental, "La ficció de la democràcia". Però això ens portaria a altres territoris. Ho deixo aquí. Constatem només que allò que des de l'unionisme ha estat un dels seus grans cavalls de batalla, i que la suposada guanyadora del 21D, la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, invoca tothora, la divisió de la societat catalana, no és més una manifestació més d'aquesta àlgebra històrica que ens divideix els humans, i que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, simplement és, des del pla ontològic o antropològic, o lògic, com vulgueu. El que és bo o dolent és la manera com es gestiona aquesta divisió. La política és l'art de saber gestionar aquesta divisió, i parlem de democràcia quan una societat és capaç de gestionar-la pacíficament a través de la recerca d'un consens social o simplement de la majoria que pren la decisió. Aquesta és la tasca que ha de saber exercir un govern democràtic i que ha de facilitar un sistema de govern que es vulgui definir com a tal.

Sembla bastant evident que les mancances en aquest terreny del règim constitucional espanyol i del govern de l'Estat són enormes, i sens dubte són un reflex d'una cultura política poc democràtica també, que es manifesta en la conducta de tots els representants de l'Estat, inclosos bona part dels partits polítics que hi juguen algun paper. Una cultura, per tant, que també domina en una part de la societat espanyola que, paradoxalment, no accepta les regles de base del joc entre les diferències, per tant nega el contrari i fa de l'adversari l'enemic. Per això aquest menyspreu, rancúnia, odi i altres formes d'enfrontament que impedeixen la discussió democràtica, és a dir, la dialèctica civilitzada, i la redueixen a allò que en una expressió gràfica algú va anomenar la dialèctica dels punys.

Ja he dit que no volia ser políticament correcte, per això afirmaré que la banda unionista -en general, i com sempre que es parla amb un univers referencial tan vast acceptant totes les excepcions- és la que és més afí a aquesta segona dialèctica, la menys civilitzada. El cas del mecànic de Reus investigat per un delicte d'odi és un dels que ens ho mostra. A la repressió policial i judicial que el seu cas suposa, s'ha unit l'assetjament que està patint per part dels qui el cobreixen de penjaments a càrrec de la seva conducta. Com a exemple dins l'exemple, el que sento a la ràdio narrat per una familiar, no sé si esposa o mare: va ser increpat en ple carrer per un senyor -que a més acompanyava un nen de curta edat-, i no com a independentista o amb retrets per haver-se negat a atendre a un policia al seu establiment, sinó purament com a catalán de mierda.

És la mena d'actitud que és més rara -penso honestament- entre les files independentistes. Potser no som ja en la revolució dels somriures, però la gent que podem identificar en aquest bloc no sembla haver caigut encara en una batalla d'un estil tan poc civilitzat. I no hauria de fer-ho, ni tampoc el bàndol opositor, si tots fóssim capaços de veure l'adversari com l'element necessari per fer tirar endavant la nostra societat. Si tots ens poséssim una mica orientals i sabéssim que cada jing ha de correspondre's amb el seu jang -o a l'inrevés-, i que tot moviment pendular suposa que cal recórrer un camí d'una punta a l'altra per poder trobar-nos en l'eix central.