GLADIADORS

No crec que Josep Guardiola, ara per ara una de les persones segurament més idolatrades del planeta, hagi inventat les tècniques de motivació modernes al futbol. Potser sí serà el primer que hagi apostat per la innovació tecnològica -relativa- del muntatge d'un vídeo en un moment crític: a pocs minuts de l'inici d'una final d'una competició tan prestigiosa, amb tanta repercussió mundial i -per tant- econòmica com la Champions League de futbol.

El vídeo, per si encara calia, ha agegantat la seva fama, i la del fenomen Barça en general. Aquesta sàvia i hàbil manipulació de sentiments i missatges subliminals que implica el muntatge tècnic on es barregen a ritme de vertigen imatges d'esforç i èxit dels propis protagonistes amb escenes de la pel·lícula i la música apropiada, dins d'un clima tan impregnat de tensió com un vestidor a les fosques a poc de començar un partit de tanta transcendència, ha tingut una repercussió en si mateixa que, tal vegada, implicarà una revolució en les mateixes tècniques d'entrenament. Abans era la imaginació, allò que les fantasies intuïtives de jugadors i seguidors bonament sabia posar en marxa, o segurament més modernament les anomenades tècniques de visualització creativa, les que manaven. Ara la tècnica ha desembarcat també en aquest àmbit.

El que més m'ha cridat l'atenció, de tota manera, del muntatge triat per Guardiola, és la combinació amb material fictici, d'una pel·lícula comercial, amb el material documental. Sembla ser, a més, que no obeeix a una idea d'ell, sinó al suggeriment d'un germà seu, però s'ha de reconèixer que l'ús de la pel·lícula Gladiator venia molt a tomb, no solament pel marc tan apropiat en què es presentava, la mateixa Roma, sinó per la mitologia i simbologia del gladiador que en general funciona com a metàfora del futbolista modern, i en particular la que la pel·lícula sembla (jo no l'he vista) construir a l'entorn de la força del conjunt sobre l'individu. Missatge que ha vingut a encarnar d'una manera amable però abassegadora el tècnic blaugrana, i que fins i tot es palesa en un anunci comercial protagonitzat els astres de l'equip (amb imatge, per cert, reciclades també en el vídeo famós).

El gladiador, figura d'una antiguitat on encarna, en la tradició de la Roma imperial que en ha arribat, l'heroi individual, es reconverteix així en la pel·lícula de Ridley Scott en un heroi col·lectiu apte, adient, per a l'ús de l'heroi modern que és la figura del futbolista solidari que tan bé ha sabut encarnar aquest Barça de Guardiola (Tots som un, diu l'eslògan de l'anunci). Fins al punt que alguns comentaristes han volgut llegir la mateixa confrontació entre els estils del Barça i el Manchester com una confrontació entre estils, encarnats respectivament per l'egoista i més aviat altiu crac dels anglesos, Cristiano Ronaldo, i el sacrificat i modest crac blaugrana, Messi (vegeu l'article de diumenge de John Carlin a El País).

Un altre tema connex: la identificació del gladiador amb els colors que defensa. El gladiador romà podia arrossegar masses de seguidors, fins i tot fanàtics probablement, però com a lluitador es defensava i representava a si mateix -que sapiguem-. El futbolista modern s'ha d'identificar, en major o menor mesura, amb uns colors, els d'un club . I, per tant, d'un ampli grup humà. Avui en dia, i en el cas de clubs com els citats, d'influència universal, repartits per tot el planeta gràcies a l'associaicó televisió/internet. L'incident, escassament ressenyat a la premsa, que es va donar a Nigèria l'endemà o el mateix dia de la final entre Barça i Manchester, en què un enfollit seguidor d'aquest club va envestir amb una furgoneta i matar o ferir seguidors del Barça que celebraven la victòria, és ben emblemàtic.
Els colors, però, que compartiria aquesta extensa comunitat mundial, també poden anar associats a una identitat més petita o local, en el cas del Barça (més que un club) genuïnament nacional i -per tant- associada a les identificacions que es donen en les competicions de seleccions nacionals, donat que el Barça representa una nació sense estat, com l'Athletic Club (l'episodi de la petita sublevació popular a la passada final de Copa del rei és absolutament il·lustratiu).
En aquest sentit, la identificació de la massa s'aglutina al voltant d'identitats localistes als quals els gladiadors, perdó, jugadors, no tindrien per què respondre. La qüestió, però, és que ho fan. Crec que l'anàlisi del curiós fenomen identificatiu que suposa la famosa curs del Palio que es realitza cada any a Siena, on competeixen distints barris o contrades de la petita ciutat de la Toscana, és molt significatiu. La passió i adhesió de cada seguidor al seu barri és total i similar a la de qualsevol seguidor culer, però els seus representants difícilment poden sentir-la. Un cavall podria fins i tot notar la pressió, però en tot cas no és producte de cap especial treball de preparació, ja que els cavalls participants s'assignen a cada barri per sorteig pur. Els genets podrien ser uns representants més conscients, però en realitat són professionals quasi tan intercanviables com les muntures.
En el futbol, que sembla que extrau de fonts com la que representa aquesta celebrada cursa la seva vasta capacitat d'adhesió col·lectiu, els representants semblen adquirir, nogensmenys, una particular capacitat d'influència per part d'aquesta passió identitària. Així, que Messi besi l'escut i mostri una barretina en la celebració de la final, o que Henry es proclami culer -en català-, o que Puyol besi la senyera i Piqué mostri extasiat els colors blaugrana en marcar al Bernabéu , no obsta que els mateixos jugadors es proclamin l'endemà entusiamats per defensar altres colors nacionals. Cap, però cap, jugador del Barça seria capaç de dir Viva España a un Camp Nou que celebra els títols, i sap que ha de dir Visca el Barça i Visca Catalunya -i com a molt, Viva Fuentealbilla, com va dir Iniesta sabent que la petita identitat local no molesta-, però Xavi Hernández sap que pot dir Viva España quan celebra l'Eurocopa de la selecció espanyola.

Crec honestament que no es tracta de cinisme: la identificació funciona de manera immediata i directa en aquest agressiu i vertiginós fenomen del futbol professional, i això explica la capacitat de reconversió del futbolista cap a la representació tenyida de sentimentalisme dels colors que defensa en una tasca que l'il·lusiona i per la quals -si té sort de ser dels pocs elegits- generosament li paguen.