CAP A UNA ESPANYA UNIDA?

Més que els crits habituals de la caverna mediàtica, el que ara ens arriba de Madrid és un soroll de fons, el rum-rum que s'ha vingut a dir, sobre la necesitat de racionalitzar l'Estat de les autonomies, sobre la possible intervenció estatal en les hisendes de les comunitats autònomes, sobre propostes de recentralitzar serveis transferits, etc, etc.

Està clar que els problemes econòmics de l'Estat espanyol, assetjat pels mercats financers, són un bon detonant, però també se'ns fa evident que suposen una excel·lent excusa per enllaçar amb els moviments que arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya han desencadenat un atac en tota la regla contra les línies de flotació de l'autonomia catalana.

No ens enganyem: l'Estat autonòmic ha estat una resposta a la reclamació autonòmica d'unes poques regions, i les modificacions en els estatus definits en els primers anys postconstitucionals han sorgit sempre a respostes a les reivindicacions catalanes.

Atribuir ara el dèficit de les arques públiques a les comunitats autònomes és directament maliciós, sent com és cinc vegades més gran el deute de l'Estat central que el de les comunitats, tot i gestionar només un 20 % de la despesa pública enfront del 35 % de les autonomies. I acusar a Catalunya ja ratlla en el deliri, quan s'oculta o no es vol parlar del dèficit fiscal català, que, si es reduís a un nivell més homologable internacionalment, posem que al 5 % per deixar-lo en la meitat, deixaria la caixa de la Generalitat gairebé sense números rojos.

El PSOE branda els números de manera esbiaixada, però el PP directament parla d'un procés de nova harmonització (versió tova de Rajoy) o de reforma constitucional en benefici de l'Estat central (versió dura d'Aznar), quan sosté que no és viable un Estat amb 17 sistemes normatius diferents sobre els mercats. El que ens preguntem és si aquesta no és una competència de la Unió Europea i si no seria, posats a racionalitzar, més prescindible l'esglaó dels Estats que els de les regions a l'hora de transcriure i aplicar les directives de Brussel·les.

Perquè, què és un país normal, segons Rajoy, quan n'al·ludia per atacar la ridícula despesa que suposa la traducció simultània a les llengües cooficials al Senat? Un país com Espanya o com Luxemburg o Malta? Ens farà creure que és normal la divisió estatal dins la UE? No seria més lògica una divisió estratègica que garantís àmbits d'aplicació coherents, com ja s'ha fet en la divisió per regions de programes europeus basats en una lògica purament econòmica i territorial? Divisió regional que, per cert, s'apropa més a un territori tipus Catalunya que no a un tipus Espanya...

Una Espanya normal, en definitiva, podria ser perfectament l'Espanya unida i cohesionada que reclamen espanyolistes d'allà -i alguns d'aquí-, a condició simplement que els fets diferencials esdevinguessin estats independents. Tan senzill com això: que els que al seu dia no van reclamar autonomia, avui hi renunciïn, i els que sí la van reclamar i l'han continuat reivindicant, obtinguin la independència.

PELS CAMINS DE DESEMBRE

A Joan Vinyoli

Aquest estiu els seus versos eren els meus camins
a les tardes que lentes lliscaven cap a l'ocàs.
I aquest hivern els camins ombrius i les rieres
eren versos que brotaven de la fecunda terra.
He seguit el rost camí
dels mesos de l'any,
amb llum i bona guia.
Camins ocres de Farners,
alçades del Turó del Vent,
alzines sureres i verns,
corriols encatifats de glans,
deus flairoses i torrents.
Tots aquells camins del fred de desembre,
aquells dels quals un cop, ja savi i vell,
va saber acomiadar-se, ric com va saber-se
d'una antiga passió
a la qual no renunciava.
Ric com el caminant
que sap que no té tornada.

Fotografies: Carles Gràcia

Araïment especial a Pep i Caterina

RIUS DE TINTA, MILLOR QUE RIUS DE SANG?

Després del comunicat d'alto el foc emès ahir per representants d'ETA, han començat a córrer ja rius de tinta. Tant, com per fins i tot entelar en els mitjans la gala de lliurament del premis Pilota d'Or que concedia ahir mateix la FIFA a Zuric. I això que comptava per a nosaltres amb el fet inusual que els tres finalistes fossin d'un mateix equip, i encara més, d'un mateix planter, i que fossin del nostre Barça. I, per adobar-ho, que se servís la polèmica amb el triomf final de Messi per davant dels favorits Iniesta i Xavi, cosa que ha aixecat una gran polseguera entre la premsa espanyola, a diferència de la catalana, on s'ha acceptat amb naturalitat. Bé, un fet diferencial més... Com sol passar, els que es vanten d'universalistes i ens acusen de provincians i nacionalistes són els que més ràpidament ensenyen l'urpa patriotera.


El diari ARA fa anar avui l'expressió Tea Party madrileny per designar aquest conglomerat de pressió que, entre partits polítics i mitjans de comunicació ultradretans, ha teixit una teranyina veritablement angoixant, ben greixada i musculada, com assenyala l'article de Ferran Casas. El Tea Party és aquests dies en el disparador de la polèmica als Estats Units després que un desequilibrat disparés contra una congressista liberal i causés desenes de ferits i sis morts. Una congressista a la qual una de les màximes figures d'aquest bloc (més un Movimiento que un partit), l'ex-aspirant a la presidència Sarah Palin, havia designat...¿frívolament?... com a blanc a abatre, pel seu suport a la reforma sanitària de la presidència d'Obama.



És exagerat parlar d'un Tea Party espanyol? Alguns han assenyalat que el nivell de violència dels debats peninsulars queden encara lluny dels que es mouen en els extrems de l'arc polític nord-americà. Però no estic segur que hi hagi una gran distància amb la dialèctica de la nostra particular caverna mediàtica, o d'un partit com el PP que ahir negava novament qualsevol sortida política al conflicte basc i marcava així el camí a un PSOE seguidista i acovardit. Potser la diferència no és en la tinta vessada, sinó en la sang vessada. El terror imposat per bojos, aparetment aïllats -o només oficialment isolats?- dels Estats Units no té res a veure amb la violència basca que majoritàriament ha protagonitzat el fenomen ETA.

Tanmateix, l'experiència dolorosa, i no cal dir que no precisament llunyana en el temps o en l'espai, és que els rius de tinta enverinats poden sembrar molt ràpidament la llavor dels rius de sang.

A la mateixa edició d'avui de l'ARA, l'escriptor Bernardo Atxaga fa un homenatge a víctimes del terrorisme etarra que han apostat per estendre ponts de diàleg en lloc d'incendiar-los, com Eduardo Madina, Rosa Rodero o Cristina Sagarzazu. I acaba dient: Sabem que la situació política penetra per totes les escletxes i que si "la ciutat és injusta" -cito lliurament un filòsof antic-, els ciutadans es comportaran injustament. L'acció criminal d'ETA i les polítiques que la van seguir han destruït molts teixits socials, fins i tot de vegades el més subtil de tots, el que creen els llaços d'amistat. Per sortir d'aquesta situació, per recompondre-la, no hi ha una via millor que la d'imitar els que, al seu cor, a casa seva, ja n'havien sortit.

És clar que alguns, i no parlo per Atxaga ni els que ell cita, abans haurien de saber perdonar-se a si mateixos. O, almenys, en un acte de dignitat que el país els agrairia, saber mossegar-se la llengua.