1/11/14

QUEDEM AL ZURICH?/ TOS

No havíem quedat al Zurich. I tanmateix eres allí, fumant en silenci a una taula, sol i envoltat pels altres clients que havien triat la terrassa, per fumar o per prendre simplement l’aire. Tenies aquell mateix aspecte desordenat de sempre, el que et feia singular i el que comunicaves d’una manera inefable a tot el que tocaves. Jo recordava l’última vegada que havíem estat junts allí, a l’antic cafè, quan encara no havia estat víctima de la remodelació que l’havia reconvertit en una mena d’annex de l’edifici anodí i funcional que ara cobria el triangle que recalcat en la plaça s’estén Pelai amunt.
Recordava que érem dins, i tu fumaves perquè encara no havien prohibit el tabac als interiors dels establiments públics. Aquest vici em matarà, crec que vas dir aquell dia, o si no qualsevol altre dia, ho deies sovint, tossint i articulant dificultosament les paraules entre el borbolleig ominós de flegmes ocultes. La prohibició, beneïda sigui, ha reanimat les terrasses de cafeteries i bars, les ha fet florir on no hi eren, i les ha repoblat i fet més populoses allà on ja hi eren, fins i tot en els cada cop més escassos dies de cru hivern. I tot gràcies al fum.
Jo m’estava dins del cafè, de tota manera. No he aconseguit mai aferrar-me a cap vici, i menys al del tabac, al qual mai no he trobat gust ni sentit. Tenia per companyia un llibre, un que havia comprat al mateix edifici, als grans magatzems d’aire tan cool on els venen com qui ven pernils o ampolles de vi. O cigarrets. Ara que hi penso, no me’n recordo de quin llibre era. Tant se val, el vaig perdre aquell mateix dia. Es devia quedar obert a la taula. Algú en deu haver tret profit. O avorriment.
És comprensible que l’abandonés, amb tot el que va passar. Et vaig veure abans de sentir-te, doblegant-te sota l’embranzida brutal de l’atac de tos. En acabat vas caure com un fardell al terra de la plaça, de genolls, crec que vas picar de cap damunt les rajoles.
Et vaig girar boca amunt, mentre cridava estúpidament que algú avisés una ambulància, en comptes de fer-ho jo mateix, que segurament era el que tocava. Però vaig tenir el premi de la teva mirada de reconeixement, un esbós de somriure en la teva boca amarada de saliva bruta. Vaig saber que sabies que t’estaves morint, però el reflex als teus ulls mig emboirats era, ves per on, d’alegria.
Vas intentar parlar, entre el brogit de la ranera. Vas aconseguir articular algunes síl·labes a penes audibles. Crec que volies dir: Quedem al Zurich? Llavors vas mirar amunt, al cel, potser registrant un últim raig de sol, un núvol estrany, el vol desganat d’una gavina.
Llavors et vas morir.


Fotografia: Aleida López

Relat que forma part d'un projecte narratiu de la comunitat blogaire. Trobareu les dades necessàries al blog de la Gemma Sara

20 comentaris:

  1. Ostres, les paraules són premonitòries, quantes vegades les diem sense imaginar-nos que poden acabar fent-se realitat? M'ha colpit molt. Fantàstica aportació, Eduard!

    ResponElimina
  2. M ha agradat molt!!! Molt ben trenada la història. Un gran aplaudiment, Eduard!!!

    Aquestes mirades d'últim moment tenen una força que gairebé són més potents que el desenllaç final.

    ResponElimina
  3. I la tos la va matar... m'agrada molt aquesta mirada al cel registrant un últim raig de sol... fa esgarrifar! Gràcies per regalar-te-nos el relat i a la teva filla, la foto!

    ResponElimina
  4. Un últim raig de sol. Va marxar amb la gavina.

    ResponElimina
  5. El misteri reflexiu dels instants que precedeixen la tempesta.

    ResponElimina
  6. Gràcies als autors de tots els comentaris.
    Endavant amb aquest Cafè Zurich ple d'històries!

    ResponElimina
  7. És cert. Les terrasses han reviscolat i això anima pobles i ciutats. Jo no fume però m'agrada seure, de tant en tant ,en alguna terrassa.
    M'agrada la forma del teu relat.

    ResponElimina
  8. Maleit vici de fumar... que al final ha complert el que tantes vegades deia, la matat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maleïts tots els vicis que maten.Es pot dir que la literatura és un vici? I, en tot cas, ¿mata?

      Elimina
  9. quina mala sort si el seu últim avistament ha estat una gavina, mala imatge tenen actualment

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això em recorda aquelles cursilades de llibre i pel·lícula que duien per nom "Joan Salvador Gavina", on la gavina que es sortia de la bandada esdevenia un símbol de l'emancipació individual. Em sembla que per una vegada em vaig sentir identificat amb l'esperit gregari de les gavines que van avorrir la gavina filosofadora.

      Elimina
  10. Aquesta història tan ben escrita em colpeix, jo he viscut força fumadors al meu voltant que per sort ja ho han deixat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que d'alguna cosa hem de morir, com diuen els fumadors empedreïts, però potser no cal escurçar-li la cursa darrere nostra a la senyora de la Dalla.
      Per a tranquil·litat dels meus amics i amigues blogaires, ni sóc fumador ni ho he deixat, perquè ho he estat mai.

      Elimina
  11. Molt dur el final però un molt bon relat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ignasi. És dur i brutal, sí. Així va sortir...

      Elimina
  12. Eduard,
    a l'Abacus no troben el teu llibre. Si vaig a la FNAC o El Corte Inglés el trobaré?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ja ic en l'apunt seguent, el llibre ja es pot trobar a diverses llibreries barcelonines, entre elles La Impossible.
      Gràcies pel teu interès, Helena.

      Elimina
  13. L'he acabat de llegir amb un somriure a la boca. Et veia venir... Anaves directe, però directe! Sí que és brutal :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un conte directe, sí, sense trampa ni cartró. El brutal cop de la dalla sobre vides que acaben segades en sec.O en fum, potser per millor dir en aquest cas :-p

      Elimina