Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro-Ferran |
Dit això, probablement és més fàcil d'entendre avui que a la segona meitat del segle passat, passada la postguerra i els sotracs bèl·lics que emmarquen una obra de caire tan tenebrós i religiós. La crisi econòmica que ha sacsejat Europa i les amenaces que sobrevenen de nombrosos conflictes arrelats en el creixement de moviments integristes de divers signe, plantegen probablement un món més proper al que va viure als anys trenta Eliot que al que es va estendre en les seves últimes dècades de vida (els cinquanta i els seixanta). Eliot, acabat de convertir a l'anglicanisme, va usar aquesta obra com a reflexió, probablement com a eina d'autoindagació, en l'esperit religiós i en la transcendència dels actes humans, i tractant d'aportar tesi per a la interpretació del món i segurament per a la solució del seu estat sinistre. Es va situar així lluny de ser un espectador neutral de les catàstrofes que havien esdevingut i estaven ja congriant-se, com el rèptil dins l'ou de què parlava Shakespeare.
Cerro-Ferran, de tota manera, sembla haver optat per dur l'obra al terreny de les relacions i contradiccions del poder, que és el nucli vertebrador del present cicle iniciat amb el shakespearià Juli Cèsar. Així, retalla el nucli central de les temptacions a què es veu sotmès l'arquebisbe Thomas Beckett al seu retorn a Anglaterra després de set anys d'exili, i ens mostra només la de més caire polític. Subratlla els elements més rasament humans (els parlaments de defensors i detractors), i mira d'aclarir-nos la base del conflicte històric que va dur al magnicidi de Beckett a mans d'aparent esbirros del rei. Un tema que Eliot, probablement, no es va preocupar d'esclarir i que, de fet, pot quedar prou fosc per a l'espectador que no conegui el rerefons històric. I el director, en la seva selecció, suprimeix el discurs final del cor, que vindria a ser l'encarnació del poble -el sofert i sofridor poble baix-, en què l'autor va vessar la més convençuda visió de la transcendència del martirologi de l'heroi. El poble, dubitatiu, temorós, finalment ha acceptat la lliçó del màrtir i es resol a ampliar l'abast espiritual dels seus actes, a imitació de la víctima, com els apòstols van quedar reconvertits a imitació de la vida i mort del seu mestre. La tria del director és legítima, de tota manera, i pretén reconduir al text al conflicte central entre diversos poders enfrontats, que troba plena justificació en els fets que ens ha contat la Història.
Més discutible és, al meu parer, que introdueixi un text de gran bellesa però que no sintonitza amb l'esperit amb què Eliot va escriure el seu drama. Es tracta del conegut poema del seu contemporani -i en canvi ben distant- Dylan Thomas, Do not go gentle into that good night. El muntatge, de fet, comença amb la reproducció en off del recitat del propi poeta., i s'intercala enmig de la representació -ja en català- en la veu de Beckett. El poema, una elegia al seu pare, és una crida a la subversió contra el poder de la mort. Eliot, pel contrari, posa en boca de Beckett, en una evolució bastant abrupta, l'acceptació de la voluntat divina, amb renúncia no ja a la revolta sinó a la mateixa comprensió d'aquesta voluntat més alta que la humana. La coincidència de tres Thomas, el protagonista, el poeta gal·lès i el propi Eliot, provoquen un joc curiós. Va identificar-se Eliot amb el màrtir cristià? Volia deixar anar la seva veu greu, de pretensions indubtablement transcendents i tal vegada profètiques, sobre els seus contemporanis i les generacions futures? Molt possible.
Però també, crec, la seva veu és la que es reconeix darrere les vacil·lacions, pors i dubtes del cor femení. És la veu que parla als seus poemaris de l'època, com "Dimecres de cendra", un fragment del qual, el VIè i últim, inclou Cerro -aquí amb ple encert!- i posa en boca d'un Beckett que ja albira la seva imminent mort:
Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?
Un tema no menor de l'obra és l'anàlisi de la transcendència dels actes humans i les paraules que els reflecteixen i alhora els conciten. En definitiva, la percepció del temps, que és vist des de la sàvia alçada del protagonista, il·luminat i alliçonador, des d'un gairebé irònic relativisme que recondueix els actes humans i al que esdevé Història a la dura i en definitiva fràgil condició de la seva mateixa contingència. Per una qüestió de coincidències, ara personals -se solapa amb les pròpies reflexions meves en un treball narratiu que abordo aquests dies i amb la lectura sobre el pensament feminista que també tinc entre mans- aquest aspecte del text em va atraure poderosament. Confesso que fins em va sobresaltar amb un poderós efecte de déjà vu.
Una cosa són les intencions i unes altres els resultats. Si Cerro pretenia -com és de creure- involucrar de nou el seu públic en una celebració de l'esperit tràgic, si apostava per commoure i somoure l'audiència, ho va assolir. Sens dubte, gràcies a la seva impecabe programació rítmica, a l'efectivitat dels muntatges audiovisuals d'Ivó Vinuesa i al treball actoral. Magnífics Joan Carreras en el paper de Beckett -ple de matisos, llums i ombres com requereix un personatge tan complex- i Lluís Marco en els papers d'interlocutors dels dos bàndols del conflicte, i genial Txe Arana, que sembla haver nascut per transmutar els cors de les tragèdies gregues en una sola veu de mil registres. Senzillament insuperable i esfereïdora en el discurs del cor en què pronuncia els mals auguris que condueixen al desenllaç de la tragèdia.
La platea del Fortuny, plena, va seguir la representació amb un silenci on no sonà ni una tos ni quasi la respiració, temorosa sens dubte de perdre cap paraula. Es va recuperar així aquest ambient gairebé litúrgic amb què hem seguit els moments més impressionants de les tragèdies que ens està oferint aquest cicle. L'esperit amb què T.S. Eliot, crec, ens volia parlar des dels no tan llunyans dies en què va mirar al futur i va sentir el vertigen de les experiències que ultrapassen l'esclavatge del temps.
No he vist 'Assassinat a la Catedral', d'Eliot, però el material textual i humà amb què treballa Cerro-Ferran creen expectatives altes. El teu comentari conté reflexions que van d'allò universal a allò particular i a l'inrevés. Tesi, antítesi i una conclusió, tan a ran de terra com contundent, que referma la resta: "un silenci on no sonà ni una tos ni quasi la respiració". Un article per emmarcar.
ResponEliminaEts persona afortunada de poder veure obra tan interessant en recinte tan bell. La vida et distingeix amb bones coses, Eduard.
ResponElimina