16/4/18

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau
De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.


2 comentaris: