14/5/18

PER QUÈ SÓC NACIONALISTA

M'apresso a confessar que sóc independentista, per evitar malentesos. Però aclareixo que ho sóc fa relativament poc, en tot cas un grapat d'anys que formen una part molt minoritària de la meva vida que ja comença -ai las- a ser llarga. Com molts altres catalans, he esdevingut independentista arran del procés d'elaboració de l'estatut de 2006, la ferotge campanya del Partit Popular i altres en contra, i la sentència final del Tribunal Constitucional el 2010. És en aquell punt que un procés de reflexió personal em porta a claudicar de les meves idees de federalisme i unió política amb la resta de pobles d'Espanya i a considerar que per a Catalunya no hi ha altra veritable via de supervivència com a entitat nacional pròpia que la seva total i absoluta independència.

Ja dic que no sóc un cas únic, sinó segurament majoritari entre els independentistes d'avui, que si hem de fer cas de les enquestes, les consultes i les eleccions autonòmiques recents, estem fregant el 50% de l'electorat. Com jo mateix, segurament molts han fet aquest pas des de la constatació de la impossibilitat d'establir un diàleg polític d'igual a igual amb Espanya, entesa com a subjecte polític diferenciat de Catalunya , allò que ens neguen i que de bades va intentar posar en peu la proposta estatutària de Pasqual Maragall i que definitivament va enterrar el TC, amb aquella sentència que, com han dit catedràtic com Javier Pérez Royo, va suposar la ruptura del pacte constitucional.

L'independentisme és, doncs, un procés bàsicament racional, una presa de postura política i una aposta per un projecte  col·lectiu determinat. Pot anar o no associat al sentiment nacionalista, que és, en efecte, una qüestió afí als sentiments, a la identitat, que és un procés molt complex en el qual entra en bona part el factor emocional, l'inconscient. Ho vaig mirar d'explicar en un seguit d'articles sobre aquesta qüestió, o en una manera més resumida i esperançada també aquí.

Aquest paràgraf bastarà, crec, per exposar la meva consideració sobre el nacionalisme i perquè m'hi sento, de nacionalista, i de fet des de molt abans a esdevenir independentista:

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

El nacionalisme, doncs, és difícilment renunciable, encara que veiem que molts compatriotes nostres parlen de la doble identitat -catalana/espanyola, espanyola/catalana- i denuncien als que, pretesament, els volen fer haver de triar entre les dues identitats, o es declaren aliens a qualsevol identitat nacional. És possible que una doble identitat o una identitat que es consideri no nacionalista pugui traduir-se en un equilibrat projecte polític entre nacions, encara que els sociòlegs ens avisen que a la llarga sempre una nacionalitat acaba tenint supremacia i tendeix a anorrear l'altra. Casos de pervivència com la catalana sota el poder d'un estat que ha intentat imposar-ne una de diferent són ben rars. El que veig difícilment assolible és que el món quedi lliure de divisions nacionalistes, com pregonen els que en el fons aspiren a imposar el seu projecte imperialista arreu i que són els primers a defensar les fronteres estatals en allò que convé al seu projecte. Això sí, també aixequen quan els interessa la bandera del patriotisme -com si fos alguna cosa diferent al nacionalisme-.

En tot cas, jo he arribat a la conclusió que la convivència de les dues nacionalitats és impossible, donada la clara resposta de l'Estat espanyol a totes les propostes federalitzadores que han partit de Catalunya. El companys, excompanys, de viatge en aquestes terceres vies, en definitiva, quan diuen que no volen haver d'elegir, ja han elegit. I s'han posat del costat del poderós.

2 comentaris:

  1. Molt bo el final. Jo era nacionalista de manera racional, però inconscientment ja independentista des de sempre. Quan Pujol va dir "ara toca independència" ho vaig tenir clar de cop. M'agradaria haver estat com Puigdemont, que ha estat independentista declarat de de sempre.

    ResponElimina