ELS ARRELATS D'IGNASI REVÉS

 Ahir vaig tenir el plaer de presentar el llibre "Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya" a Castellvell del Camp, al Casal de la Gent Gran, de la mà de l'Ignasi Revés i de Jordi Jové, regidor de cultura d'aquest municipi tan proper a Reus. Es tracta d'un llibre de l'editorial Sidillà, que surt en ocasió del seu desè aniversari. Els seus entusiastes impulsors, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, se'l deuen haver proposat com un merescut homenatge a la seva pròpia tasca, alhora que als protagonistes veritables del llibre, un compendi d'històries al voltant de més d'una vintena de famílies, o hauríem de dir llars, que porten segles sota el domini i cura de desenes de generacions del mateix llinatge.

Confesso que quan em va arribar l'encàrrec de fer-ne la presentació, per part del tercer autor d'aquest llibre escrit a sis mans, el meu amic Ignasi Revés, em va semblar que m'arribava en un moment inoportú, carregat per diverses feines del dia a dia i dedicat en els pocs espais lliures a devorar el cicle complet de les novel·les de Proust "A la recerca del temps perdut", en les traduccions de Josep M. Pintó. Quan vaig rebre el llibre per missatgeria em va deixar de semblar inoportú, només veient la bellesa de l'objecte en si que és aquesta primorosa edició en tapa dura, paper de qualitat i fotografies a tot color -que es ven a un preu molt econòmic, per cert-. Quan vaig començar a endinsar-me en el seu contingut, vaig pensar que no solament no era inoportú. sinó que era molt oportú, i no m'interrompia el fil de les meves lectures. Més aviat els conferia una certa complementarietat.

En tot cas, es tracta d'un llibre que s'acara amb la memòria i en la recuperació del temps, com el de Proust. Però si aquest es va centrar sobretot en un món que podríem dir ja en ruïnes, el de l'aristocràcia francesa, el gran món, que havia anat recuperant al llarg del segle XIX que anava quedant enrere, el domini i privilegis perduts de forma abrupta i violenta amb la Revolució de finals del segle anterior, aquest "Arrelats" ens emmiralla amb les dinasties que han aconseguit perpetuar-se sense interrupcions al llarg de moltes generacions en la seva possessió de la terra, i en general defensant-la mitjançant el seu treball directe i la presència constant.

Són més de vint històries de relatiu èxit, de continuïtat, de persistència, contra els embats de nombrosos i poderosos enemics i amenaces: guerres, pestes, tempestes polítiques,  atzars de les relacions familiars, catàstrofes del clima, etc. Històries que ens fan pouar en la Història que ha configurat el territori que han creat, o potser a l'inrevés, segons una de les veus sàvies que es fan sentir en el llibre, la de Jean Sales, del Rosselló (que és l' ùnica comarca on visitem més d'un casa): és la geografia, que fa la gent. És la Història, doncs, d'una identitat col·lectiva, la del que potser podríem dir nació -terme que esquiven els autors-, o que poster jo preferiria anomenar país, que afegeix a la pura qualitat geogràfica del territori la condició humana que l'afaiçona -i certament s'hi deixa afaiçonar-.

Recorrent les 400 pàgines del llibre podem aprendre una gran quantitat de detalls de com s'han anat conformant les identitats individuals, generacionals i col·lectives, la seva càrrega de memòria conservada en la tradició oral -amb les seves limitacions temporals inevitables, que acaben creant la deformació que n'és la llegenda-, en la documental, en el treball dels historiadors professionals o aficionats -molts d'ells, els fills de les mateixes famílies investigades-, i tantes altres fonts que s'hi veuen reflectides. Assistim de la mà del trio d'autors al que el mateix Jean Sales ens diu que són coses molt senzilles, simples i veritables, que són pas pagades al preu que haurien de ser pagades. Aprenem aspectes com la formació dels cognoms, sobre com ha funcionat en un sentit ple de pragmatisme la defensa del patrimoni, amb institucions com l'hereu o la pubilla -que a molts ens obrirà els ulls-, sobre com l'economia de l'explotació de la vinya ha configurat el país, etc, etc.  També en una reflexió profunda sobre els grans motors de la Humanitat que donen sentit a la Història. Perquè aquesta visió de la tradició i de la manera antiga de fer les coses, no resulta, almenys en les veues recollides en aquest llibre, reaccionària ni ultraconservadora. Conservadora sí, en el sentit de mantenir els llegats i les experiències que han mantingut les famílies -i, doncs, l'èspècie sencera-, però, tal com diu un dels testimonis més lúcids, el dels propietaris actuals de Can Pasqual, de Gelida, hi ha d'haver un equilibri permanent entre voler conservar -perquè si no conserves el que tens no hi ha continuïtat- i admetre el canvi, perquè si no et vas adaptant i renovant tampoc no podràs continuar.

I és que, per grans que fossin les amenaces que van superar aquests llinatges en el passat, la seva subsistència no està avui assegurada, en un món que, com bé diuen els autors en la seva indispensable introducció al llibre, menysprea sota acusacions de ruralisme, floclorisme i altres termes que sonen despectius la tradició i el coneixement adquirits per segles d'experiència. La globalització, la multiplicació de xarxes de comunicació que negligeixen les comunicacions reals en el territori -que en aquest cas sona també quasi despectivament-, o els impactes de la crisi climàtica,  són enemics fenomenals que potser no tenen parió amb cap moment històric anterior en la seva capacitat destructiva. 

Aquest llibre és ple de saviesa, la que es mostra  mitjançant els testimonis vius o morts que els seus autors han recollit, i la d'aquests mateixos autors en l'exercici de transcriure-nos-la. Saviesa que han sabut mastegar i pair i que ens ofereixen perquè la puguem degustar i aprofitar nosaltres mateixos. No ens la podem perdre. Citant els mateixos autors en la introducció del llibre: No parlem de la memòria per nostàlgia, sinó perquè pensem de quina manera un llegat com aquest pot atènyer el futur.