AL PAISATGE DE L'ALLAN LEE

Potser és un producte del cicle vital que tots plegats, els assidus a la xarxa, estem duent, que estem tendint a trobar-nos directament, físicament, saltant-nos la distància asèptica de les relacions virtuals? M'ho preguntava l'altre dia a Manresa, rodejat d'amics amb què ens desvirtualitzàvem -aquest verb que jo sostinc que acabarem posant als diccionaris-.

Per descomptat no tinc la resposta, però tinc la impressió que conflueixen dos factors que em fan pensar que estic dins d'un fenomen estès. Per una banda, jo porto ara més de set anys a la xarxa, entre distintes webs de publicació i aquest mateix blog. Set anys, ho tinc comprovat, és una xifra clau pel que fa als nostres cicles vitals. Molta altra gent, com jo, ha esgotat ja aquest cicle i estaria buscant noves experiències. Per altra banda, la crisi que hem patit ha impulsat tota mena d'iniciatives a la gent inquieta que no vol permetre que triomfi el declivi cultural que alguns governants semblen perseguir amb les seves insensates normes i regulacions.

Joan Lluís Sagué, un servidor i Sílvia Armangué

El cert és que a Manresa, dissabte, em vaig trobar amb un espai màgic, la llibreria Papers del contenciós poscavourià, el tipus de llibreria atenta als detalls, inquieta en les activitats, i amant dels autors i dels lectors, que jo estic descobrint amb goig per tots els racons del nostre país. En aquest cas, l'hem d'agrair a la feina entusiasta de Joan Lluís Sagué, que ha transformat una humil papereria de barri en un lloc on es viu i respira la cultura i el desig d'innovar i obrir-se a les obres que escapen dels grans circuits comercials.



Era inevitable que es trobés amb la Sílvia Armangué, veïna del barri. La meva estimada Allan Lee, a qui coneixia com a escriptora des que vaig submergir-me dins la xarxa, com explicava en la recent ressenya que vaig fer aquí del seu poemari "Estats del metall", publicat l'any passat per Edicions Zaragoza. La bellesa dels seus poemes va servir, potser, gairebé d'excusa perquè una colla dels seus amics i un servidor es trobessin a l'acollidor espai de la llibreria de la carretera de Santpedor de Manresa, i compartíssim una estona de sincer homenatge a la creativitat profundament original, radicalment honesta, intensament romàntica i densament apassionada de la Sílvia.

Vaig tenir així el plaer de comentar el llibre, però també d'escoltar els recitats de vells coneguts de la xarxa amb qui també em trobava per primer cop físicament: Sergi G. Oset, Empar Sàez i Ferran d'Armengol. Només per això, per descobrir el paisatge quotidià de la Sílvia, i per haver-la pogut abraçar, el viatge estava sobradament recompensat. I si vaig ajudar a reconèixer alguna de les claus de la singularitat enlluernadora de la poesia de la Sílvia Armangué, estaré doblement feliç.

Sergi, Sílvia, jo, Empar, Ferran i Joan Lluís
 (fotografies d'Elena Giménez)

Vam tenir també el plaer de poder veure i escoltar el muntatge d'una altra amiga de la Sílvia, la poeta Marta Pérez i Sierra, que no va poder-hi assistir. Us el reprodueixo, gràcies al blog del Sergi, que ha fet una completa ressenya de l'acte.

ESTATS DEL METALL, DE SÍLVIA ARMANGUÉ

La Sílvia Armangué, recollint el premi Paraules a Icària
de poesia (imatge del blog La meva perdició)

Conec la Sílvia Armangué de fa un bon grapat d'anys, set o vuit, des que sóc actiu a la xarxa. Ella ja hi era, amb el seu àlies Allan Lee que extreu de la seva afició al comic i la poesia romàntica. Durant tot aquest temps, descobrir-la en les pàgines virtuals ha estat equivalent a resseguir una aventura fantàstica on la frisança de la sorpresa trobava un perfecte equilibri amb el pes dels paisatges coneguts i ràpidament identificables -amb l'autora, amb la guia que et dirigia cap al moll de l'os del viatge-.

En efecte, Sílvia Armangué, manresana, biòloga que investiga el càncer femení, té allò que és difícil de trobar entre la munió dels que escrivim per vocació, per necessitat i per la condició irrenunciable de lletraferits: un univers propi. Un seguit d'imatges característiques que immediatament et remeten, a ulls clucs, a la seva creativitat, i una profusió en la capacitat d'elaborar el seu material -en el llenguatge, certament, però també en la imaginació mateixa- que igualment assenyalen les seves obres com amb una marca candent.

I uso aquest adjectiu amb plena consciència. Aviso els que llegiu això: el material d'aquesta dona és candent, roent, crema als dits. Et submergeix en un món on la fragilitat i la delicadesa, omnipresents, no et traslladen fora del dolor de viure, ans conformen la mateixa massa del dolor com a forma de vida.

"Estats del metall" és el primer text que m'arriba imprès, fruit d'un amical intercanvi amb la Sílvia -des dels respectius caus-. Poemari guardonat al Vè Certament Paraules a Icària, de 2013, ha estat publicat bellament per l'Editorial Saragossa. Consta de cinc parts: Ínfimes mesures, Plaques de silici, Les raons de la tristesa, De l'espoli i Rendició. Com diu la contraportada del llibre, pàgina a pàgina -part a part- ens anem inundant d'una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida -o, millor, que la constitueix pròpiament-, una continuada metamorfosi en què res, finalment, es revela permanent.

Ínfimes mesures: la poeta investigant en les seves pròpies empremtes en aquest trànsit que és la vida. La infantesa, els paisatges perduts del passat, les llars abandonades, la desolació del temps cremat o submergit en les marees marcades per cicles lunars. Trobem de seguida aquests espais que l'Allan Lee ha anat explorant una i altra vegada, descrivint-nos aquestes cases entre boires, jardins esdevinguts salvatges, terres assetjades per les inundacions, on la humitat és l'escenari propici per a l'etern balanceig entre la vida i la mort, el cicle ineludible en què només el punt en què es clava la mirada diferencia entre una i altra. Massa lúcida per enganyar-se en els passos que de vegades simulen quietud, possibilitats d'aturar l'impetuós corrent dels esdeveniments, la poeta cenyeix el món amb la seva lent de topògraf i desa curosament els resultats de la seva tasca: ...mapes dels camins de terra/(...) calculant dolces, ínfimes mesures./ Dels volubles canvis de les coses/ consigno plànols i dibuixos/ al meus apunts de camp.

Plaques de silici: comencem en l'aigua intoxicada per la podridura de la vida que cegament es nega en la mort i es reobre a una vida renovada: Es nuen les arrels dels lliris/ sota l'aigua, i al pas/ de l'ínfim dolor/ de les empremtes/ bocaterrosa jau/ el desconsol que sento. La imatge recurrent dels lliris ens impregna amb aquesta incertitud, amb aquesta precarietat de viure amb les arrels enfonsades en una terra inestable, pantanosa. Ens endinsarem en aquest dolor, ínfim de nou, efímer perquè el temps és curt,/ la llum és minsa. Ens manifesta que ara ens allunyem de la nostàlgia: el paisatge devastat del passat dóna pas a la dura, acerada violència del dolor de viure. Amors fràgils, volubles, amistats que es dissolen, cançons evocades: tot sota la pluja, contra el vent, tot en el moment en què ja és pèrdua. Enginyeria estranya que transforma el cor tendre en plaquetes de silici.

Raons de la tristesa: el pare que es va perdre en un viatge (el veiem sota la llum lunar un altre cop, però se'ns avisa que ningú pot viure la vida que no és seva).I Aquest estrip soterrat/ que duc a les costelles/ liquat i fred/ com nit de bastards/ a l'ampit/ d'altres tenebres. Ferides, cicatrius, verins lents: ara les paraules semblen cercar obsessivament la descripció física del dolor, o millor, ser exactament físicament el mal, transfigurar-se en la mateixa arrel destructiva i nociva del dolor. Per rendir-se? Per renunciar? No, per ser cru testimoni del ferotge temps, de la precarietat en què existim : Tal com els hams/ van rovellant-se/ dins la gorga/ de les carpes/ així vivim/ també nosaltres. El poema VI és l'anatomia de la malaltia que creix, però també acaba rebel: No duc, per tu, ni dol, ni espines;/ i torno i torno al setge a fer batalla.

De l'espoli: l'esperança tan incerta d'una altra vida després d'aquesta que ens fuig d'entre les mans, com entre aigües llimoses, aquest passatge corromput i deshonrat per la desídia./ Vora la mort, l'esperit s'exalta/i estreny l'estimació profunda,/ i vol creure, com ho vol...!/que alguns lligams invisibles/ poden tornar-se perdurables... Hi ha una certesa: la fragilitat de les ales esteses de l'esperit viatja dins un cos reeixit, cobert d'escates fulgurants com d'animal que ha conegut l'espurna. La secció acaba amb un terrible poema on ens apareixen les obscures- i alhora estranyament, ominosament brillants- imatges romàntiques del jardí solcat per una canal profunda on l'ofegament d'un pit-roig ens posa en primer pla tot l'horror i terror de la mort, i les flors que s'alimenten d'aquesta aigua enverinada ens invoquen el cicle ineluctable i implacable de la vida que no s'atura, encara a costa del nostre pobre, dissortat cor.

Rendició: des de l'abisme, l'estripada pàtria de l'abisme on tots, en definitiva pertanyem, no ens parla l'abandonament, sinó la saviesa de la condició efímera, saber que el meu temps no és llarg, i que sobreviurem, però no pas indemnes... La imatge de la barca -desastrada- que es vol abandonar, no a canvi de la pervivència, sinó de la combustió ràpida que faci perdre la consciència. Hi ha aleshores alguna cosa més enllà del que ens pot dir la poeta, i hi ha una lluita que fins i tot és més enllà de la voluntat, de la intenció. Encara que partim de l'evidència de saber que ja no puc/ arrabassar al temps el que és inexorable, el decurs de la poesia ens porta a la breu quarteta que tanca el llibre: Tornar a casa,/ amb els falciots./ Per guarir el mal/ de pell endins.

Sílvia Armangué (imatge extreta del blog Reducte alienat)

Queda res més? Just abans d'aquest final, un poema que dóna títol al llibre sencer. La descripció que ens arriba destil·lada des de la seva peculiar, única capacitat d'observació, d'una no menys peculiar classificació de diferents estats del metall. El metall que es fon com ànima en devastació, que quasi té caràcter orgànic, que és volàtil, assimilat a la petita mort de l'orgasme, que arriba a ser inefable, extens com l'univers, o del que es pot parlar només en críptiques imatges que ens acaben remetent a la sorra que crema, allà on el navegant volia abandonar-se.

No sé si us serà fàcil trobar aquest llibre. Si el trobeu, no ho dubteu: entreu-hi, tasteu-lo, devoreu-lo. No us guarirà les ferides. Però sens dubte us ensenyarà a reconèixer-les.