EL MAL DE L'ULISSES

Sweny, un dels centres dublinesos
del culte a Joyce

S'escau avui el Bloomsday, la data en què Dublin, els irlandesos i el món en general celebra un fet certament curiós, ja que és purament literari: la recreació d'un dia complet que constitueix la magna obra de James Joyce, l'Ulisses.

Enguany no és tan rodó com  ho serà quan d'aquí a set anys es compleixi el centenari de la publicació, ni tan sols el de l'any passat, que suposava el centenari de la data en què sembla que Joyce va començar  a treballar en la seva particular odissea fictícia -que aquí mateix vaig glossar-. Però Dublin no falta mai a la seva cita anual amb el fill díscol que la va immortalitzar des del seu exili autoimposat.

No va ser fàcil per a Joyce la relació amb el seu país natal, però tampoc ho va ser la seva relació amb el món literari del moment. És sabut el tràngol que va haver de passar per veure publicada la seva obra. La recepció, un cop ho va aconseguir, també va ser fortament conflictiva. Una anàlisi de com es va rebre al nostre país, molt interessant, es troba en l'estudi de Teresa Iribarren publicat al núm. 72 de la revista Els Marges, de l'hivern de 2004. Una recepció controvertida, com ho va ser en general en el seu temps, amb acusacions de pornografia, però que va tenir entre nosaltres defensors tan notables com Josep Pla, que va escriure: En tot cas no és mai mòrbid, ni sicalíptic, ni corromput. Creu que l’instint genèsic juga un primer paper –molt més important que el que s’anomena la intel·ligència o la raó, coses que si hom no disseca prèviament els homes, és impossible de saber el que són– en la vida anímica humana, Joyce té raó i només cal tenir un punt de sentit d’observació per veure-ho. (...) A aquest novel·lista li interessa la realitat en brut i no estilitza mai. El seu fort és crear atmosferes reals. O Carles Soldevila, que es va veure tan influït per l'obra, sens dubte, com per escriure la seva Fanny.

Avui aquesta polèmica està superada, però podríem dir que pesa en canvi una altra llosa sobre la novel·la, la que ja Iribarren posa de manifest que va atribuir-se-li de bell inici: Joyce és un autor avorrit, enrevessat, incapaç de complaure els gustos del common reader. Vegeu, si no, el que deia ara fa dos anys escassos aquest campió de la literatura destinada al common reader que és el brasiler Paulo Coelho a una entrevista a El País:  "Solo soy un peregrino que busca la sencillez en su escritura". Ese deseo de "ser muy directo", le lleva a contraponerse con el extremo, el Ulises de James Joyce, "que hizo mucho mal a la literatura porque nadie lo ha leído pero todo el mundo dice que lo ha leído".

Bé, alguns l'hem llegit. I rellegit. I entre nosaltres tenim un dels màxims experts mundials, Joaquim Mallafrè, el seu traductor al català. Que Joyce no pot ser avorrit es pot desprendre només reparant en les innovacions lingüístiques que es va haver d'empescar el professor reusenc per traduir algunes de les joies joycianes d'aquest llibre monumental. Les podeu consultar en el treball de Dídac Pujol La creativitat lèxica en la traducció de l'Ulisses de Joyce. La saviesa de Mallafrè, combinada amb l'enginy del dublinès, ens proporciona meravelles com apedaçaossos (per cirurgià), caphom (ningú), capricornut (banyut), circumambient, glopejaxarel·lo, grimpaveles (navegants), iambegambejar, pornosòfic, primularmillat i tantes d'altres. O mots col·loquials tan ben recuperats com boranit, cagabandúrries o despusahir.

En fi, que si l'Ulisses va fer molt de mal, som molts els malats que n'estem contents de patir-lo.

Bon Bloomsday! 

RERE EL RASTRE DE JOYCE

L'efígie pensativa de Joyce,
prop d'O'Connell St.

Acabo de tornar d'una breu estada a Dublin, ciutat atractiva per molts aspectes, però que en el meu cas responia bàsicament a l'interès d'identificar-la amb l'obra d'un dels més grans colossos de la literatura del segle XX, James Joyce. Com ja explicava en un apunt recent, Dublin porta en molts dels seus fascinants replecs les notes de la imaginació de l'autor que va recrear des de la distància el món complex i vast de l'urbs irlandesa.

Amb el fil conductor de les experiències reflectides en la novel·la Ulysses i seguint els savis consells de Joaquim Mallafrè, el nostre erudit expert en l'obra del geni dublinès, Dublin es va deixar descobrir als nostres ulls de viatgers -constrets, cal confessar-ho, per les normes reductores del turisme de masses- algunes de les seves joies i meravelles, més o menys populars, segons els casos: naturalment l'agitació vertiginosa de Temple bar, o l'elegant i més serena àrea que s'aboca al majestuós Trinity College, a l'est de la vital artèria comercial de Grafton Street i fins al molt humanitzat parc de St. Stephen Green. En aquesta zona, que és on pernoctàvem, vam fer dues de les troballes que més perduraran als nostres caps, sens dubte, i ambdues al singular carrer de sinuós recorregut conegut com a Lincoln's Place: Lincoln's Inn, el pub on Joyce precisament va conèixer la seva dona Nora Barnacle, el dia que ell després va recrear a la seva universal novel·la, i Sweny Place, l'antiga adrogueria que avui és una mena de memorial de l'obra del mateix Joyce.

Sweny Place

Al primer vam fer, a més d'un magnífic sopar amanit amb les perfectes Guinness, coneixença d'un grup de músics i personatges de diversa assignació i generacions igualment variades, que assistien a una mena de jam de música popular, al mateix nivell de les taules i en franca confraternització amb l'audiència, entre la qual vam tenir la sort de comptar-nos. A Sweny vam contactar amb un dels voluntariosos personatges que el mantenen, parent de Samuel Beckett i descendent d'amics de la família d'Oscar Wilde, amb el qual vam poder conversar una bona estona mentre evocàvem la figura de Mallafrè a l'entorn d'una de les seves edicions traduïdes de l'Ulysses. No vam deixar passar la ruta sense retre homenatge al veí Memorial de Wilde, a Merrion Square, hores després de fer-nos a molt bon preu a un mercadet de carrer amb una edició de les seves obres teatrals completes . Per cert que, entremig, vam passar pel davant de la luxosa seu de l'Instituto Cervantes, que, just els dies de la polèmica per la suspensió a Holanda de la presentació de la grandíssima novel·la "Victus" d'Albert Sánchez Piñol, encara emergia més als meus ulls com un veritable despropòsit.

Malahide, al nord de la badia de Dublin

Dublin és en molt sentits una ciutat literària, com es desprèn d'aquest succint repàs. Una ciutat amb un pont dedicat a Joyce, i un altre a Beckett, dos dels seus fills més il·lustres que, amb diferències i matisos,van preferir fer la seva obra lluny de la seva pàtria. I és també la ciutat enmig d'una àmplia badia que, de nord a sud, de sud a nord, pot recórrer-se fàcilment en el còmode tren de rodalies DART, i que et permet així plantar-te a la Torre Martello, una de les moltes torres de defensa que recorden temps passats no tan pacífics, i que té l'honor de ser l'escenari inicial de l'Ulysses, o pujar fins a Malahide, testimoni avui encara de l'esplendor dels Talbot, els representants del domini normand que configura un dels trets actuals d'una illa que té tantes capes i contrastos. El marc d'una societat acollidora, viva, si bé de vegades lleument paralitzada per la nostàlgia, en definitiva alberg de la complexitat humana que ha proporcionat tan distingits indagadors de la seva torturada ànima com James Joyce, Samuel Beckett, Oscar Wilde, W. B. Yeats (nascut a Sandymount, a prop de Sandycove) o el gran Jonathan Swift.

La Torre Martello, a Sandycove

Una ciutat que a cada pas et dóna la sensació d'estar carregada d'una vella història que està demanant ser descoberta, una nova melodia dins del seu incessant cabal de música popular fluent, una cara, un gest, un bocí de vida que et pot oferir noves riqueses.

L'ODISSEA ANUAL DELS ULISSES MODERNS

Centenaris, cinquantenaris o períodes menors -que no tenen nom propi- esquitxen el calendari anual com a excusa per celebrar, recordar o -tot sovint- organitzar una campanya de màrqueting al voltant d'algun personatge, fet considerat històric o altres convencions. Les celebracions que segueixen el cicle anyal no deixen de ser una expressió d'aquesta tendència a instal·lar-nos en les efemèrides, però en substància deuen la seva procedència, si més no, a la nostra necessitat de comptabilitzar el temps, de registrar el seu pas inexorable per a pautar les nostres activitats i, potser més fonamentalment, per consolar-nos amb la idea que tot haurà de tornar un cop les restes de la festa ja hagin fet el seu trànsit cap a la Història per situar-se en fila rere totes les mateixes festes idèntiques que  l'havien precedit.

Escena d'"Els morts" de John Huston

Una de les reflexions més poderoses que l'art ha donat sobre aquesta fixació dels sentiments amb les dates del calendari festiu és l'extraordinari conte de James Joyce "Els morts", inclòs al seu recull "Dublinesos". El relat compta amb un dels trasllats més reeixits que una obra literària de gran magnitud ha tingut al cinema, la magnífica adaptació que va fer John Huston l'any 1987. Conte i pel·lícula donen compte de com transcorre una vesprada de Reis en una reunió familiar, però, narrat des d'una veu subjectiva, ens va derivant cap a una complexa reflexió sobre el decurs del temps que es projecta tan endavant -els signes inequívocs de la presència futura de la mort-, com enrere, en la presa de consciència per part del marit de tot el que desconeix sobre el passat de la seva dona.

Joyce va escriure i donar a editar el conjunt de relats al poc de sortir del seu Dublín natal, entre 1904 i 1905, però el llibre no es publicaria fins a 1914, o sigui que ara fa justament cent anys. Però és també protagonista d'un cas molt singular de celebració d'aquesta mena, gràcies al seu llibre posterior, i sens dubte la seva obra mestra, la monumental novel·la "Ulisses". Com és prou sabut, el que es descriu en el llibre transcorre en un sol dia, que té data certa a la ficció, el 16 de juny de 1904. Això ha donat peu al fet que actualment se celebrin en la mateixa data , tant a Dublín com a moltes parts del món, nombrosos actes tant per evocar la vida i obra de l'autor, com per seguir una mena de quasi-religiosa recreació de l'itinerari del personatge principal de l'obra, el que dibuixa aquesta odissea moderna, de tan modesta i quotidiana mena, que és el decurs d'una jornada en la vida d'un personatge sense un relleu extraordinari com Leopold Bloom. Una jornada que els dublinesos han vingut a denominar Bloomsday.

Reusdigital.cat

A Reus tenim la gran sort, per celebrar aquesta diada, de comptar amb la figura de Joaquim Mallafrè, el gran traductor de Joyce al català. Enguany es va escaure poder celebrar el nostre petit Bloomsday, la gran ocasió d'inaugurar una exposició al Centre de Lectura amb els materials editats sobre Joyce que el nostre erudit professor ha donat a la benemèrita institució. I vam poder assistir a una de les seves magistrals exposicions sobre els principals temes joycians/ulissians a la sala d'actes del mateix Centre. L'essencial de la seva xerrada, que va anar acompanyada per la lectura de fragments de la novel·la a càrrec del Col·lectiu En Veu Alta, es pot trobar a la xarxa. Podreu trobar en aquest text una sàvia guia per seguir els espais més emblemàtics de la novel·la al Dublín actual, amb les referències sempre tan eufòniques de la toponímia del món anglosaxó, i alguns exemples del proteic i fascinant món que articula l'escriptura de Joyce.

The Cock Tavern a Church Hill

Potser objectareu que definir la glossa anual de l'obra de Joyce i els milers d'actes que commemoren la novel·la (aquest dens univers de personatges, espais físics, escenes, pensaments, discussions, diàlegs i monòlegs) és un despropòsit, referit a un autor que va destacar per la seva violenta ruptura amb la moral dominant, no solament a la seva catòlica Irlanda sinó a bona part del món occidental. Certament, Joyce va abjurar de la religió, i els seus pals al poder de la Roma Vaticana a la novel·la, juntament amb l'explicitud del desig sexual, l'adulteri, la llibertat del llenguatge i tants altres temes espinosos -sobretot posat en el context del seu temps-, van fer que la novel·la tingués, com el conjunt de relats però per aquestes diferents qüestions, molts problemes per publicar-se, com és prou sabut.

L'obra de Joyce, certament intricada a l'"Ulisses", i encara en major grau en la seva darrera novel·la,"Finnegan's Wake", està imbricada de manera molt intensa amb la seva vida. Jo diria que amb la mateixa intensitat abrasiva que respira la novel·la. No entraré ara en l'etern debat sobre la impersonalitat de l'autoria. Si em resulta evident que en tot escriptor l'experiència autobiogràfica explica la seva obra, i alhora és insuficient per explicar-ne la seva formulació concreta, Joyce és un cas on el seu propi material biogràfic batega constantment en el que va escriure. Com ha assenyalat John Gross,  molt pocs escriptors van explotar tan minuciosament el material ínfim i aparentment poc prometedor de les seves experiències. Per posar un exemple: és sabut que la mateixa data avui tan cèlebre del 16 de juny de 1904, és la data en què va mantenir la seva primera cita amb la que seria la seva dona tota la vida, Nora Barnacle. 


L'"Ulisses" és en part una continuació de la  més clarament autobiogràfica obra de joventut "Retrat de l'artista adolescent", i en part continua la seva autoexploració a "Finnegan's Wake", on el material íntim ja queda profundament adherit al material exògen del vastíssim espectre de les inquietuds culturals de Joyce. Entre aquest monumental referent, la mitologia del món gaèlic i la iconografia catòlica es donen la mà amb elements històrics, polítics i costumistes del món irlandès. És això el que potser permet desbrossar la passió religiosa en un autor tan conscientment profà com ell. 

Irlanda és, en definitiva, el gran tema joycià. La Irlanda de múltiples cares i d'històries tan diverses, és l'univers de tota la seva obra i és el món que va descriure amb la mateixa minuciositat amb què va autoanalitzar-se (psicoanalobrir-se, en un dels neologismes que ell mateix va encunyar), malgrat haver-la deixat amb vint-i-dos anys per a penes tornar mai més. Pot veure's com una paradoxa, però a la fi és força habitual que sigui la distància, la perspectiva del temps i l'espai, la que extregui de la ment d'un creador allò que té de més substancial i arrelat, allò que dóna el seu real sentit al terme pàtria. Aquest material tan primari és tractat, certament, amb un aparell lingüístic luxós i el distanciament de la profunda ironia joyciana que el situa ja en el giravolt exacte de la novel·la moderna, el tomb sobre la tradició que va fer que T.S. Eliot es referís a Joyce com l'home que havia matat el segle dinou. Crec que aquests aspectes has fet retraure's generacions senceres de lectors del que veuen com un objecte impenetrablement intel·lectual.

Joaquim Mallafrè es va esforçar, dilluns passat, per fer veure que, amb tots els referents que poden escapar-se a un lector mitjà, aquest podrà gaudir de la lectura de l'"Ulisses" plenament, amb un goig que poques obres literàries poden oferir. Si sou dels que mai us heu atrevit a entrar en ell, comenceu per espigolar, si us plau, per les pàgines d'aquest llibre prodigiós. Poques ocasions similars tindreu d'endinsar-vos en una odissea tan fresca, profunda i humanament tragicòmica com aquesta.