Bé, final en cert sentit. Com va dir el representant de l'editorial, el periodista i activista cultural Albert Calls, el destí del projecte ara s'aboca a la singladura dels llibres, de qualsevol llibre, la seva incerta i fins a cert punt ingovernable vida entre compradors i lectors.
 |
| Maria Valldeperas va fer l'ofici d'excel·lent amfitriona |
Va ser molt satisfactori rebre el tracte exquisit i entusiasta dels amfitrions, la família Valldeperas, que manté la propietat i l'activitat d'un espai tan emblemàtic des de diverses generacions. Una tasca de gran valor en una ciutat que malauradament està perdent tants dels seus antics emblemes. Ens vam sentir més que ben acollits.
 |
| La Gemma Barberan, amb la Sílvia Teulats la gran artífex d'aquest projecte |
 |
| Intervenció d'Albert Calls, de Quòrum Llibres |
En la meva intervenció, vaig voler agrair la tasca de tots els esmentats: els propietaris del Cafè
Zurich, la gent de Quòrum Llibres, els mecenes que van aportar el finançament. També volia agrair la feina de la gent de Fnac, que van aportar la seva infrastructura bàsica. I, sobretot i molt especialment, agrair la tasca de la Gemma Barberan i la Sílvia Teulats, les dues blogueres que van concebre, impulsar, coordinar i confegir el projecte, a més d'escriure textos i tota la línia argumental que dota de coherència el treball.
En l'acte van intervenir la Gemma per introduir breument el projecte (la Sílvia va haver d'excusar la seva assistència), la Maria Valldeperas per Cafè Zurich, i Albert Calls per Quòrum. Rafael Casas va fer una amena exposició de la seva recerca sobre la història del Cafè Zurich, i jo vaig explicar sintèticament en què consisteix el llibre que ha estat producte de tota aquesta feinada. Acte seguit vaig donar pas a les lectures d'alguns fragments de l'obra: Carme Rosanas va llegir el text en nom de la Sílvia Teulats, i a continuació un poema seu. Va seguir les lectures de la M. Roser, l'Elfree, l'Helena Bonals, la Montserrat Aloy "Cantireta", la Glòria Bosch i Sa Lluna, amb el seu text "Una excusa per tornar-hi" que ve a cloure el llibre.
 |
| Rafael Casas i jo vam centrar els elements claus del projecte |
Us passo una transcripció de la part més personal de la meva intervenció, una mena de conclusions o apreciacions particulars sobre els temes que tracta el llibre:
Amor/desamor, la mort, els àmbits socials, polítics... Tots els grans temes que la literatura ha tractat des dels seus orígens remots, són presents en aquesta obra col·lectiva, plena de diàlegs interns entre
autors diversos(obvis alguns, d'altres més subtils, atzarosos potser...). Com ho està la vida, plena d'interseccions de vides amb altres vides. I com ho està la blogosfera.
Quantes trobades s'hauran produït en aquesta cruïlla on fa dècades que es dreça el Zurich, en aquest racó de la gran plaça? I quantes no s'hauran arribar a produir?
D'això ens parla fonamentalment el llibre. Al mateix temps, el llibre ens obrirà a altres llocs o espais: Argentina, de la mà de Cortázar, Suïssa, Amsterdam, Finlàndia, llocs del nostre planeta i fins fora del planeta, on viatgen els nostres protagonistes... encara que de vegades sense poder arribar-hi (Bombai).
Qualsevol llibre pot fer expandir el temps i l'espai, però la blogosfera té una virtut nova en els diàlegs entre creadors: si bé redueix les dimensions a tres, les dues de l'espai necessàries per poder llegir els missatges, la tercera no és pròpiament el temps físic en què es desplaça, donat que queda anul·lat per la immediatesa amb què viatja dins la xarxa, sinó el que determina l'acte de voluntat del qui pitja un botó o obre una finestreta en el seu ordinador o iphone i acull el missatge. En la blogosfera compartim el nostre temps, en som els amos, el derrotem, com ho fem en els somnis.
També vaig fer referències als processos de desvirtualitzacions que actes com el d'ahir exemplifiquen: les trobades en el món real, el de les quatre dimensions. Potser és un efecte de la pura evolució d'un format o àmbit de comunicació que ja porta vint anys de vida. Les connexions entre bloguers, un dels grans al·licients del blog, van afirmant-se i creixent i provocant segurament la curiositat natural per establir un contacte més directe.
Vaig al·ludir al període vital de set anys que sembla regir les nostres actuacions i projectes. En el meu cas, almenys, he comprovat que és un període crític que suposa l'aparició del desig d'obrir noves etapes.El meu blog, aquest blog, que pretenia mostrar-se com un col·lectiu, ha depassat ja amb escreix aquesta durada de set anys. Probablement li ha arribat el punt de fer un mutis i donar pas a altres projectes.
Que un Col·lectiu es tanqui precisament amb la celebració d'un projecte col·lectiu, com va ser ahir, considero que pot ser la millor manera d'acomiadar-se.
Però d'això ja parlaré aviat, que ara convé gaudir d'una obra tan apassionant i que ha aixecat tant d'entusiasme i bones sintonies.
Gràcies, Gemma, Sílvia, gràcies a tots els que hi heu participat!
Fotografies d'Elena Giménez
