ART I DEMOCRÀCIA

ART I DEMOCRÀCIA

El Centre d’Art Santa Mònica (CASM), que és un centre públic que depèn de la Nostra casa comuna, la Generalitat, presenta en aquests primers mesos de l’any un projecte de l’artista mallorquí Joan Morey, titulat Postmortem. Un projecte que se situa en el que s’ha vingut denominat performance dins de les arts plàstiques. Com tota aquesta mena de, diguem-ne, obres artístiques, provoca el problema de la delimitació amb altres arts: la teatral o les arts escèniques en general. Però no ens sembla aquest un tema transcendent, ni en tot cas el volíem abordar. Deixem que, el tema, l’exposi el propi autor, quan explica en el butlletí del propi CASM que la seva exposició limita a l’accés a les persones que superin un procés previ de selecció: “Això respon a l’etern conflicte que la cultura és de tots. Sí, sí que ho és, mentre t’interessi la cultura. No adaptaré els meus codis a un sistema pedagògic perquè s’entengui la meva labor com a creador. Que sigui el públic qui validi el treball és a anys llum de les meves pretensions (...) Es pot educar i ensenyar tot, però mentre estiguis preparat per a això; de moment no tinc cap intenció d’explicar la meva obra amb claredat i senzillesa, i menys encara de convèncer a ningú de la seva validesa en el context cultural”. I conclou, citant...”una de les frases d’or de Dora García: L’art és per a tots, però només una elit ho sap” (1).
Com veiem, les paraules de l’autor introdueixen, de fet, moltes qüestions: esquivem l’espinós tema de la identificació art i cultura (podem acceptar pacíficament la definició d’art com a subconjunt del conjunt cultura), passem de puntetes sobre el caràcter inefable de l’art (és a dir, la impossibilitat d’explicar una obra usant codis externs, qüestió que ens dirigiria cap a una definició més precisa del subconjunt art). La qüestió, o tema que volíem desenvolupar, és el seu caràcter no popular –fins i tot hostil al caràcter popular-, és a dir, el seu elitisme, tan clarament explicitat per Joan Morey, i més sibil·linament apuntat per la frase paradoxal de Dora García.

La cultura superior
Una qüestió, aquesta, que ens permet reflexionar sobre el sentit de la democràcia, si és possible relacionar-la amb l’art. Si entenem la democràcia com inevitablement popular, com el govern del poble, la proposta de Morey ens resulta clarament antitètica. Una altra cosa és la formulació de democràcia que es deriva de la praxis de les democràcies representatives actuals. Podem trobar a la premsa d’aquests dies comentaris exemplificadors d’aquest estils: “Las leyes electorales son muchas veces un corsé demasiado sofocante, y las listas cerradas de nuestra democracia configuran, desde hace décadas, lo que con toda justicia puede considerarse una clase política estanca. No hay mucho que objetar. Creo en las bondades de la democracia representativa y ésta sólo puede ejercerse a través de instrumentos representativos de mediación, a fin de que los ciudadanos deleguen la pràctica de su soberanía (...). Eso no garantiza de ninguna manera que nos gobiernen los mejores, contra las ambiciones platónicas, pero permite identificar al demos, al conjunto de la ciudadanía, en las decisiones que se toman”. Aquesta lloa a la delegació del poder en mans d’una classe estanca no és de cap autor sospitós de nostàlgies de democràcies orgàniques, sinó d’un dels més reputats campions del periodisme de la democràcia constitucional, Juan Luis Cebrián (2) que apuntava , dit sigui de pas, contra impostacions abusives de declaracions del president Zapatero. Classe estanca o elit, serien versions diferents el mateix concepte: tot per al poble però sense el poble, salvada, això sí, la llibertat formal d’elegir entre els mediadors i delegats recipiendaris del poder.
Però si en la democràcia representativa els delegats són una classe política lligada a la ratificació del demos, quin és el sector social amb veu i vot per definir l’accés a la creació artística? Ben entès, no estem parlant només de la valoració de la qualitat de l’art (bo/dolent), sinó el mateix accés a la creació i, encara més, a la recreació de l’art (l’accés als espais culturals, el simple ús quant espectador) en la proposta radical explicitada per Joan Morey. Un art només per als qui saben, o per als qui estiguin preparats... Qui determina aquest grau de preparació? El propi autor, segons el procediment selectiu de l’al·ludida exposició del CASM? Una casta de crítics, galeristes, gestors públics d’espais culturals públics, etc?
De fet, en el si d’una determinada classe artísticament rellevant, quan es conforma i s’assenta el professional de l’art (procés que es podria radicar a grans trets entre finals del segle XVIII i finals del XIX), trobem amb facilitat una actitud sedicentment antipopular, fins i to reaccionària, envers els grans processos revolucionaris d’aquest període. Així, Flaubert diu, en una carta a George Sand, el 1871: “....la instrucción gratuïta y obligatoria no harà sino aumentar el número de imbéciles...Lo más urgente es instruir a los ricos, que, en definitiva, son los más fuertes (...) Todo el sueño de la democracia consiste en elevar al proletario al nivel de necedad burgués” (3). Nieztsche duu a l’extrem la seva crítica a la cultura democràtica de la Il·lustració, a la que ell anomena “classe d’esclaus”: “Una cultura superior sólo puede surgir allí donde hay dos castas sociales bien diferenciadas: la de los trabajadores y la de los ociosos capaces de verdadero ocio. O, dicho con expresión más fuerte: la casta del trabajo forzado y la casta del trabajo libre” (4).
Ara bé, el que en la seva expressió pública, de caire polític, és una tendència, doncs, reaccionària, pot analitzar-se en matisos molt diversos en la seva producció artística.No és igual, perexemple, llegir Nieztsche des d’un punt de vista poèticque des d’un punt de vista literalment polític. Qüestió aquesta que ens duria a un tema que ja hem apuntat, i que hem advertit que deixarem aquí només esbossat: la inefabilitat dels productes artístics. Diguem només això, que des de l’àmbit artístic, l’anàlisi ha de radicar-se en el codi usat per l’artista, i la valoració que se’n faci ha de tenir en compte factors comunicadors molt complexos i, sovint, no reductibles a catalogacions ètiques, polítiques i socials en general. Per dir-ho d’una altra forma, l’artista no valida la seva producció en el terreny de l’utilitarisme social, sinó que és freqüentment la seva capacitat de subversió dels propis consensos socials el que la fa vàlida. I en tot cas l’art ha de fugir, per definició, de l’utilitarisme, si més no d’un utilitarisme immediat i directe.
És en aquest camp, el de la reafirmació individual, egocèntrica fins i tot, que l’art justifica alguna de les seves irrenunciables qualitats: la seva afecció irrenunciable per la llibertat creativa, per l’autoafirmació. Fins i tot es pot parlar de les seves virtuts terapèutiques per a les malalties de l’ego. Només des d’aquesta exigència de plena autonomia pot revertir, en una transformació certament paradoxal, en el benestar social, en la llibertat col·lectiva, en l’afirmació comunitària.

Políticament sospitós

Des de l’altre cantó de l’anàlisi, els activistes polítics revolucionaris han tendit a veure l’art sota sospita. Un bon exemple pot ser el discurs que Thomas Mann posa en boca del seu epígon dels revolucionaris romàntics, el Settembrini de “La muntanya màgica”, si substituïm el terme música pel d’art): “L’art és ètic en la mesura que desperta. Però, ¿com és, si actua al contrari? Quan atordeix, adorm, ¿no es contraposa a l’activitat i a l’avenç? L’art també és capaç d’això, hi ha raons per considerar-lo pels efectes entre els opiacis(...) L’opiaci és diabòlic perquè crea apatia, entestament, inactivitat, estancament servil... Entorn de l’art hi ha alguna cosa dubtosa. Jo em mantinc en el parer que és d’una naturalesa ambigua. No m’excedeixo quan la declaro políticament sospitosa”.

Naturalesa ambigua...Si problemàtica resulta la proposta en el mercat lliure, a la fi podríem determinar que l’artista pot gaudir de la llibertat de triar els destinataris de la seva obra, com aquests poden triar els productes i els productors que es moguin en aquest hipotètic mercat lliure. Però, suposat que existeixi aquest mercat, no és el cas de la majoria de l’oferta artística que trobem en les nostres democràcies representatives, almenys europees: centres subvencionats, xarxes públiques de museus (contra els quals, per cert, es manifesta amb olímpic menyspreu Morey en la mateixa entrevista citada).
Enfront d’aquest postura trobem avui dia propostes radicalment oposades a l’elitisme en la creació cultural. Un exemple és el moviment contra els drets intel·lectuals que es genera a diverses latituds, i que exemplifica el sociòleg holandès Joost Miers en una ben raonada càrrega contra el Tractat de Propietat Intel·lectual de l’Organització Mundial de Comerç i a favor del domini públic (5).

L’equilibri
Repescant els il·lustratius comentaris de Cebrián, el líder polític és anàleg a un director d’orquestra (metàfora manllevada a l’Anthony Burgess de La taronja mecànica), i la seva principal tasca és la de trobar l’equilibri entre les forces socials. Potser aquí podríem trobar una possibilitat de consens.
Però equilibri, aquí, no suposa una transacció de les lleis del mercat i les iniciatives col·lectives inscrites en el domini públic. Les lleis del mercat (falsament) lliure tenen prou camp de relacions econòmiques on manifestar-se per haver de dirigir també les relacions productives artístiques. En aquest sentit, la situació del mercat de l’art no deixa de ser una metonímia, una imatge a escala, de la situació del mercat globalitzat: nominalment lliurat al lliure intercanvi, objecte en canvi dels intervencionismes més o menys declarats de les administracions públiques i dels dirigismes més o menys visibles de les grans corporacions empresarials.
La proposta seria més aviat substreure plenament la creació artística del mercat público-privat, dels economicismes i clientelismes que genera i incorpora, i garantir:
-Un accés universal al producte artístic, entès no com un consum sinó com una oportunitat d’enriquiment cultural
-Un accés universal, igualment, a l’aprenentatge cultural que permeti que la creació artística sigui una part constituent de la realització personal de tots els individus de la societat
-Un foment públic de totes les mostres de creació artística per facilitar l’intercanvi de totes les manifestacions individuals i col·lectives del producte artístic
En fi, l’equilibri que plantejo és més un aspecte intern de l’art que no una relació exterior, amb l’intercanvi econòmic basat en la lògica capitalista. Un equilibri entre les conformacions de la identitat col·lectiva (que no conformisme) i les aspiracions identitàries individualistes que abans ressaltàvem.
I és que sospito que res com l’art, i potser només l’art, pot assegurar aquest equilibri, quant proporcioni la garantia de la formació d’individus sans, els quals han de ser la base, la condició necessària –i certament no suficient- de tota societat sana.


Eduard López

(1) Butlletí CASM, gener 2007
(2) Juan Luis Cebriàn, El País de 16.01.2007
(3) Citat per Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, 2004
(4) Ídem
(5) Vegeu, per exemple, per a una anàlisi de l’intercanvi cultural, Joost Smiers, “Conglomerados Culturales: Propietarios Ausentes”, a Pensar Iberoamérica, setembre, 2004
(http://www.oei.es/pensariberoamerica/ric07a02.htm) , o, per a un context més ampli, “La propriété intellectuelle, c’est le vol”, a Le Monde Diplomatique, setembre 2004
(http://www.monde-diplomatique.fr/2001/09/SMIERS/15604)