29/9/09

OCÀS DE LES IDEOLOGIES?


Manuel Cruz escrivia a El País dissabte passat, dia 26, Lo que trajo el ocaso de la ideologías, al voltant del concepte tan discutit pel pensament actual, el que de fet ja eloqüentment anuncia el propi títol de l'article, de la crisi, la mort, el debilitament, o com se li vulgui dir, de les ideologies. Pensament sobre la manca de pensament, en definitiva, paradoxa o antítesi? Si més no, sobre el debilitament del pensament.

L'article de Cruz té la virtut de posar en primer pla un exemple cridaner de la seva tesi.

En otro momento histórico, no demasiado lejano, espectáculos como los que tuvieron lugar el pasado mes de julio, con afamados futbolistas convocando multitudes ante el anuncio de su mera presentación como nuevos jugadores de un determinado club, hubiera provocado una catarata de críticas, prácticamente todas construidas sobre el mismo argumento. Tales espectáculos, se hubiera denunciado, constituían la manifestación descarnada de la eficacia de los instrumentos de alienación de nuestra sociedad, que provocan que los individuos aparten su atención de las dimensiones de su vida realmente importantes y las sustituyan por una existencia imaginaria que satisface, también de manera imaginaria, todas aquellas aspiraciones, sueños y anhelos que el mundo real no hace otra cosa que frustrar.

Aquests moments no tan lluyans siguin possiblement els de l'educació, intel·lectual i sentimental, del mateix professor Cruz -els de molts de nosaltres-, moments fortament ideologitzats, certament, però davant els quals és possible que ens enganyi un defecte de perspectica: la de la nostra sentimentalitat. En el seu article, tanmateix, Manuel Cruz desenvolupa, encara que en moments amb algun excés de reòtica academicista, una interessant reflexió sobre el procés de desideologització que, si ho entenc bé, suposa per a ell dues greus conseqüències, les quals tenen a veure, alhora, amb dos sentits històrics diversos amb què s'ha emprat el mot ideologia.

En un primer sentit, és un conjunt d'ideals, una visió de la realitat i de la projecció en el futur. potser és el sentit més usat en les anàlisis sobre la crisi del concepte. En un segon sentit, però, designa, espcialment en l'anàlisi marxista, el mecanisme socialment organitzat d'engany, un aparell exercit conscientment des del poder per ocultar els seus propis sistemes de dominació.

Cruz opina que l'ocàs d'aquest segon ús del terme fa que triomfi una falsa percepció de transparència en la societat, i, com a conseqüència, un cop es deixa de qüestionar la identitat entre coneixement i món , deixa de qüestonar-se també aquest. Mor l'esperit crític. Apareix aleshores una crítica residual, moguda per un sentimentalisme o sensibleria que redueix la realitat a un entramat de passions i sentiments. Cita aquí els estudis de l'antropòleg mexicà d'origen català Roger Bartra -és fill d'Agustí Bartra i Ana Murià, dos dels més il·lustres exiliats republicans catalans- sobre la decantació de la intel·lectualitat del seu país cap aquest terreny (la pobretologia, segons Bartra), és a dir, més que un plantejament analític de les relacions socials, una mera trasnposició de les demandes subjectives i individuals d'un conjunt fragmentat, inarticulat, més que una societat. Per entendre'ns, ja no es parla de classe, però es parla de cossos, o de multituds.

El problema d'aquesta perspectiva és que resulta més manipulable un nucli desorganitzat i mancat d'un sentit de cohesió que un grup altament socialitzat, amb sòlides relacions estrcuturals. contra el que esventen el propagadors de la propaganda actual de l'antinacionalisme i la lloa a l'individualisme -al fals culte a l'individualisme, diria jo-, una societat disgregada és potencialment més intoxicable des de les instàncies que -encara que el concepte pugui estar en crisi quant al seu ús- sí saben perfectament què és la ideologia -en el sentit d'emmascarament-. Com brillantment culmina l'articleManuel Cruz, tornant al seu exemple futbolístic:

Es como si de lo que se tratara fuera de algo parecido a esto: ya que se nos han desvanecido las formas heredadas de (dar) sentido, necesitamos de forma perentoria encontrar nuevos sectores cuyo sufrimiento nos permita re-identificarnos a través de la única solidaridad hoy al alcance de la mano, a saber, la basada en la mera emoción, en la simple identificación sensible. Si por lo menos ése fuera un lugar firme, tal vez podríamos consolarnos pensando que es el mal menor. El problema sobreviene cuando la gente se emociona más ante los colores de su equipo que ante el sufrimiento ajeno. Y es aquí donde, por desgracia, parece que ya estamos.


Potser, molt relacionada amb aquesta davallada de la capacitat crítica, trobem una crisi de la lectura. No necessàriament un descens quantitatiu, contra els apocalíptics que prediuen la fi de la lletra impresa -o electrònica, aquí no em refereixo al format-, però sí quant a la qualitat (la qualitat de la lectura, i per tant del lector). Parlaríem de la crisi del lector crític, profunc, el lector actiu del qual parla Enrique Vila-Matas al seu article de El País aquest diumenge passat. Suposo que una cosa semblant al lector que Julio Cortázar titllava de lector-mascle, en una definició sexista prou impròpia d'ell. En paraules de Vila-Matas: La secuencia central de toda lectura activa contiene el gesto más profundamente democrático que conozco. Es el gesto de quien sabe abrirse al mundo y a las verdades relativas del otro, a la sagrada revelación de una conciencia ajena. Si se exige talento a un escritor, debe exigírsele también al lector.

La conclusió de l'article és rotunda: Leer, cuando se lleva a cabo con linterna propia, es tan difícil y apasionante como escribir. Tanto quien escribe como quien lee, aun entreviendo el fracaso, buscan la revelación certera de lo que somos, la revelación exacta de la conciencia personal de uno mismo, y también de la del otro. Y aquellos que sitúan la lectura al nivel de la experiencia pasiva de ver televisión lo único que hacen es vejar a la lectura y a los lectores. De hecho, las mismas destrezas que se necesitan para escribir se precisan también para leer. Los escritores fallan a los lectores, pero también ocurre al revés y los lectores les fallan a los escritores cuando sólo buscan en éstos la confirmación de que el mundo es como lo ven en su pequeña pantalla. Los nuevos tiempos traen esa revisión y renovación del pacto exigente entre escritores y lectores.

2 comentaris:

  1. Estic plenament identificat amb aquest article i jo com vell marxista freuiditzat que ha deixat ja la lluita de classes, m'atreviria a canviar-la per una identificació amb la lluita i amb ella la recerca de la pau, la mort de la fam i defensar sempre els nostres interessos, cal crear nous sindicats que defensen en base a la llibertat l'home nou, l'últim home, i hauràn de ser ètics, com no, jo no entenc d'ètica, però sí sé no sóc un ingenu, que si volem un món en continua cerca dels nostres interessos cal fer ètica i política. Jo no crec que hagen mort les ideologies sinó la filosofia i amb ella la Història, és la meua opció personal de l'acceptació de la meua mort, i així construisc el meu discurs, com deia Jung, en la segona part de la vida és vital només qui accepta la seua mort i és capaç de morir en vida, però cal que naisquen nous xiquets i que facen la seua, que diguen la seua i si volen reinventar el món des de zero, no els ho podem negar, però hem de lluitar pels nostre interessos políticament sempre, això és obvi i el que em resta del marxisme, i mentre no isquen aquests sindicats i ideologies nostres cal que pervisquen les antigues ideologies marxistes que ens fan i han fet d'ençà la seua aparició una gran tasca. Hem de ser masculínament crítics com diu Cortázar, i llevar el toc de antifeminisme al terme, un home no pot ser feminista com un empressari no pot ser marxista. Hem de lluitar per la justícia nogensmenys. Molt bon article, i et llegiré més a sovint al teu bloc on desenvolupes els articles més socials i ètics. Una forta abraçada de Vicent.

    ResponElimina
  2. Ah! i se m'oblidava el més important defensant la llibertat, però i l'econòmica? com ens ho faríem? un altre repte, condemnar la llibertat econòmica o contentar-nos amb menys productivitat i un millor repartiment dels béns.

    ResponElimina