8/9/09

PER AL POBLE, PERÒ LLUNY DEL POBLE


Oliver Stone és un cineasta més que estimable però que no sembla gaudir de les simpaties generals de la crítica especialitzada. I em temo que menys en tindrà presentant a Venècia un film sobre Hugo Chávez que la premsa espanyola ja ha condemnat per endavant (La Vanguardia titlla l'obra d'hagiogràfica a la portada, si bé el seu enviat especial és molt més benèvol amb el documental, que en canvi és trobat fluix a la crònica penjada al seu web, provinent de l'agència EFE).

Chávez, com els altres dirigents americans que han estat considerats populistes per la premsa internacional dominant, no gaudeix de gaire crèdit entre aquests estaments, de manera que lloar-los i defensar-los com ha fet Stone a Venècia sona a sacrilegi. Si a sobre venia després de Michael Moore i la seva darrera càrrega directa contra el capitalisme internacional és d'entendre que els diaris vagin una mica revolucionats. Per cert, és Moore un altre cineasta en general maltractat per la crítica, tot i que, per exemple, la crítica de El País , signada per Carlos Boyero, era força favorable. Es demostra, sembla ser, que alguns mitjans periodístics respecten, si més no, la llibertat de càtedra dels seus crítics.

Stone ha defensat a Chávez contundentment, però crec que poc repercutirà el fet que hagi explicat que Veneçuela és un país amb llibertat de premsa en què la majoria dels mitjans carreguem ferotgement contra el govern: la premsa occidental seriosa ja ha condemnat el règim de Chávez, i de pas tots els seus presumptes aliats (anava a dir sequaços, contaminat pel to d'algunes editorials). Com repetia El País a l'edició d'ahir, dia 7, en un article molt extens a doble pàgina, "La Sociedad Interamericana de Prensa (SIP), que agrupa a 1.300 publicaciones del continente, ha dado la voz de alarma. "En los tres últimos años se está imponiendo un patrón de acoso sistemático a los medios independientes en Venezuela, Ecuador, Bolivia, Nicaragua y, en menor grado, Argentina", explica desde Bogotá Enrique Santos, presidente de la SIP. "Los presidentes emplean contra ellos un lenguaje agresivo y beligerante, ligándolos a complós, minando su credibilidad. Todo ello acompañado de medidas específicas para asfixiarles".
Poc importa que aquesta mateixos mitjans que ara veuen perillar la seva llibertat, hagin conviscut amablement amb dictadures i democràcies corruptes en el passat. Són aquests nous dirigents els que els volen asfixiar.

Semblaria que es tracta d'una qüestió de contrapesos democràtics: la premsa es rebel·la contra mandataris que discuteixen la seva posició en el centre del poder. Tanmateix, darrerament, sembla que també toca el rebre a altres dirigents que, tot i no ser populistes, semblen haver apostat per polítiques econòmiques que no mereixen crèdit. El cas de Zapatero entre nosaltres. I no em refereixo al PP i a la seva extensió mediàtica ultra, que sí el veuen demagog, populista i trencapàtries. Em refereixo al mateix nucli de la premsa liberal de presumpta esquerra. El País atacava durament la presidenta d'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, per una insòlita i certament intempestiva defensa de la seva mesura de nacionalitzar les retransmissions dels campionats de futbol del seu país, comprant el drets a cop de diners públics i imposant el pes de la llei. Realment, dir que futbol gratis i per a tots no és ben bé cert: com he dit, s'han pagat els drets, i ben pagats, a l'Associació de Futbol Argentina, dirigida encara per l'etern Julio Grondona. I la seva referència analògica als segrestaments de persones durant la dictadura amb un presumpte segrest del futbol per un mitjà privat no necessita més comentari.

Ara bé, la realitat del que en definitiva molesta és, com quasi sempre, els calés. La televisió mundial, avui, té poc de viable en l'espiral de noves tecnologies que està revolucionant el seu sistema de difusió i obrint tants canals, si no es compta amb valors segurs per atreure les volàtils audiències, com ho és el futbol. A l'Argentina, el grup Clarín és el perjudicat . Que sigui poc simpatitzant amb el govern dels Kirchner pot ser un element interessant a tenir en compte dins aquesta guerra mediàtica.

De manera curiosament similar, a Espanya, el grup Prisa ha llançat una ofensiva en tota regla contra el govern de Zapatero. Coincideix amb diferents mesures d'aquest en el món audiovisual, i s'inicia amb la concessió de llicències al grup de la Sexta. El detonant més important, però, és sens dubte la regulació per decret i a corre-cuita de la nova TDT de pagament, que permetrà a la Sexta rendibilitzar la seva compra de drets de la Lliga espanyola i fer una competència directa a Prisa i el seu ja antiquat Canal digital. Juan Luis Cebrián no ha tingut pèls a la llengua ni vergonya, de fet, sortint a la palestra ara exigint la intervenció del govern -quan es tractava de fer despesa a favor dels mitjans-, ara exigint la no intervenció -quan es tracta de regular l'espectre audiovisual-.

El passat diumenge dia 6, El País llançava una inaudita ofensiva contra Zapatero. La seva secció econòmica s'encapçalava amb el contundent titular "A la deriva: España encara una recesión más larga que Europa con un gobierno errático en su política económica", i una caricatura de Zapatero de timonel en un mar agitat que assetja la península. I no solament la part econòmica. En les columnes d'opinió dels col·laboradors habituals, poc agressius normalment amb el govern, es traçaven perfils molt poc complaents per al govern socialista. Javier Pradera comentava el llibre de l'ex-ministre socialista Jordi Sevilla, apuntant ombres sobre la gestió del president. Una mostra: La disparatada génesis del Estatuto de Cataluña (frase de Pradera). I el mateix Josep Ramoneda parla al seu article, significativament titulat El desconcierto, de disbarats i sensación de improvisación.

Tal és el soroll que el propi president va sortir a la llum mediàtica dilluns, aprofitant una trobada entre els seus incondicionals a Rodiezmo (Lleó), i va rebatre les acusacions d'improvisació amb una reflexió que, de pura obvietat, fa vergonya haver de defensar: "No es imprevisión. Es mentira. Eso es gobernar escuchando a la gente, a los sindicatos y a los partidos parlamentarios". És clar que el govern pot haver comès errors i fins disbarats, però que l'estil de governar en democràcia ha de ser prioritàriament aquest, el del diàleg i el consens, sembla mentida que sigui precisament el que ataquen amb fúria els portaveus de la dreta i els de la presumpta esquerra als mitjans.

Possiblement és que ningú s'assembla més a un neoliberal de dreta que un neoliberal d'esquerra. Tal vegada perquè un i altre arrosseguen oposats però equivalents romanents autoritaris. Cl governar amb el poble, però (ecs) no deixem que s'hi apropi gaire...

1 comentari:

  1. tota la raó, allò de "tots som iguals, però alguns som més iguals que uns altres" no?

    ResponElimina