EL PA QUE S'HI DONA

Aquest cap de setmana passat Catalunya ha tingut dos particulars herois mediàtics. Un, individual, tot i que reresentant d'un esport col·lectiu. No m'estic referint a Xavi Pascual i la nova vistòria del Barça de bàsquet davant el Madrid, ni tampoc de Josep Guardiola, que aquest cop no ha triomfat amb el barça de futbol. M'estic referint a un reprentant més modest, Raül Agné, entrenador del Girona de la segona divisió de futbol, que amb la seva actitud de dignitat a la roda de premsa al camp de l'Osca és avui una referència de com s'han de contestar determinades actituds que, com ell mateix ha resumit excel·lentment, revelen ja, més que cap altra cosa, el coeficient intel·lectual d'alguns. Agné, quan se li va recriminar per part de periodistes locals que contestés en català la pregunta de l'enviat especial de TV3, va defensar el seu dret a fer-ho, i davant de l'actitud poc receptiva dels mateixos periodistes, va decidir aixecar-se de la taula. Que aquesta actitud provingui d'un natural d'Aragó (de Mequinença, a la franja) li dóna un valor afegit. Valor que també augmenta la manera tranquil·la amb què la va adoptar, i que per fortuna les filmacions i gravacions fan palesa per desmentir determinada premsa aragonesa i espanyola que la vol vendre com un rampell.



L'altre heroi és, en canvi, col·lectiu, i es troba en un cantó ben oposat. L'equip de producció de "Pa negre" va obtenir 9 premis Goya, incloent el de millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Aquest reconeixement tan aclaparador, que mai no havia obtingut cap producció catalana, s'uneix a altres premis a altres produccions catalanes, el documental de Carles Bosch sobre Pasqual Maragall, i la més internacional i sorprenent "Buried" de Rodrigo Cortés. Realment, tanmateix, el significatiu del triomf és que la pel·lícula, a banda de la seva qualitat, es presenti amb indissimulada catalanitat, feta en català i així distribuïda a Espanya, cosa que va permetre que en el seu discurs, la productora Isona Passola, cineasta que s'ha preocupat en el passat recent de les relacions Espanya-Catalunya, titllés la gent del cinema com "avançades" de la societat, i ha remarcat que no tot és caverna mediàtica a Madrid.

Poden, en efecte, el talent, la creativitat i el talent, d'una banda, i la dignitat i la convicció d'exercir uns drets perfectament legítims, tendir ponts cap a aquesta Espanya que tan sovint en els últims anys veiem com un bloc monolíticament hostil?

No prové d'un autor d'aquí un dels estudis més radicals respecte a la qüestió de confrontació entre el nacionalisme espanyol i el català. El catedràtic de Lingüística de la Universidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, autor del llibre "El nacionalismo lingüístico" (Península), manifesta sense embuts que el nacionalisme lingüístic espanyol és etnocida, retrògrad i excloent cap a la resta de llengües que es parlen a l’estat.

El propi apunt del diari ARA d'on extrec aquesta sentència adverteix que la postura de Moreno Cabrera és molt minoritària a l'Estat espanyol. Però, certament, cada cop té més eco entre els catalans. Antoni Vives, columnista habitual del mateix ARA, polític de Convergència i autor de la molt estimable novel·la "El somi de Farringdon Road" i de diversos llibres d'assaig, és un exemple que el nacionalisme moderat d'antany està derivant a postures radicals davant la situació política actual. En el seu article d'avui mateix diu: L'Espanya petita, coberta de calç, que volen els polítics espanyols tindrà un mal final. Catalunya n'hauria de sortir airosa, però el futur no està escrit i la cosa pinta malament. El primer que caldrà fer és desempallegar-nos d'estratègies pròpies dels anys 80 del segle passat i encarar el problema sense posposar-lo 'sine die'. La Catalunya sorgida de la manifestació del 10 de juliol necessita saber que hi ha respostes més enllà de la seiositat i del bon govern. Si els polítics espanyols estan decidit a construir un artefacte polític petit, mancat, falaç, nosaltres no en podem ser partícips. Ens hi va alguna cosa més que la dignitat. Ens hi va la salut pública.

Dignitat, doncs, talent, també (allò que en el fons Espanya sempre admira i tem a parts iguals de nosaltres, un indiscutible talent emprenedor), però resolució i fermesa davant de tot: la convicció en les nostres forces i, no en la nostra capacitat de ser autosuficients, perquè ningú, individu, col·lectivitat o poble, ho és. Però sí majors d'edat, aspirants a autogovernanr-nos i per a, pressuposant el diàleg anterior que convingui, dir en definitiva la nostra sobre les coses que a nosaltres ens concerneixen. Aquest és el pa que s'hi dóna.