8/11/11

CITA A BALAGUER AMB MANEL I ANTÒNIA FONT


Malgrat la pluja, la distància, l'hora avançada... l'ocasió s'ho valia. Balaguer ens esperava, dins la seva festa major tan estranyament situada al calendari, amb un concert que agrupava els dos grups que ara per ara dominen sens dubte el panorama, d'altra banda tan exitós, del pop-rock català. Manel, el portaestendard de la nova fornada, i el mallorquins Antònia Font, que són -si els Sopa de Cabra no acaben per decidir-se a retornar de ple- els que duen el penó del rock català més antic.

D'entrada, la capital de la Noguera ens va rebre ensopida, recollida en una freda humitat que semblava desprendre's del tranquil Segre que corria mandrosament per la seva ben cuidada llera. Era obvi que encara estàvem lluny del nucli de la festa, que imaginem deu ser aquesta setmana ja entrada. De festes, realment, només en donava l'aire la concentració de firaires estesa a una esplanada de la zona esportiva, just entre el pavelló polisportiu i el dit nou pavelló, un recinte bàsicament firal, on estava programat el concert. Les firetes, de fet, ja vegetaven més que altra cosa al voltant de les deu, i no es veia gairebé una ànima al voltant del pavelló nou quan ja arribava l'hora d'obrir portes.

Falses impressions. El pavelló es va anar omplint i quan, amb una mica de retard, van començar el Mine obrint foc, l'animació ja era palesa. Els Mine, grup barceloní, van demostrar l'excel·lent salut del pop català, i van donar una entrada molt agradable als Manel.

Una mica escurçada, i amb problemes evidents de sonoritat, l'actuació de les estrelles del moment va resultar, tanmateix, tan demolidora com cabia esperar. I el millor que es pot dir dels Antònia Font és que encara van atiar un punt més el caliu. Són molt diferents un grup i altre. Els Manel fan una veritable posada en escena del concert, que té un aire teatralitzat malgrat que sigui la seva magnífica música i les seves no menys magnífiques lletres les que situen sàviament en primer pla. Els mallorquins, tot i el lideratge discretíssim i peculiar del genial Joan Miquel Oliver, proporcionen un concert més clàssic, amb menys cartró diríem, sobretot per l'entrega i capacitat comunicativa del cantant Pau Debon.

Exemples cadascun de generacions que conceben sens dubte la música de maneres prou contrastades, que ajuden a mostrar el que va d'una generació a l'altre, ambdues bandes tenen en canvi un tret comú, la dificultat de les lletres... I, tanmateix, calia estar allà, davant l'escenari, per comprovar quanta gent, jove i no tant, se les coneix perfectament i és capaç de repetir-les íntegrament!

Els Manel, amb uns textos molt elaborats, sintetitzen en els tres o quatre minuts de cada cançó una veritable historieta, de vegades un perfecte relat. Els Antònia Font llancen la seva allau d'imatges surrealistes o impressionistes que evoquen més emocions i sensacions que històries concretes (hi ha excepcions, com un parell de temes del darrer disc, "Lamparetes", una de les quals, "Es far de Ses Salines", va ser una de les lamentablement sacrificades per les imposicions horàries que van fer escurçar també la seva presència).



N'hi va haver prou? És clar que no!!! O és que ens podrem cansar mai de veure dos grups tan sensacionals?

No és una queixa, és una resignada constatació.

Fotografies: Elena Giménez

6 comentaris:

  1. M'alegre no saps quant que la nostra llenga estiga ben viva i forta, si més no al Principat, jo des dels concerts de Lluís Llach i Serrat al Principal de la ciutat de València no he vist que la gent es conega les cançons d'un cantant, allò eren temps per a la llengua ací al meu pais, tot i que hui la tolerància cap a Catalunya i altres terres i parlants del domini lingüístic és, tot i parlar-se una mica menys, és molt més ampla.
    Si no avancem ací si més no no anem cap enrere.

    Vicent

    ResponElimina
  2. Antònia Font m'agraden molt i a més tenim sincronicitat (ja els he vist dos cops gratis), Manel no gaire, tot i que potser tampoc no m'hi he acabat d'esforçar. Bé, ja s'hi esforça gairebé tothom per mi.

    ResponElimina
  3. He de donar-te una dolenta notícia, m'acaben de tancar el bloc, sense haver ofès ningú si no és la mera ofensa del pecat original, disculpa la molèstia i la ironia.

    Vicent

    ResponElimina
  4. Vicent, m'alegro que ja estigui solucionat. Em treus un pes de sobre!
    Òscar, no cal esforçar-se gaire amb Manel, però sí que cal prestar força atenció a les lletres i als arranjaments.

    ResponElimina
  5. Hola, em dic Gemma i visc amb un manelòman. És broma, ho porto bé, saps que està a punt de sortir una caixa amb els dos discos, el disc del Palau i el del Canal +?

    ResponElimina
  6. Gemma, jo crec que, tot i ser molts, els manelòmans tindrem punts en comú amb ells: continguts, lleugerament sarcàstics, moderadament pessimistes, raonablement emprenedors, amb tendència a somriure per sota del nas...
    és així, el teu?
    Si ho és, digues-li: en els dies bons gairebé som invencibles...

    ResponElimina