19/11/11

NO EN SÉ


En una jornada com la d'avui, en què els honestos i honestes ciutadans i ciutadanes som convidats oficialment a reflexionar, just i prou per emetre la nostra màgica butlleta que concentra la nostra capacitat permesa de contribució a la democràcia que ens empara, en una jornada com aquesta, em dóna per reflexionar sobre el sentit real de la nostra particpació.

I se m'acut que cada cop més perdem més el sentit de la nostra paticipació. I no només en la política. De fet, em ve més de gust parlar de la pèrdua constant de participació en altres àmbits, en els àmbits associatius, culturals... artístics en general.

Sentia ahir al programa "L'oracle" de Xavier Grasset el musicòleg Jaume Ayats, autor del recent estudi "Els segador, de cançó eròtica a himne nacional", reflexionant sobre la pèrdua col·lectiva de l'hàbit de cantar. Una frase recollida em sembla molt avinent: és lamentable sentir tan sovint els nostres polítics i dirigents negant-se a cantar al·legant que podrien ocasionar pluja. Deia Ayats que expressions com aquesta haurien de prohibir-se.

I el cert és que massa sovint busquem excuses sobre la nostra pretesa ineptitud per evitar cantar, pintar, escriure... Sense adonar-nos, hem perdut el fil amb la creativitat que espontàniament ens sortia quan érem infant, i un tel de vergonya ens oculta el talent natural i ens condemna a l'actitud d'espectadors i adoradors dels pocs escollits que tenen dret a ser reconeguts com artistes. De tant de dir-nos: d'això no en sé, acabarem tots per no saber.

Ens diuen també: de l'economia, de la política, no ens sabeu, deixeu que se l'emmaneguin els experts. Potser fins i tot ha arribat el dia en què, a la manera d'Unamuno, diem: no sabem produir, deixem que ho facin uns altres.

A Reus, una iniciativa singular, anomenada El Ressupó, està oferint concerts en petits espais amb alguns dels músics que estan forjant un emergent entrellat de talent al nostre país. Vaig assistir anit al concert a un restaurant situat a una de les antigues naus industrials que, entre el passeig de Mata i el Mercat Central, conformaven dècades enrere el que avui diríem un cluster d'elaboració de derivats vinícoles. Avui queda poca cosa d'allò: només sobreviuen algunes naus reconvertides, com en el cas del restaurant Reusfusió, on va actuar Quart Primera.


En aquest espai que evoca encara un impuls productiu avui en declivi i en permament expectativa de refundació, les cançons íntimes i despullades interpretades en solitari pel líder i ànima creativa dels Quart Primera, Pere Jou, van fluir elegants en un ambient on semblaven encaixar com si fossin unes peces més de les magnífiques voltes del sostre que el temps ha respectat. I quan, com ens havia avisat, en Pere Jou va concloure amb el molt afortunat tema "Doctor" i ens va convidar a cantar, o molt em vaig enganyar o molts dels presents vam saber entonar acceptablement. Ens havíem oblidat que no en sabem?



Fotografia d'Aleida López

5 comentaris:

  1. El que passa i jo m'acabe d'enterar hui, tot i que ja ho sabia però no ho havia viscut, que hi ha un munt de tipus de persones diferents i pels que a uns pot semblar-los sucre a uns altres els sembla i de fet ho senten com a cianur.
    Per això i inconscientment la gent, que normalment no s'hi arrisca, no veu, no sent i és per regla general covarda no busca el seu interlocutor vàlid, no escriu, no parla, no fa política, i malgrat que de tant en tant hem de violetar l'amo, sempre a aquest hem de tractar-lo d'igual a igual, amb dignitat i amb açò caldria el que tu dius, que la gent s'hi arriscara a posar el seu cul a la cadira que li pertoca, i en el nostre cas és escriure i amb respecte però amb el dret a violentar si ens toquen els nostres interessos, fer política.

    En acabat dir-te que inciatives com la que descrius són benvingudes i positives, endavant Eduard.

    Vicent

    ResponElimina
  2. Potser és perquè ens han acostumat que només els professionals i titulats de cada cosa estan capacitats per a exercir-la. No puc deixar de pensar en els meus avis, tots quatre, que cantaven tothora i m'ensenyaven cançons. Ara, sinó ets titular d'una plaça en una escola de música -o guanyador d'un concurs televisiu-, poc que t'atreveixes a desafinar amb alegria. I és que això de ridiculitzar el personal ha fet molt de mal. A mi, però, m'encanta fer feina cantant. Desafinadament, per suposat, i sense saber-me bé tota la lletra, o inventant-me-la, que sinó, no té cap mena de gràcia. :)

    ResponElimina
  3. A més, amb la pràctica es millora. Jo no sabia beure quan vaig començar.

    ResponElimina
  4. Tot i no tenir res a veure amb el post, dir-te que em va agradar molt el relat. Vas aconseguir que m'endintsès en l'atmòsfera que descrius, perfectament.
    Continua escrivint!

    ResponElimina
  5. Vicent, en efecte, cadascú ha d'invlucrar-se des de la seva pròpia manera, aquella en què sesenti més còmod, o més útil. però la política ens afecta a tots i tots ens hi hem d'involucrar.
    Clídice, sembla que , igual que l'art o la política, hem creat també una casta professional del ridícul, que ens eximeix a la resta de vèncer la vergonya.
    Òscar, no sé si amb més pràctica podré millorar la meva escriptura, com tu la beguda ;-P
    Lupe, moltes gràcies per la teva atenció. Realment, no sé si milloraré o no, però deixar d'escriure, no puc deixar-ho...

    ResponElimina