CREMAR PROU PER DURAR

Fa uns quants anys, abans de l'era internet, jo duia ja un bloc. Un bloc en el sentit tradicional, aquell que era una llibreta, amb paper, anelles o altra tipus d'enquadernació, i que es feia servir per a tota mena de treballs. Fins i tot per a dur diaris, aquella mena de literatura íntima que solia quedar per a la intimitat i que, si és que no esdevenies famós després de mort, tenia moltes possibilitats d'acabar en un contenidor de brossa.

Això és el que devia passar amb el meu bloc, en un dels trasllats de domicili que he fet des de llavors. Queda, doncs, d'ell, només el que la meva memòria infidel pot recuperar. El que em diu aquesta memòria és que, en realitat, era una mena de blog avant la lettre on desava materials que el feien similar al que avui per avui són els blocs a la xarxa, oberts i, en principi, destinats a ser llegits per altres -de vegades des de les províncies més remotes, com suposo que constateu amb els vostres amb la mateixa sorpresa que jo-.

Un dels materials més usuals, crec, era un comentari, sovint repenjat en un retall de premsa, sobre algun espectacle -pel·lícula, obra de teatre, concert- o obra editada -llibre, disc- que jo hagués consumit. Una cosa ben habitual, doncs, també en els blocs d'avui.

Un comentari que recordo bé, vés a saber per quin motiu, és el de l'ascens fulgurant  d'una nova figura de la música, l'avui malaurada Whitney Houston. Dècades després, em ressonen encara les frases d'amiració cap a la bellesa inigualable de la seva veu extraordinària i del seu rostre radiant que jo vaig deixar anotades.

Avui, Whitney Houston és una figura més de la pàgina negra de l'espectacle de masses, una peça més de la llegenda fosca, la cara negra de les llums desorbitants de l'èxit que acaba engolint les seves criatures. Trobada negada a la banyera d'un hotel de Los Angeles, als 48 anys, deixava enrera l'amarga estela de l'estrella que havia quedat a mig camí de tot el que prometia, arrossegada per les turbulències d'una vida que contradeia en la intimitat la glamourosa imatge que es projectava des dels escenaris.

Igual que el bloc físic que vaig perdre, aquest que ara porto quedarà oblidat en el temps remot. Potser d'una altra manera, encara recuperable dins la dimensió inaudita de la memòria de la xarxa. L'altre dia accedia per casualitat a un rànquing que situava el meu bloc al lloc 12.123.615 (!) dins de no sé quina mesura del trànsit a la xarxa. Poques possibilitats de sobreviure, doncs, a cap record fiat del més pur atzar.

Potser també Whitney Houston s'anirà eclipsant , diluint-se, com un objecte immaterial, perdent-se en l'evolució inexorable del temps i la permanent eclosió de noves figures, noves cares, noves àvides apostes de futur. O potser no, potser sobreviuran, almenys unes generacions més, la seva veu superdotada i la bellesa d'un somriure que, una vegada, prometia la felicitat per a si mateixa i per als que la contemplessin.

Almenys, i això és segur, van irradiar energia i alegria per cremar prou per durar,  abans que la nit ens caigui a sobre, amb els últims compassos de la cançó que ballem.