Sylvia Plath es va suïcidar a Londres un hivern singularment cru , com ho és aquest que ara patim. A una matinada de febrer de 1963 -l'any que ve farà mig segle just,doncs- quan les canonades estaven congelades i només disposava de l'aigua bruta que sobreixia de la banyera. Va explicar aquesta experiència, amb humor i certa distància, a un dels seus últims contes, potser mirant d'exorcitzar els fantasmes de la depressió que l'acuitaven i que la van dur finalment a acabar amb la seva vida.La seva poesia estava intacta, com els seus fills, a penes uns nadons, rescatats del fred i la pèrdua de la mare que no va poder carregar amb llurs vides. Els manuscrits dels poemes que el seu vidu, Ted Hugues, acabaria convertint en el llibre "Ariel" descansaven potser sobre la seva taula de treball. Més endavant, anirien sortint altres, en forma de noves compilacions, prolongant la seva veu, fent-la extensiva a tants altres que han sucumbit a l'impacte de la força magnètica d'aquesta manera de fer poesia que mai abans havia estat vista.
 |
| Fitzroy Road |
La podem imaginar, entre aquelles parets de l'apartament de Fitzroy Road a on vivia des del desembre passat, a la casa on un cop havia viscut William B. Yeats. La podem imaginar entre aquell fred demencial, declamant amb veu alta aquells versos enigmàtics i purs que havien estat concebuts per ser recitats, per ser llançats al món com una vibració excessiva, una estrident i deseperada cançó que no aspirava ja a la rèplica o a la resposta. Havia après a declamar contra les declamacions dels altres els dies de Cambridge, amb nois brillants com Ted Hugues al seu voltant. El futur era aleshores un diàleg vertiginós enmig del temps que no s'aturava.
Plath havia lluitat per ser una poeta, una narradora, una escriptora reconeguda. I per ser una mare i una esposa. Insegura de tot, però segura del seu art, havia vessat tots aquells espais ingovernables en la poesia que, després d'ella, ja no tornaria a ser la mateixa.
A "Arbres d'hivern", el poema que encapçala i dóna títol a la segona de les seves compilacions pòstumes (de 1971) havia descrit aquell temps que havia de ser el seu últim temps:
Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.
A "L'altre", poema inclòs a Ariel, busca encara el contacte:
és tan intrigant la meva vida?
És per això que eixamples les pupil·les?
És per això que les volves d'aire se'n van?
No són volves d'aire, són corpuscles.
(...)
Tinc el teu cap sobre la meva paret,
Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,
xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco.
Oh llum de la lluna, oh malaltia,
els cavalls robats, les fornicacions
encerclen una matriu de marbre.
¿Vers on vas,
que xucles l'alè com si amidés distàncies?
Adulteris sulfurosos pengen en un somni.
Fred vidre, com t'insereixes
entre jo i jo mateixa.
Esgarrapo com un gat.
La sang que corre és un fruit fosc:
un efecte, un cosmètic.
Somrius.
No, no és pas fatal.
Fatalitat? Potser tot podria haver estat diferent. Potser si ell no hagués marxat, potser si el fred no hagués congelat les conduccions rovellades de la vella casa... A "Hivernant", poema que tanca el recull d'"Ariel", es pregunta:
Sobreviurà el rusc? Podran els gladiols
mantenir viu el seu foc
per començar un altre any?
Quin gust tindran les roses nadalenques?
Les abelles ja volen. Tasten la primavera.
Les abelles, una imatge que l'empaita des de la seva estada a Devonshire, el món rural on van naufragar tots els seus projectes, són aquesta societat on totes són dones que s'han deslliurat dels homes, aquests trabucaires obtusos i barroers. L'hivern és per a la dona , proclama (declama).
Però ella no sobreviurà a aquest hivern. Sí va sobreviure un cop, amb vint anys, amagada a un forat del soterrani de casa dels seus pares, al llunyà Massachussets. Se n'havia sortit un cop més, l'estiu passat. Com a "Lady Lazarus", era un miracle que vorejava l'ominós espectre de la mort:
Ho he tornat a fer.
Un cop cada deu anys
me'n surto:
un miracle que camina, la pell
lluent com una pantalla nazi (...)
Tot just trenta anys
i, com els gats, nou vides per morir.
Aquesta és la Tercera (...)
Morir
és un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.
Als deu anys va morir son pare. El terrible poema "Papa" el recrea com un criminal nazi, però la seva mort és la seva primera mort també. Als vint anys va provar de morir per tornar a ell, a la figura paterna que mancava, però diu el poema que ell mateix va estirar-la fora del sac i en acabat van collar els bocins. Aleshores va confegir un model patern nou, un altre feixista al qual adorar. Però ara arribava el final.
Tallats arran els fils d'aquest negre telèfon,
les veus ja no podran reptar-hi més?
Si he mort un home n'he mort dos:
el vampir que afirmava ser tu
i em va beure la sang durant un any,
durant set anys, si ho vols saber.
Totes les veus callades, doncs? Ella mateixa mare, els fills que va deixar òrfens havien contemplat sens dubte la seva "Cançó del matí", el poema amb què s'obre "Ariel".
Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral
amb la camisa de dormir vistoriana.
Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra
clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages
el teu grapat de notes;
les clares vocals s'enlairen com globus.
"Ariel", el principi eteri amb el qual flirtejava des de l'època d'estudiant al seu Massachussets natal..Blanca
Godiva, m'escorxo;
mans mortes, mortes rigideses.
I ara esdevinc
escuma de forment, lluïssor de mars.
El crit de l'infant
es fon en el mur.
I jo sóc la fletxa,
la rosada que vola
suïcida, a l'una amb la cursa
endins de l'ull
roig, caldera del matí.
Aquesta és la fletxa que va ferir Ted Hugues i els que hem seguit, llegint, escoltant una veu que es va esvair abans d'arribar a aquell matí de febrer. Esvaïda, però, és quan perviu. La mort, la mort que esperava com a regal d'aniversari, va entrar, es va endinsar, com un ganivet, pur i net com el crit d'un infant. I l'univers va lliscar del seu costat (de "Regal d'aniversari", dins "Ariel").
Els extractes de poemes corresponen a l'edició "Sylvia Plath. Sóc vertical. Obra Poètica 1960-1963", Proa, 2006, en la traducció de Montserrat Abelló.
Llegir tots aquests fragments de la seva poesia, juntament amb les explicacions que les acompanyen, em fan la sensació que la Sylvia era poeta abans que tot, abans que dona, abans que mare, que filla, que persona que respira. La manera de mirar l'entorn, aquest dolor que li vessava enfora i tants dilemes i contradiccions. Voler abastar-ho tot, ser perfecta...desitjar la mort com alliberació, com un regal que es rep dins una capsa amb un llaç i quan s'obre hi ha l'ansiat silenci.
ResponEliminaMorir és un art, sí. Viure també.
Els seus versos són purs de poesia veritable, o així és com jo els sento.
Jo no l'entenc gaire, però sí que entenc el que va dir un cop, no sé si en vers: "Cap gran amor, només la tendresa".
ResponEliminaM'agrada creure que la depressió, fins i tot l'art, només són el producte d'algun desequilibri químic del nostre cervell. Ja ho saps que m'agrada la Plath, em costa molt, però, batallar amb la seva existència, i obra i vida estan tan entortolligades, que se'm fa costera. Tanmateix persisteixo i textos com el teu ajuden :)
ResponEliminaElla, la Plath no va saber trobar recanvis intangibles al seu univers simbòlic, ella no era ni era, ni existia ni no existia, però el simple fet de posar-li paraules a eixe fet creava i destruia la cosa, a ella mateixa.
ResponEliminaVolia un pare sant i va morir per no acceptar l'antiga mort d'eixe pare seu, si més no en ella mateixa.
salutacions des de València
Vicent.
Helena A., les seves contradiccions, en bona part, són universals, i més en les dones: ser excel·lents a la casa i a la feina. En aquest cas, però, la seva feina era també la via per enfrontar-se als seus fantasmes més íntims, tant en narrativa com en poesia.
ResponEliminaHelena B. i Clídice, realment, la seva poesia és ben difícil, críptica i diria que aspra, no fa cap concessió. En bona part es pot entendre si llegeixes la seva narrativa i sobretot els diaris. I alguna biografia. Però té alguna cosa per si sola que la fa molt atractiva. Segur, tanmateix i lamentablement, que és la història tràgica que l'envolta que la fa tan seductora.
Vicent, com sempre m'he de treure el barret davant la teva percepció tan aguda. I estic totalment d'acord amb el que comentes.
"Morir
ResponEliminaés un art, com qualsevol cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé".
Aquests versos són brutals, només els pot escriure algú que creu veritablement en la literatura, en la poesia, que la viu dins les entranyes fins al punt de deixar-se morir per a ella i amb ella... Els teus apunts són un regal, Edurard, m'acosten molt a l'essència de Plath, de moment estic llegint els Diaris i m'han atrapat.
Moltes gràcies, Sílvia. Em fa molta il·lusió que t'hagis endinsat en els diaris... i no em sorprèn gens, és clar, que t'hi hagis vist atrapada.
ResponEliminaUna abraçada,
Eduard