EILO TRIO AL RACÓ DE LA PALMA

Va ser divendres a la nit, bufava un oratge agitat, impetuós, pels carrers de Reus, pel Passeig de Mata, espetegant i fent gronxar les palmeres impertorbables de La Palma. La cita era al Racó, la quadrícula que s'obre precisament al Passeig, amb el seu petit i acollidor jardinet on els tendals amenaçaven amb sortir volant.

L'escenari i les taules, però, estaven ben arrecerades al local tancat que va mostrar una enorme eficiència contra el vent poderós, res no es movia a dins més enllà del tràfec de clients que entraven, el soroll del servei a la barra i dels fogons rere la barra. O potser el que mantenia a ratlla la maltempsada era només la màgia de la música. Els protagonistes, el trio Eilo, el projecte creat el 2011 per Nèstor Giménez i Adrià Plana, dos dels components dels Step the Next, de qui ja hem parlat en aquest bloc, amb el vocalista gallec Rubén Fernández.

Nèstor Giménez, Adrià Plana i Rubén Fernández: Eilo

El local, un refugi contra l'aspror de fora, es va anar omplint fins a quasi vessar mentre el grup anava encentant els primeres notes dels seus temes. Hora i mitja després jo despertava de nou a la realitat de fora la música: havia estat una navegació inversemblantment curta, encisat per aquell paisatge bastit amb dues veus, un teclat, una guitarra elèctrica i un kit de loops que amplificava, reproduïa i matisava fins a l'infinit la veu de Rubén Fernández. Com els dos instruments restants, la veu de Rubén era paisatge i alhora figura, textura i detall, línia i ona. El vent sobre les veles darrere els vidres ens creaven la il·lusió ben certa de la nau serena en l'espai ferotge, veus i teclats i cordes ens creaven la il·lusió oceànica que es desplegava majestuosa sobre sinuoses melodies que s'hi estintolaven amb suavitat, sense estridències, sobre una varietat rítmica inesgotable.

Els temes van planejar des d'estàndards, versions d'Edu Lobo o Radiohead, a composicions pròpies, influències d'un territori regional  bastant gran (va dir Nèstor) que va de la Galícia que mira el seu immortal paisatge al Brasil, o a Argentina. Molt simptomàticament, la composició de Nèstor Giménez que van tocar és un homenatge al seu mestre Fred Hersch , i es basa en un ritme tradicional del nord argentí (Chamamé per a Fred).

S'està construint un espai de llegenda i música, una fecunda terra de trobada que busca i explora un concepte integrador nou, un concepte que té mot (èilic, del gallec antic eilo: aquí ho teniu) i que té tot un desenvolupament per edificar i que es va creant a cops d'inspiració, aventura i navegació.


Cal desitjar-los un viatge ple de ventures i coneixences, com deien Llach i Kavafis, i que sigui llarg.



Els podreu seguir a MySpace i Facebook. Però no us els perdeu quan els pugueu seguir en directe!