S'atribueix a l'anomenat prerromanticisme alemany de finals del XVIII la creació de la idea de l'esperit del poble, el volkgeist. Literats i pensadors alhora, Fichte i Herder, en bona part com a reacció a les tesis racionalistes de Kant, assenten el concepte de l'esperit del poble com un conjunt de trets constitutius ahistòrics, immutables, que es transmeten generacionalment amb independència dels individus que conformen la totalitat del poble. Aquesta idea esdevé la teorització de la nació independent de les altres i no subjecta a les lleis pròpies del context històric, i impregna tant els textos purament literaris dels germans von Schlegel com i els grans poetes romàntics alemanys del XIX, com el pensament jurídic que, des de l'anomenada Escola Històrica de Savigny, domina tota la filosofia jurídica fins entrat el XIX.
Com a corrent transversal de pensament, l'esperit del poble va de la mà amb l'emancipació de la burgesia liberal de les lleis feudals i, en la mesura que anirà assolint l'estatus dominant pactant amb les velles monarquies, es vertebrarà en un positivisme conservador que acaba fent objecte de descrèdit les pròpies arrels de la seva supremacia.
El descrèdit de l'esperit del poble, bandejat com a pensament irracional, s'estendrà quant esdevindria sospitós de propiciar les derives reaccionàries i totalitàries de la crisi del capitalisme del segle XX. Tanmateix, la reflexió posterior, acabada la gran ressaca de la tragèdia de la II Guerra Mundial, va fer obvi que fer recaure el pes de l'ordre polític només en la interacció de forces materials representades en el cos legislador propicia també la fallida del propi sistema representatiu si es dinamita des de les seves pròpies regles.
Igual que la teoria, l'esperit dels pobles s'ha manifestat i renascut de les pròpies cendres com l'au fènix en moltes situacions històriques. Després de l'ensulsiada del 1714, encara no mig segle després, un dels seus protagonistes, Narcís Feliu de la Penya, publica la que es considera obra pont amb la Renaixença d'un segle després, Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. L'au fènix serà el símbol d'aquest moviment que recupera el catalanisme i apareix com a símbol a la capçalera de la mítica revista La Renaixença.En el futbol, ¿podem dir que existeix un esperit propi dels equips que és també ahistòric i no depèn dels individus que els formen en cada moment? ¿Podríem, fins i tot, fer servir el món del futbol per validar la tesi del volkgeist si arribéssim a la conclusió que en efecte existeix una cosa similar que arrela en els clubs de futbol?
Sempre m'ha semblat que els jugadors de clubs tan importants com el Barça o el Reial Madrid tendeixen, en efecte, a reproduir uns caràcters tòpics, allò que s'encarna, segons la veu popular, en els colors de la samarreta que defensen. Això fins i tot quan, a diferència de la plantilla actual del Barça tan nodrida de jugadors formats en la pròpia casa, hi ha una majoria de jugadors reclutats d'altres procedències, el que vindrien a ser mercenaris futbolístics. Sempre m'ha semblat misteriós aquest procés que, en el cas dels eterns rivals que dominen majoritàriament la història de la Lliga espanyola, ha fet que ressaltin i destaquin uns caràcters diferenciats en els equips que han participat en les competicions. Com si es donés un procés d'impregnació similar al del món de certes aus, els jugadors assumeixen, en un temps extraordinàriamen curt, les actituds i valors de l'equip en molt diverses manifestacions (estil de joc, de competir, d'exercir fins i tot la imatge externa que cada cop els resulta més exigent a les estrelles del futbol).
Podria valer la diferència entre els dos clubs per extraure conclusions sobre aspectes socials, polítics, culturals, etc de l'entorn geogràfic en què es mouen i dels quals, en definitiva, viuen i es nodreixen. Perquè, com tot en la complexa biologia humana, les relacions sempre funcionen en els dos sentits i totes les influències de l'un sobre l'altre tenen la seva correlativa influència de l'altre sobre l'un. Crec que encara no està resolta la disputa en si algunes conductes obeeixen simplement a impregnacions culturals rebudes de l'entorn, o si es poden transmetre genèticament. Sigui d'una manera o d'altra, és clar que ens movem molt determinats per herències rebudes i per aprenentatges adquirits. Comprendre com hem rebut aquests condicionants (d'allà o venim) i entendre, doncs, com ens influencia tot aquest llegat en el nostre actuar diari (com som), és vital per poder posar sota control -ni que sigui parcialment- el govern del nostre destí (allà on anem).
En el món de l'art, s'acostuma a dir que un geni crea escola, quant té normalment força seguidors o aspirants a seguidors (que de vegades es queden en l'ambigu límit de l'imitador). En el món del futbol, quan un equip crea escola pot voler dir que també té seguidors, imitadors i plagiadors. Però si crea escola realment, és a dir, si assenta les bases per impartir un model de conducta, una organització que transmeti al seu planter un sistema de joc i -potser més important- de valors concrets, i no qualssevol sinó els que estan d'acord amb el seu esperit, està en el camí de, precisament, governar les seves passes.
Jo crec que estem parlant de la tercera via, la primera, la genètica, la segona allò après i la tercera i més màgica, la part real lacaniana, inefable i màgica l'inconscient col·lectiu junguià, el gran Altre lacanià, o el Déu dels cristians, i és en el poble català i ja li ho he dit al nostre company Eastriver, que d'ençà la renaixença es va produir el que a França va passar amb la revolució francesa, el poble català en plena revolució industrial va prendre el poder la burgesia i així els catalans o a la manera catalana l'egalitée, fraternitée i libertée, el poble català va fer amb la renaixença que no va triomfar a la València de l'època la seua revolució burgesa.
ResponEliminaI en el món del futbol et posaré un exemple, on és el límit de l'inconscient col·lectiu per a que l'equilibri funcione? És un sol jugador? És un conjunt? Mira, per exemple en el València c.f. ha passat que s'han estat venent jugadors i l'equip funcionava, alguns, que només graten la superfície diran que ha estat el canvi d'entrenador, però el que finalment s'ha perdut és l'equilibri basat en l'inconscient col·lectiu, o de col·lectiu, el que tu dius volkgeist al teu article, on és el límit? És un misteri, que pot ser endegat en base a un gran treball i una mena de miracle que fa que els àrbitres et siguen favorables, normalment passa, per exemple el València de les dues lligues tenia al seu favor els àrbitres o la sort del guanyador, difícilment explicable sota laboratori.
Però sí, com a conclusió et diré que l'últim camí és el domini de si, tant de pobles com d'individus, que sàpiguen, tot i que mai no descobriran el real lacanià, la màgia de l'equilibri, però que sàpiguen o aconseguisquen ser amos de si mateixos, en certa manera, o en el punt possible, que sempre tindra dues vies bàsiques fora la real lacaniana i màgica que seran la part material o el que hem dit abans de genètica i femenina si parlem de conducta i la part masculina o cultural, i el quart element seria eixe misteri de la lliga guanyada i el triomf i la glòria, que passa quan passa, tot i que la part material, els diners ajuden, tot i que no ho són tot, com ja t'he dit.
Una abraçada i dir-te que Bon Nadal i Pròsper Any Nou per si no t'ho havia desitjat encara.
Vicent
Un perfecte complement per aquest article.
ResponEliminaGràcies i bones festes igualment!