12/11/13

DE LES (DUBTOSES) VIRTUTS DELS DIÀLEG


Qui es pot oposar a l'amor? És clar, sí que hi ha àcids crítics del sentiment d'afecte universal, però sempre seran mirats com a outsiders disposats a tot per cridar l'atenció o bé  friquis dignes de commiseració, això en el cas que no se'ls diagnostiqui una psicopatologia que motivi el seu ràpid internament. De la mateixa manera, resulta difícil oposar-se al diàleg com a concepte, i a les crides singulars al diàleg en el pla de les coses concretes, sota risc de ser considerat dins de qualsevol de les tres categories.

Hem assistit a apel·lacions ben intencionades al diàleg des de, pel cap baix, algunes dècades. Ja sigui en la famosa i aparentment mundialment celebrada Transició des del franquisme cap a la Monarquia constitucional juancarlista, ja sigui en el marc del que alguns denominaven conflicte basc i altres simplement terrorisme, allò d'ETA, conglomerat que per algunes ments preclares aglutina tots els que no combreguen amb l'essència unívocament espanyola del País Basc.

Actualment, assistim a solemnes proclames en favor del diàleg en el marc del que es coneix com a procés. És a dir, la via cap a la independència engegada per una part de la societat catalana i dels partits polítics catalans. Sectors, tant de dins com de fora, que no es cansen de repetir la necessitat d'una negociació, d'un diàleg que superi la divisió en dos extrems enfrontats, l'independentista i l'anomenat unionista. Dins d'aquest línia entren els partidaris de l'anomenada Tercera Via, aquell que postula una solució que no és ni la de la creació d'un Estat català sobirà ni el manteniment de l' statu quo actual. En aquesta tercera Via encaixen els partidaris de models federals, confederals, autonomistes que defensen un tracte singular per a Catalunya, etc. Però també ingressen en les files entusiastes del diàleg els absolutament negadors de qualsevol ruptura de l'statu quo, que en canvi s'omplen la boca de la necessitat de dialogar, encara que no ofereixen exactament res sobre el qual dialogar.

Deixem de banda també que als partidaris de la Tercera Via se'ls pugui en molts casos atribuir la sospita d'una veritable manca de ganes de qualsevol iniciativa viable de reforma. Al cap i a la fi, vies intermitges, federalitzadores o similars, s'estan intentant posar en marxa des de Catalunya almenys des de principis del segles XX, amb el lapsus obligat del franquisme, que no afavoria precisament cap possible reforma, dialogada o no. I en algun cas, com el del líder del PSC, Pere Navarro, se'ls veu sempre molt impacients davant qualsevol proposta que presentin o llancin al govern de la Generalitat, mentre llueixen una infinita paciència davant els reiterats cops de porta rebuts dels partits majoritaris a les Cortes espanyoles o del govern espanyol.

Deixem les situacions concretes de banda i les inconseqüències dels esforçats abonadors de la via del diàleg. El que aquí volíem discutir és que en general el diàleg sigui una via essencial en el sistema democràtic. El sistema democràtic, com el seu nom indica, és el del govern del poble, però no el de la unanimitat del poble. Ja a les beceroles de la democràcia, a les polis gregues, es va arribar aviat a la conclusió pràctica que les inevitables discrepàncies i conflictes originats per un sistema participatiu en el govern s'han de resoldre per la imposició de les majories. I que la majoria només es pot determinar a través d'un sistema quantificador segur, és a dir, la votació, qualsevol que sigui la seva modalitat. El que es pot demanar doncs, és que el diàleg ajudi a conformar les decisions individuals dels participants, i que assenti les bases de la discussió i del sistema de votació. El que no es pot demanar al diàleg és que arribi a un consens absolut -paraula i ficció, la de consens, que és una de la més gran aberracions de la referidaTransició-. Els que així ho demanin mantenen una entelèquia o una simple tàctica de distracció.

El diàleg, en fi, tampoc pot exigir quan se centri en temes procedimentals més del que aquestes suposen: és el tema del subjecte polític, l'agent, el cos electoral. En les polis gregues el constituïa el conjunt de ciutadans, però ciutadà no ho era tothom, ni de bon tros. La democràcia, afortunadament, ha avançat molt històricament per universalitzar-se, però està lluny de ser-ho del tot: en efecte, està trossejada, compartimentada, en unitats nacionals anomenades estats. La singularitat del procés català es que trenca aquest cos nacional. Com repeteixen alguns unionistes, és un debat que fractura la societat catalana. El que no diuen és que això és inevitable: sempre que es vota es divideix l'electorat en diferents opcions. El diàleg en aquest punt inicial i fonamental no és aplicable ni viable. El cos electoral, la nació, s'autoerigeix i s'autodetermina. No hi hagut altra forma històricament, ni n'hi haurà fins que no s'arribi a una gran nació universal.

I això sembla encara lluny de ser vist. En tot cas, no és dins dels programes dels unionistes que bombardegen amb aquesta meravellosa i bonica proclama del mejor unidos.

9 comentaris:

  1. A banda de ser impossible no seria prudent de fer una gran nació universal, perquè la "manca" és imprescindible, però jo aniré a les arrels de tot conflicte, em sembla que no hem entès que quan un enamorat diu: la teua dona és més lletja de la meua. No és absolutament comprés per l'altre enamorat que li demana explicacions, així que et posaré un article meu en el que mire això que sempre m'havia sobtat, com és que ningú no em comprén? És que parle per sords? No pot ser que no es paren a escoltar ni tan sols...

    Ací et deixe l'article, jo sempre ho mire des del punt de mira psicoanalític:

    Jo i l'altre, el mur que ens separa:

    Hi ha un acudit en què un home li pregunta a la seua parella si li fa l'amor per interés o per amor i, aquesta li respon, tota carinyosa i sense dubtar, que li ho fa per amor, al què l'home li diu que podia posar-li una miqueta d'interés.
    El que vull dir és que hi ha sempre un mur que separa la comunicació entre, no només sexes, orientacions sexuals i personalitats, sinó entre cada persona, no només amb el seu altre, sinó fins i tot amb aquell qui té al costat, per molt semblant que siguen els seus trets de personalitat.
    Voler eliminar aquest mur és voler eliminar la “manca”, que és indestructible i infranquejable; en l'acte de l'amor pot arribar a diluir-se una mica, però mai del tot, fent palès, com deia Lacan un acte de l'amor, un acte sexual inexistent.
    Eixe mur és la divisió primigènia del subjecte, bé i mal dins i fora de nosaltres, allò individual i allò col·lectiu, éthos i logos, masculí i femení, yin i yang, i és en empenyorar-se i creure en la seua inexistència o destrucció que habita l'idealisme, la cabuderia, l'esmussar constant de les dents, complaent-se en la idea, com un porc menjant el seu pinso i, perdoneu per l'analogia.
    I és quan les posicions estan molt allunyades que a la nostra banda del mur escrivim amor i a l'altre costat se'ns llegeix odi o ressentiment, però no és un acte unilateral, sinó que ho és també a l'inrevés.
    I no voler admetre aquesta “manca”, aquesta divisió primigènia o incompletud del llenguatge provoca l'odi, contra els altres, començant per si mateix, com tota realitat, sempre comença en un mateix, en l'individu en constant conversa dialèctica amb si mateix, doncs negar aquesta “manca” o divisió és negar-se a si mateix, odiar-se en l'autocomplaença de la pseudo-bondat.

    ResponElimina
  2. Aquest article és de fa un any i mig, però veig que ja vaig fent-me la meua càtedra i vaig citant-me, no m'entén ningú, però... jo faig via. he, he, he...

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un article excel·lent, molt oportú i d'agrair en aquest lloc. La crítica que conté, en realitat, ha d'adreçar-se als hipòcrites defensors de l'antinacionalisme i l'univrsalisme que en veritat no veuen més enllà de la largada del seu nas nacional. Conec molt gent ben intencionada que sosté que totes les guerres i desastres de la Humanitat provenen de les divisions nacionals, quan en veritat el que provoca les conteses bèl·liques és la incapacitat de reconèixer i acceptar les diferències: la desviació del nacionalisme que suposa l'imperialisme.
      Molt interessant el concepte de manca i les conseqüències de la seva autonegació: l'autoodi, una altra desviació que els catalans coneixem bé entre els segles de la nostra Història.

      Elimina
    2. Gràcies per les teues lloances Eduard, et podria posar el meu article "L'origen de les guerres, Amós i Càpitals" però ja crec que seria aprofitar-me del meu espai, de totes les maneres l'auto-odi el coneixem molt bé ací a Valéncia també, però no penses, si més no ací que és un sentiment vertical ho és també de transversal, jo he vist moltes persones de València ciutat que es pensen valencianes que odien la mateixa ciutat, i quan vius en aquesta llengua ací a aquesta ciutat, creu-me ets i aprens a ser estranger al món, ja no creus en ningú, ens passa una mica com als antics grecs que a base de conviure amb dos o tres religions ven fer la filosofia, creu-me, fa més de vint anys que sóc un estranger a la Terra, si més no a la meua ciutat, tot i que a força d'estar-hi ja m'hi trobe bé.

      Vicent

      Elimina
  3. Se m'oblidava dir-te que sí que hi ha qui no és que s'opose a l'amor sinó que no sap el que ès, els normòpates no estimen, la seua comesa és manar i fer possible el funcionament d'un ens o fins i tot entelèquia, la seua comesa és el gaudi per manar i fer funcionar quelcom gaudint de
    retruc, i són el 20 % o més de la població.

    Vicent

    ResponElimina
  4. Millor el divorci!!! Jo sóc una friki de les que dius, no hi crec gaire en l'amor real, sí en el dels llibres. Amb diàleg o sense, Catalunya ha de ser independent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, l'amor i el diàleg són manifestacions de l'atracció mútua necessària entre els humans que cal fomentar, defensar i fortificar per crear una societat sana i cohesionada. L'amor literari és una manifestació del'amor real. I no es qüestió, crec, de creure-hi sinó que se'l sent i se'l valora.
      Catalunya serà independent si se sap mantenir il·lusioada, cohesionada, forta interiorment. Oberta al diàlegperò sabent-ne els seus límits.
      I sempre millor el divorci que la guerra !-)

      Elimina
  5. Quants països perduts per l'Imperi Espanyol han deixat de ser-ho per la via de les urnes?

    ResponElimina
  6. No és que vulgui ser reduccionista, però la condició humana és aquesta. Hi ha un investigador que sosté que l'esforç humà per assolir la paraula, o sigui, per poder parlar, minva més endavant les capacitats del cervell. Com si no allargués prou per a tot. I potser som en aquest estadi polític.

    ResponElimina