11/12/13

LA VERITAT DELS VENÇUTS

Ahir em vaig acabar "Victus", la monumental novel·la sobre la Guerra de Successió de l'Albert Sánchez-Piñol. He estat temptat de dir novel·la definitiva, usant un terme comú que considero traïdor. Tanmateix, si és evident que una novel·la no pot tancar l'exploració de cap fet històric, i com a molt pot fer-ho amb un fet encarnat en la seva intrínseca ficció -i això també ho discutiríem-, se m'ha fet evident també que es tracta d'una d'aquelles rares novel·les destinades a perdurar.

El meu coneixement de l'autor, per això, era fins ara només el del seu vessant periodístic. No havia llegit cap de les seves exitoses novel·les anteriors, en català, i em va semblar força curiós que engegués una obra tan radicada a Catalunya en castellà. Ho havia explicat, ell, però jo no ho havia entès. Probablement no hauria llegit el llibre si no m'hagués arribat a les mans en la seva molt encertada traducció al català (de Xavier Pàmies). Hauria estat un error difícilment salvable. Avui entenc millor l'impuls que va fer rajar de la ploma de Sánchez-Piñol el seu text en castellà.

Primer, perquè està clar el seu tribut a les colossals "Narraciones históricas" de Francesc de Castellví, l'obra d'aquest testimoni directe dels fets que des de l'exili de Viena va reunir un nombre incalculable d'altres testimonis i va maldar infructuosament per publicar-la. Segon, perquè al cap i a la fi aquesta no és una novel·la només de Catalunya: narra una veritable guerra mundial, i ateny en última instància tot el gènere humà (com tota bona novel·la, de fet).

I tercer, i molt important, buscava sens dubte la proximitat del lector espanyol, aquest que ha estat privat de la veritat dels fets per obra i gràcia de la llarga política repressora de l'Estat espanyol triomfant, emergent d'aquell crucial conflicte.

Coincideix, curiosament, la meva lectura del llibre amb la polèmica insensata promoguda per mitjans, partits i fins i tot el govern espanyol contra el simposi "Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)", organitzat aquests dies pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A part de la solvència contrastada dels ponents, el propòsit de les jornades sembla poc discutible: analitzar amb criteris històrics les actuacions repressives de l'estat espanyol envers la societat catalana des del segle XVIII a l'actualitat . Poc discutir-se l'oportunitat del títol, certament ja conclusiu en el seu enunciat, però ha tingut la vàlua de cridar l'atenció i posar els termes històrics de nou en la primera plana de l'actualitat. És clar que en temps en què tothom llegeix de la premsa poc més que titulars, i directament ignora els llibres, pretendre que es reaccioni sobre els continguts és gairebé una entelèquia. Com a mostra, només les declaracions del ministre d'Afers Exteriors del govern espanyol, García-Margallo, que ha estat capaç de titllar els participants de pseudohistoriadors nacionalistes excloents (!), admetent que s'ha guiat només pel títol del simposi. En fi, darrera l'habitual corrua de censors i salvapàtries proferint imprecacions, amenaces i exigint prohibicions i fins i tot sancions penals, en lloc de contrastos amb la realitat. Amb l'excepció del PP català, que diu per boca de la seva portaveu Alicia Sánchez-Camacho que promourà un fòrum sobre la veritat. Caldrà veure quines veus autoritzades és capaç de reunir. Esperarem, a diferència del que han fet tots els que ja han desqualificat per endavant i acusat de manipuladors i tergiversadors els organitzadors del simposi.

Evidentment, tot historiador ha de manipular, ha d'exercir la seva tasca des d'una selecció prèvia. El que diferencia una actitud d'altra no és la manipulació en si del material, sinó el rigor del mètode d'estudi i la voluntat última d'arribar a una recreació d'una veritat plausible. És a dir, l'autenticitat en la intenció d'obtenir respostes a algunes de les grans preguntes que tots el que s'aproximen a la Història han de fer-se: què va passar, per què va passar, si pot tornar a passar.





Aquest simposi s'emmarca en l'inici dels actes constitutius del Tercer Centenari de la gran derrota de 1714, que té un dels seus epicentres en el recentment inaugurat espai museístic del Born. Casualment, és en la seva llibreria que em vaig fer amb "Victus". Com sorgit de la recreació avui tangible de la desfeta, aquest llibre ens parla des de la ficció de la gran veritat, i s'alça contra el silenci que alguns volen confondre interessadament amb la veritat històrica, igual que confonen la veritable unió amb la imposició de la unitat. Enfront tanta estupidesa, ignorància i mala fe, "Victus" ens interpel·la directament amb la recuperació de la veu dels vençuts, dels que, contra tota lògica humana, van preferir la immolació, la resistència a ultrança fins a la mort, abans que rendir-se i renunciar als seus drets i constitucions. Que és tant com dir la pròpia història.


Sánchez-Piñol ho fa a través de la recreació de personatges històrics, barrejats amb alguns pocs personatges de ficció, i ho fa des de la primera persona, amb una honestíssima indagació en què es capbussa en les motivacions de bell antuvi incomprensibles d'aquells protagonistes d'uns fets tan extraordinaris.

I el millor que puc dir de la novel·la és que al final, un creu que ha entès molt millor aquells motius, i, els comparteixi o no, es troba més a prop dels personatges que ens els han narrat.

12 comentaris:

  1. per a mi, el llibre és una barbaritat de bo, i ja li vaig dir en directe l'enveja com a escriptor que vaig sentir en llegir-la. Ara mateix, la part històrica es menja potser la part literària en tots els comentaris que se'n fan, però és una grandíssima novel·la. Brutal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jesús, no dec tenir la pasta d'escriptor que tens tu, perquè no he sentit enveja de l'autor. Sí admiració, i emoció en molts passatges.
      Plenament d'acord: estem davant d'una grandíssima obra. Brutal, com tu dius. I en tots els sentits: pel que diu, i com ho diu.

      Elimina
  2. Certament ens ve molt bé el simposi històric Espanya contra Catalunya per a fer la teua ressenya, jo ho he pensat moltes vegades i m'ho he contestat, per què els castellans són tan isensibles amb el tema de les llengües, jo sempre en parle, "perifèriques"? Imaginat, i és la única manera que he tingut de contestar-m'ho, que tenim una dona i del simple conviure i seguint el desig sempre acaba si no hi ha una voluntat fèrria fent el dinar i planxant ella, la dona, i de tant de conviure no veiem la nostra posició de botxí o d'amo amb respecte a ella, per la simple normalitat del fet, igual passa amb els castellans, han fet una nació sense adonar-se de que l'estaven fent i han imposat sense saber que l'imposaven, un model històric i pensen que tothom ha de seguir-lo, d'ací a la llei Wert i la seua posicionament sobre les classes d'Història hi ha un pas.
    Com tu bé dius hi ha moltes males intencions però creu-t'ho, també hi ha molt de seguir l'impuls del propi desig, de seguir la normalitat i com tu comentaves al meu post, sembla que de vegades els escriptors de la xarxa ens complementem, no arribem a voler saber el que pateix l'altre, no arribem a posar límits ni en el simple fet de viure i donem per assentat que tothom ha de combregar amb la nostra visió de la realitat, gran errada, i no s'arreglarà si no és amb gent com el Sánchez Piñol i el seu llibre, que de tant en tant ha de fer-se en castellà per arribar a un públic que no el llegiria de cap manera d'una altra manera, i és molt trist, que per exemple tot el que sone a català-valencià ací a València sone a "nacionalistes i folloneros", quan simplement ens cal parar-nos un minut i obrir la porta o la finestra de l'escolta, per començar a plantejar-nos intentar escoltar l'altre.
    Tan fàcil i tan difícil com açò.

    Una abraçada ben catalano-valenciana des del barri de Russafa de la ciutat de València

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Excel·lent retrat del'imperialisme, en un breu comentari, tan lúcid com solen ser els teus.
      Moltes gràcies, Vicent, una abraçada!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Estic segur que pot ser un magnífic regal de Reis.

      Una abraçada,

      Elimina
  4. Segurament llegiré aquest llibre. Ara per ara, em sento saturada del tema i no me n'hi cabria al pap ni una cullerada més. Dono per bo el que dius.
    I per genial la teva resposta al post del carter. Fantàstica. Gràcies, Eduard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga. Un plaer llegir-te, sempre.
      Em va encantar el conte del llibre de la Marató que justament avui ha arrencat a la tele.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Tot i que no sóc de posar notes, jo crec, com ja dical'article, que el llibre és del que aguanten bé el pas del temps, i per això li donaria un excel·lent.

      Elimina
  6. Aquest és un dels llibres (entre uns quants centenars) que tinc pendent. Després de llegir el teu post, el col·loco entre els prioritaris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic segur que no et decebrà ni et farà perdre el temps. A "colar-lo" per sobre de la pila, doncs!-)

      Elimina