6/5/15

MEDEA DE SÈNECA


Els dimarts de clàssics a escena produïts pel Teatre Fortuny de Reus van portar-nos ahir la representació de la "Medea" de Sèneca, o sigui Luci Anneu Sèneca, conegut com Sèneca el Jove, el filòsof i dramaturg que és famós per haver estat tutor de l'emperador Neró, qui finalment li exigiria suïcidar-se.

Francesc Cerro-Ferran, la ment creativa d'aquest cicle de lectures dramatitzades, no sembla triar res a l'atzar. Si es va decantar per la versió de l'autor llatí i no per la més coneguda d' Eurípides, segurament es deu a dues raons. Per un costat, es diu que les tragèdies de Sèneca no són representables, i probablement ja al seu dia eren més aviat recitades, per la qual cosa s'adiria perfectament a la fórmula emprada en aquest cicle. I, d'altra banda, la seva versió, tot i seguir essencialment l'estructura del grec, se centra més en els elements més inequívocament humans (sentiments, passions, desequilibri interns a la vida dels personatges, però també polítics), ja presents de tota manera en l'obra d'Eurípides.

Diu Robert Graves que és possible que la pitjor fama de Medea -una de les figures més odiades sens dubte entre els grans personatges clàssics-, sobrevingui d'una gran falsificació històrica: serien els corintis els que van pagar a Eurípides perquè atribuís a Medea l'infanticidi, i exculpés així el principal sospitós: el propi poble corinti. Sigui com sigui, la riquesa exuberant de la saga de Jasó i els Argonautes, plena de diferents versions en la seva construcció en l'encisadora tradició oral que hem heretat de les transposicions dels clàssics grecs, va haver de ser reduïda en la tragèdia euripidiana a la unitat temporal i geogràfica de l'episodi corintià, ni l'últim ni molt menys el primer dels que es narren en la llarga epopeia.

Eurípides, i també Sèneca, es centren en les causes de la terrible venjança de Medea contra la nissaga de la reialesa de Corint en la que pretén ingressar per matrimoni el seu infidel Jasó, i sobretot en l'infanticidi comès sobre els propis fills que forma part del seu pla. Ara bé, a Eurípides s'expliquen els contextos atzarosos dels seus crims passats, els de Medea, en benefici del seus estimat Jasó, i també s'expliquen altres causes que tenen a veure amb la seva visió del destí i del fat.

Sèneca posa més l'accent en els dubtes, cegueses i arravataments del personatge, que actua mogut potser més per la passió que per la raó, mentre que en la versió euripidiana potser es troba un major equilibri. No debades, tot i que el de Salamina es pot considerar un avançat al seu temps, ja han passat cinc segles d'evolució entre les respectives visions del món. D'alguna manera, costa d'extraure en la versió del de Còrdova el rerefons de la seva adscripció a una tradició religiosa, o potser millor dit espiritual, que en la seva adscripció mitològica és molt rellevant: és filla d'Hècate, patrona de la màgia, i néta del Sol (Helios) i la maga Circe (en altres versions neboda). Medea és fetillera, bruixa -a més de dona i estrangera-, i personifica, doncs, una tradició femenina de poder que la reialesa patriarcal grega jutja amb horror -i terror-. Sense els antecedents de la seva lluita del passat en favor de Jasó per afavorir-lo en les seves aventures a la recerca del poder i la riquesa (exemplificades en el famós i discutit Velló d'Or), queda en una figura de dona abandonada, traïda i enfrontada a un ambient hostil que la titlla d'assassina.

Laia Marull i Francesc Garrido, als assajos de l'obra
(imatge del twitter de Francesc Cerro-Ferran)
Laia Marull va fer un esforç extraordinari per conduir un paper que realment pot resultar excessiu i en permanent estat d'exaltació -és el que l'ha fet ser considerat un personatge histèric-. La seva interpretació i les rèpliques de la dida (Mercè Mariné, impecable) i Creont i Jasó (Francesc Garrido, menys afortunat), van produir curiosament que l'obra que potser va ser pensada com dèiem abans  per ser recitada, ahir semblés plenament actuada, fent oblidar en molts moments a l'espectador la presència dels textos sobre els els faristols.

Els sempre impactants interludis audiovisuals dissenyats per Ivò Vinuesa van completar el muntatge dirigit, adaptat i aquest cop traduït també  per Francesc Cerro-Ferran.


3 comentaris:

  1. Mirar ben enrere per projectar-se al futur.

    ResponElimina
  2. Els arquetips ens sobreviuen, travessen generacions i ens vénen a dir que res no canviarà en aquest món.

    ResponElimina