Maria Mercè Marçal va llegir –i aprendre- de dues poetesses russes, Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova, de vides tràgiques, extremes, turbulentes. També va llegir sens dubte a Sylvia Plath, potser la més cèlebre de les poetesses de la segona meitat del segle XX, encimbellada també, no hi ha dubte, pel seu destí tràgic, pel seu suïcidi, per les llegendes que sempre acompanyen aquests finals exacerbats. Però Tsvetàieva i Akhmàtova van ser dones de molts homes –i dones-, mentre que Sylvia Plath va suportar malalment les repetides infidelitats del seu marit, Ted Hugues, que l’havia deixat per una altra dona, Assi Wevill, que acabaria igualment suïcidant-se.
En el seu poema “Sóc vertical”, traduït magistalment entr nosaltres per Montserrat Abelló, Sylvia Plath sembla bufar a l’orella de Marilyn: (“SÓC VERTICAL/ Però m’estimaria més ser horitzontal/ No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra/ xuclant minerals o amor matern”). El tema de la maternitat, i el contrari, l’esterilitat –va tenir dos fills- és habitual en els seus poemes. “Dona estèril”, “Dona sense fills” (“no dic res sinó sang/ Tasteu-la, vermella i fosca!/ I la meva selva,/ el meu funeral,/ i aquesta muntanya i aquesta/ lluentor de les boques dels cadàvers.”), per un costat, o “Dones prenys”, per l’altra. A “L’altre”, la maternitat i l’adulteri s’entortolliguen: (“Tinc el meu cap sobre la meva paret,/ Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,/ xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco./ Oh llum de la lluna, oh malaltia,/ els cavalls robats, les fornicacions/ encerclen una matriu de marbre./ ¿Vers on vas,/ que xucles l’alè com si amidés distàncies?/ Adulteris sulfurosos pengen en un somni.”). La maternitat i la depressió que sovint comporta són una de les línies febles de les dones, poetesses o no.
Maria Mercè Marçal va escriure sovint sobre la seva maternitat. És curiós que un dels comptats poemes on anomena el suïcidi sigui un dedicat igualment a la maternitat, el famós poema “Qui em dicta les paraules que et parlo?”:
Qui em dicta les paraules quan et parlo?
En el seu poema “Sóc vertical”, traduït magistalment entr nosaltres per Montserrat Abelló, Sylvia Plath sembla bufar a l’orella de Marilyn: (“SÓC VERTICAL/ Però m’estimaria més ser horitzontal/ No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra/ xuclant minerals o amor matern”). El tema de la maternitat, i el contrari, l’esterilitat –va tenir dos fills- és habitual en els seus poemes. “Dona estèril”, “Dona sense fills” (“no dic res sinó sang/ Tasteu-la, vermella i fosca!/ I la meva selva,/ el meu funeral,/ i aquesta muntanya i aquesta/ lluentor de les boques dels cadàvers.”), per un costat, o “Dones prenys”, per l’altra. A “L’altre”, la maternitat i l’adulteri s’entortolliguen: (“Tinc el meu cap sobre la meva paret,/ Cordons umbilicals, blau-vermells i translúcids,/ xisclen des del meu ventre com sagetes que jo cavalco./ Oh llum de la lluna, oh malaltia,/ els cavalls robats, les fornicacions/ encerclen una matriu de marbre./ ¿Vers on vas,/ que xucles l’alè com si amidés distàncies?/ Adulteris sulfurosos pengen en un somni.”). La maternitat i la depressió que sovint comporta són una de les línies febles de les dones, poetesses o no.
Maria Mercè Marçal va escriure sovint sobre la seva maternitat. És curiós que un dels comptats poemes on anomena el suïcidi sigui un dedicat igualment a la maternitat, el famós poema “Qui em dicta les paraules que et parlo?”:Qui em dicta les paraules quan et parlo?
Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M'habitava sense que jo ho sabésfins que vingueres.
Llavors va sorgir de no sé quines golfes, com una ombra,i em posseeix com un amant tirànic
i em mou com el titella d'una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m'usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.
Tanmateix, es va aturar. Aquest poema, del recull “La germana, l’estrangera” s’emmarca en una lluita –a mort- per la seva vida i per la filla, l’Heura amb la qual dialoga (“Heura,/ victòria marçal, / germana/ estrangera, de cop feta present:/ Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar/ i violent que força els meus confins/ fins a la sang, un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!).
Maria Mercè Marçal va triar la vida, encara que la vida la traís a edat jove, però sens dubte va explorar a fons els estimballs de la mort. Estudià, per exemple, la vida i obra de Renée Vivien, la poetessa francesa dels tombants dels segles XIX i XX (a ella li dedica un poema al mateix recull: “El meu desert et mira, fit a fit,/i sóc només aquest esguard que resta/ vivint de set, contra el pou de l’oblit.”, i la seva única i extraordinària novel·la, “La passió segons Renée Vivien), o la d’Adrienne Rich (a la qual dedica també un poema en aquest recull, el molt significatiu D’Àrtemis a Diana:
Uns ulls nous se m'obrien dessota les parpelles.
Tanmateix, es va aturar. Aquest poema, del recull “La germana, l’estrangera” s’emmarca en una lluita –a mort- per la seva vida i per la filla, l’Heura amb la qual dialoga (“Heura,/ victòria marçal, / germana/ estrangera, de cop feta present:/ Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar/ i violent que força els meus confins/ fins a la sang, un repte que no em deixa/ ni les cames tan sols per a fugir!).
Maria Mercè Marçal va triar la vida, encara que la vida la traís a edat jove, però sens dubte va explorar a fons els estimballs de la mort. Estudià, per exemple, la vida i obra de Renée Vivien, la poetessa francesa dels tombants dels segles XIX i XX (a ella li dedica un poema al mateix recull: “El meu desert et mira, fit a fit,/i sóc només aquest esguard que resta/ vivint de set, contra el pou de l’oblit.”, i la seva única i extraordinària novel·la, “La passió segons Renée Vivien), o la d’Adrienne Rich (a la qual dedica també un poema en aquest recull, el molt significatiu D’Àrtemis a Diana:
Uns ulls nous se m'obrien dessota les parpelles.
Adrienne Rich
No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l'aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l'alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.
Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan hàgim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d'oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l'espai.
A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres llavis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.
Als nous camins demano una altra sang
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d'una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.
És a la sang que demano uns ulls nous.).
Mentre Renée Vivien, nascuda Pauline Tarn, va morir jove, en circumstàncies dubtoses, Adrienne Rich, autora contemporània, és encara viva. Però ambdues tenen en comú ser abanderades del feminisme radical i el lesbianisme, amb què Maria Mercè Marçal va endinsar-se els darrers anys de la seva vida. A la novel·la citada, la Marçal explora a fons les vessants fosques de la creativitat que paradoxalment destrueix a qui la exerceix. En un paràgraf atribuïble a la pròpia narradora, diu: “M’adono que aquesta mateixa pregunta –per què aquesta atracció cap als «vençuts», amb totes les cometes que calguin- se l’hauria pogut fer la mateixa Renée. He dit vençuts, i hauria de dir vençudes: la seva és una memòria obstinadament femenina. Cerca les baules d’una genealogia invisible que uneix indestriablement feminitat, revolta i dolor. I també poder –un poder efímer, conquerit i perdut: només en resta el gest i, de vegades, la paraula-. Desfilen pels seus textos Lilith, la primera rebel; les reines destronades –Vasthi, Cleopatra, Elisabeth Woodville, Jane Grey, Anna Bolena-. Les poetes: sobretot Safo i el seu món doblement sàfic –amors femenins i poesia-, finalment, però, abocada al suïcidi”. I, en un altre capítol de la veu narradora: “...quan m’abandona l’obsessió de l’amor, m’assalta l’angoixa de la mort i la idea, segurament més certa, que aquest sí que és l’únic tema, i que tot el que fem no és sinó una manera de conjurar la seva presència”. Les dèries de Renée Vivien?, es pregunta la narradora Sata T. Amb René Vivien, Maria Mercè Marçal retroba la figura del lletraferit que cerca l’anonimat, que s’amaga rera el pseudònim i fuig de la glòria literària o de la mundana. Tema que han resseguit altres autors, modernament entre nosaltres Vila-Matas, i que ens orienta cap a una forma especialment delicada i complexa de suïcidi: la desaparició. Un gran tema, doncs, l’únic tema, al costat de l’amor, l’amor lèsbic.
No ens tobarem les mateixes obsessions en el cas de Sylvia Plath, però sí, tal vegada, d’una autora a la qual arribaria per via de la poetessa nord-americana, la seva compatriota Anne Sexton, mare de dos fills, però públicament denigrada per un lamentable incident que va revelar una relació incestuosa amb la seva pròpia filla. Anne Sexton es va suïcidar després de diversos alts i baixos, amb tractaments psiquiàtrics alternant interessants activitats literàries i artístiques en general. Amiga de S. Plath, li va dedicar diversos poemes a la seva mort: “O Sylvia, Sylvia,/ with a dead box of stones and spoons, / with two children, two meteors/ wandering loose in a tiny playroom,/ with your mouth into the sheet,/ into the roofbeam, into the dumb prayer,/ (Sylvia, Sylvia where did you go / after you wrote me/ from Devonshire/ about rasing potatoes/ and keeping bees?)” (Oh, Sylvia, Sylvia,/ amb una capsa de morts d’ossos i culleres,/ amb dos nens, dos meteors/ vagarejant per una estreta cambra de jocs,/ amb la teva boca dins els llençols,/ dins la biga mestre, dins la muda pregària,/ (Sylvia, Sylvia, on vas anar/ després d’escriure’m des de Devonshire/ sobre conrear patates/ i cuidar abelles?), o el terrible poema Wanting to die (Desitjant la mort), que acaba amb aquestes estrofes:
Balanced there, suicides sometimes meet, raging at the fruit, a pumped-up moon, leaving the bread they mistook for a kiss,
leaving the page of a book carelessly open, something unsaid, the phone off the hook and the look, whatever it was, an infection.
El poema porta data: 3 de febrer de 1964. Deu anys deprés, aquesta mort que l’encalçava, la mort que els suicides de vegades troben, deixant el pa que van prendre erradament per un petó, deixant la pàgina d’un llibre descuidadament obert, amb alguna cosa per dir, el telèfon despenjat, i l’aparença, fos allò que fos, d’una infecció.
Anne Sexton sabia de què parlava. Si el suïcidi s’assembla a una malaltia mortal, les malalties de vegades semblen un suïcidi. Després d’una llarga lluita, Maria Mercè Marçal cedia davant el càncer el 5 de juliol de 1998. Ella, que s’havia acarat valentament a la mort, i que havia publicat, a penes dos anys abans, un dels poemaris elegíacs més lúcids mai escrits, Desglaç, resultat del procés introspectiu a què la va conduir el decés de son pare.
Mentre Renée Vivien, nascuda Pauline Tarn, va morir jove, en circumstàncies dubtoses, Adrienne Rich, autora contemporània, és encara viva. Però ambdues tenen en comú ser abanderades del feminisme radical i el lesbianisme, amb què Maria Mercè Marçal va endinsar-se els darrers anys de la seva vida. A la novel·la citada, la Marçal explora a fons les vessants fosques de la creativitat que paradoxalment destrueix a qui la exerceix. En un paràgraf atribuïble a la pròpia narradora, diu: “M’adono que aquesta mateixa pregunta –per què aquesta atracció cap als «vençuts», amb totes les cometes que calguin- se l’hauria pogut fer la mateixa Renée. He dit vençuts, i hauria de dir vençudes: la seva és una memòria obstinadament femenina. Cerca les baules d’una genealogia invisible que uneix indestriablement feminitat, revolta i dolor. I també poder –un poder efímer, conquerit i perdut: només en resta el gest i, de vegades, la paraula-. Desfilen pels seus textos Lilith, la primera rebel; les reines destronades –Vasthi, Cleopatra, Elisabeth Woodville, Jane Grey, Anna Bolena-. Les poetes: sobretot Safo i el seu món doblement sàfic –amors femenins i poesia-, finalment, però, abocada al suïcidi”. I, en un altre capítol de la veu narradora: “...quan m’abandona l’obsessió de l’amor, m’assalta l’angoixa de la mort i la idea, segurament més certa, que aquest sí que és l’únic tema, i que tot el que fem no és sinó una manera de conjurar la seva presència”. Les dèries de Renée Vivien?, es pregunta la narradora Sata T. Amb René Vivien, Maria Mercè Marçal retroba la figura del lletraferit que cerca l’anonimat, que s’amaga rera el pseudònim i fuig de la glòria literària o de la mundana. Tema que han resseguit altres autors, modernament entre nosaltres Vila-Matas, i que ens orienta cap a una forma especialment delicada i complexa de suïcidi: la desaparició. Un gran tema, doncs, l’únic tema, al costat de l’amor, l’amor lèsbic.
No ens tobarem les mateixes obsessions en el cas de Sylvia Plath, però sí, tal vegada, d’una autora a la qual arribaria per via de la poetessa nord-americana, la seva compatriota Anne Sexton, mare de dos fills, però públicament denigrada per un lamentable incident que va revelar una relació incestuosa amb la seva pròpia filla. Anne Sexton es va suïcidar després de diversos alts i baixos, amb tractaments psiquiàtrics alternant interessants activitats literàries i artístiques en general. Amiga de S. Plath, li va dedicar diversos poemes a la seva mort: “O Sylvia, Sylvia,/ with a dead box of stones and spoons, / with two children, two meteors/ wandering loose in a tiny playroom,/ with your mouth into the sheet,/ into the roofbeam, into the dumb prayer,/ (Sylvia, Sylvia where did you go / after you wrote me/ from Devonshire/ about rasing potatoes/ and keeping bees?)” (Oh, Sylvia, Sylvia,/ amb una capsa de morts d’ossos i culleres,/ amb dos nens, dos meteors/ vagarejant per una estreta cambra de jocs,/ amb la teva boca dins els llençols,/ dins la biga mestre, dins la muda pregària,/ (Sylvia, Sylvia, on vas anar/ després d’escriure’m des de Devonshire/ sobre conrear patates/ i cuidar abelles?), o el terrible poema Wanting to die (Desitjant la mort), que acaba amb aquestes estrofes:
Balanced there, suicides sometimes meet, raging at the fruit, a pumped-up moon, leaving the bread they mistook for a kiss,
leaving the page of a book carelessly open, something unsaid, the phone off the hook and the look, whatever it was, an infection.
El poema porta data: 3 de febrer de 1964. Deu anys deprés, aquesta mort que l’encalçava, la mort que els suicides de vegades troben, deixant el pa que van prendre erradament per un petó, deixant la pàgina d’un llibre descuidadament obert, amb alguna cosa per dir, el telèfon despenjat, i l’aparença, fos allò que fos, d’una infecció.
Anne Sexton sabia de què parlava. Si el suïcidi s’assembla a una malaltia mortal, les malalties de vegades semblen un suïcidi. Després d’una llarga lluita, Maria Mercè Marçal cedia davant el càncer el 5 de juliol de 1998. Ella, que s’havia acarat valentament a la mort, i que havia publicat, a penes dos anys abans, un dels poemaris elegíacs més lúcids mai escrits, Desglaç, resultat del procés introspectiu a què la va conduir el decés de son pare.
L'ÀNGEL
Més ençà de l'oblit i enllà de la memòria
hi ha un àngel negre, d'ales afuades,
que em té l'esguard, i hi emmiralla
el seu desig oscat, la set als llavis:
-Glaçons de sang al fons de la copa més buida.
El recull, però, és definitivament un cant a la vida. Conté un combatiu poema dedicat a Sylvia Plath, inspirat en el seu vers “Cada dona adora un feixista”, però també conté poemes definitius d’amor i vida, especialment a la secció “Contraban de llum”. Com aquest, breu i rotund:
Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l’amor.
Aquests versos, escrits segurament en paral·lel a algunes pàgines de la novel·la sobre Renné Vivien, ens remet als motius que tant la van identificar amb la dissortada poetessa parnasiana. Va ser amb ella, com ha aparegut de passada en l’extracte citat, que va retrobar també la figura mítica, evocadora i tants cops evocada, de Safo, la poetessa de Lesbos, l’origen i precursora de la secular batalla de la lírica entre les dues pulsions antagòniques, la mort i l’amor.
Imatges:
1) Sylvia Plath
2) Maria Mercè Marçal ila seva filla Heura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada