Que una de les protagonistes de Vicky Christina Barcelona sigui a la nostra capital fent una tesi sobre la identitat catalana pot ser un simple recurs per explicar la llarga presència a Catalunya d'una noia nord-americana a punt de contraure matrimoni al seu país, o pot ser una picada còmplice d'ullet de Woody Allen cap a un país no reconegut al mapa polític dels estats -a diferència de l'illa Palau, per exemple-. El novaiorquès no ha donat gaires explicacions sobre l'elecció d'aquest punt d'arrencada de la pel·lícula. Que la identitat catalana és prou coneguda arreu, ha vingut a dir. Diplomàtic o hàbil en encobrir la ignorància real d'un afer tan espinós? Probablement, coneixent i reconeixent -en el meu cas- la seva agudesa en l'observació social, més aviat sembla prudència i cautela.Pocs de nosaltres gosaríem enfrontar-nos en un esforç intel·lectual d'aquesta dimensió: definir què pot ser aquesta identitat catalana que estudia amb profit la Vicky de la pel·lícula. La pel·lícula, però, parla per si sola. Que la distribució, aquest cop, hagi distribuït més còpies en doblatge català que castellà -per a escàndol i horror dels messetaris irredempts- potser ens ha privat de veure quins matisos o referències a la diferència lingüística es podrien haver insinuat. La identitat, més aviat, passa a ser una qüestió arquitectònica -l'omnipresent Gaudí, és clar-, gastronòmica i folclòrica -molt en segon pla-. Simptomàtic que el protagonista espanyol sigui descrit com un pintor natural... nascut a Astúries. Versemblant, tanmateix. No és Picasso un pintor català universal, bé que andalús de naixença i francès de radicació?
La identitat, realment, es pot explicar per matisos infinits. Vam publicar alguna reflexió sobre el tema en aquest bloc, El marcit encant del nacionalisme.
Després de l'apoteosi nacionalista, encara que sigui un coñazo, del dia de la Hispanidad, parlar de marcits encants pot sorprendre. Bé, només cal considerar que hi ha nacionalismes i nacionalismes. O, millor dit, nacionalismes (i, doncs, regressius, tribals, cavernícoles) i universalismes (bé que circumscrits a un Estat, com l'espanyol -un altre exemple-).
A l'Avui es publicava avui mateix una entrevista amb una americana (no del Nord, sinó veneçolana) que fa un màster a Barcelona, Maria Claudia Rossell -així, amb aquesta ortografia tan nostra- (a la foto). Bé que el màster no versa sobre identitat, sembla, en parla abundantment, a l'entrevista. Es tracta d'una gestora cultural que desenvolupa la seva tasca al Metro de Caracas -no és una errada!-, i assegura que el màster en gestió que efectua aquí li serà molt útil per a dos dels projectes en què treballa: "la política cultural del metro i un altre de titulat Paisatges per a l'autogovern."
Paisatges per a l'autogovern a la Veneçuela chavista? Doncs sí, ella, que és de Maracaibo, pot justificar així una identitat pròpia per a l'Estat de Zulia, d'on és capital aquesta bellíssima ciutat. Segons ella, chavista convençuda -se'n surt amb molta elegància de les ja habituals reprensions dels periodistes occidentals a l'estil Chaves-, el sistema polític del seu país busca promoure l'autogovern a través dels consells comunals, que tenen entre les seves premisses la història comunitària com a eina d'enfortiment del teixit social.
En aquesta història comunitària intervenen factors identitaris com aquests: Amb el reconeixement de la parla i la gestualitat pròpies es promou l'autoreconeixement i el reconeixement dels altres. Es reforça la identitat i la diferència, dos dels eixos que promouen els consells comunals.
Reforçar identitat i diferència. A Espanya, avui, és habitual donar lliçons de democràcia a països tercermundistes, tant se val que siguin democràtics (és a dir, amb sistemes polítics submisos al capital internacional) o populistes (és a dir, amb sistemes o governs no submisos amb el poder del capital internacional). Potser caldria més modèstia i més humilitat i anar pel món, fent màsters allà on convingui, amb ulls no miops -o corregits, si ho són, amb unes ulleres ben graduades-.
No he vist la pel•lícula. Reconec que Woody Allen ha fet cinema del bo, però no en sóc fan. Al•ludint a la presumpta connotació ”nacionalista” tractant-la amb prudència i cautela que s’hi ensuma en el film, pel director, seria d’agrair.
ResponEliminaEstic d’acord amb alguns punts de l’article d’en Miquel Mur (el marcit encant del nacionalisme), com per exemple quan escriu:
“cal subratllar és que la cultura de les persones és una cosa, i la cultura nacional una altra. Una persona pot tenir diverses cultures nacionals, pot assumir nivells culturals diferents –en funció de l’escalafó social que ocupi, en veritat, tindrà més o menys opcions-, i pot fins i tot prescindir de les cultures del seu entorn i dedicar-se, avui més que mai, a una immersió en cultures allunyades –la força d’internet i els grans mitjans de comunicació-, però mai podrà renunciar a la seva identitat nacional, a menys que renunciï a la seva més íntima identitat humana: la capacitat de relacionar-se.”
Moltes felicitats per el vostre blog. Fa temps que us llegeixo i m’he convertit en admiradora vostra, perquè reconec que sempre encerteu la diana… sobre temes actuals i que, d’alguna manera o altra, ens afecten a tots.
Agraeixo molt el comentari.
Jo sóc dels que pensen al igual que Fernando Pessoa que la meua pàtria és la meua llengua, en el seu cas la llengua portuguesa, jo diria més, jo que sóc de mare castellano-parlant i de pare catalano-parlant, estime ambdues llengues com les meues pàtries, no crec que poguera viure en algun país en que es parlara una altra llengua, si més no, també podria viure amb dificultats a França o la francofonia pel meu coneixement del francès, però no a un país anglòfon o d'una altra llengua, estic molt mediatitzat per la meua identitat, una mica estrafolaria. De totes les maneres cal recolzar més la llengua menystinguda als nostres països, el català o valencià al País Valencià o al Principat i a les Illes, o l'Occità a França que hauria de ser també més recolzat, però els interessos dels països se sobreposen sobre els particulars, i és una llàstima, perquè no voldria que es perguera cap llengua i menysn una de les que considere meues, o una de les meues pàtries.
ResponElimina