BILL EVANS: LA VIDA DINS LA MÚSICA

El jazz -aquest gènere musical de tan sinuoses línies divisòries- ha propiciat abundants llegendes sobre l'artista torturat, autodestructiu, l'artista que brilla sota la llum dels focus i s'eclipsa en una disoluta vida fora de d'escena. Potser perquè els seus grans representants han estat de raça negra, sorgits en les etapes de més crua discriminació als Estats Units. Emblemàtica, en aquest sentit, la figura de la gran Billie Holiday. De la mateixa manera, material per a la crònica negra es troba en gegants com Charlie Parker, John Coltrane o el mateix Miles Davis. Del primer tenim el gran testimoni cinematogràfic retut per Clint Eastwood a la seva obra mestra "Bird", i del segon, parcialment, la també més que interessant "Round midnight" de Bertrand Tavernier, amb el gran saxofonista Dexter Gordon fent de protagonista. Però, curiosament, alguns dels grans mites d'aquest vessant tràgic del jazz són blancs, aparentment triomfadors i sobrats de talent. El cas de Jaco Pastorius o Chet Baker, ambdós morts en estranyes circumstàncies, i Bill Evans, potser el més gran dels pianistes del jazz.

A la seva biografia sobre ell ("Vida y música de Bill Evans", Global Rythm Press, 2007), Peter Pettinger el descriu com un ésser obsessiu, ple de fòbies, retret, esquerp, introvertit, insegur i autodestructiu. Com en el cas de molts altres de la seva generació, havia caigut en l'abús de les drogues, que afegit a una hepatitis crònica havia deteriorat la seva salut greument ja a primers anys seixanta. En aquella època, el suïcidi del seu germà Harry, la mort en accident del seu baixista Scott La Faro, l'altre geni amb què havia revolucionat la música, l'assetjament dels deutes i dels creditors no precisament cavallerosos, concorrien també a donar escasses perspectives de futur al singular i brillantíssim art que, malgrat tot i de forma astoradora, escampava en cada una de les seves actuacions i enregistraments.

Una trobada afortunada amb una altra llegenda del jazz, el promotor del Village Vanguard de Nova York, Max Gordon, va contribuir a consolidar la seva carrera oferint-li un marc, si no tranquil, sí estable per al seu infatigable i enderiat treball artístic. D'allí sorgeix un dels cims de la seva discografia, "Sunday at Village Vanguard". No hi ha vídeos disponibles sobre aquelles sessions encara amb La Faro, i Paul Motian a la bateria. Compareu aquesta àudio de "My foolish heart", l'estàndard de Victor Young i Ned Washington, amb la versió del vídeo de dalt,d'uns anys més tard, amb Chuck Israel en lloc de La Faro, i Larry Bunker a la bateria.



La Faro moriria pocs dies després d'aquesta irrepetible i corprenedora interpretació. Però, contra tot mal averany, fins i tot contra tota lògica, Evans continuaria capbussant-se en la seva música. Gairebé literalment , ja que va tendir progressivament a adoptar una poc ortodoxa postura abocada al teclat. Va sobreviure a un nou suïcidi proper, el de la seva dona -quan ell li va comunicar que la deixava per una altra-, i a la persistència de la malaltia que li inflamava els dits.

Va morir a Nova York, el 15 de setembre de 1980. Tanmateix, seguir el seu estremit rastre en cada una de les gravacions que ens va deixar, és una celebració, adolorida i potser tràgica, però plena de vida.