Un bloc en contra del mercantilisme a l'art. Un bloc a favor de l'art , a favor de l'artista.
12/10/10
LA POR DEL PODER
Dies després de la vaga general, aquesta vaga tan sobrada de raons i tan raonadament fracassada -penso-, rebo una misteriosa missiva al meu correu que comença així:
El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona La gente ha dicho basta. Las autoridades afirman que ha sido un grupo antisistema, jóvenes con estética okupa…. Pues no. Hemos sido nosotros. Ese nosotros que las furgonetas de la policía histérica persiguió durante horas por la ciudad sin poder encontrarlo. Ese nosotros que aplaudía cuando se rompían los cristales de El Corte Inglés. Ese nosotros que tomó la palabra en la primera asamblea realizada en el banco expropiado de la plaza Catalunya y dijo: “Tengo casi cincuenta años. Estoy en paro desde hace cuatro años después de trabajar toda la vida. Estoy desesperada pero esta okupación me ha devuelto la sonrisa”. En la dictadura democrática todo se puede decir y no sirve para nada. Sí, ciertamente. Pero que en un edificio de los más altos de la ciudad una enorme pancarta proclame “La banca nos asfixia, la patronal nos explota, los políticos nos mienten, CCOO y UGT nos venden… A la mierda” es una verdad demasiado insoportable para el poder. Porque además la gente acudía cada vez en mayor número. Y no había banderas ni consignas facilonas que ya nadie cree. El discurso tópico de la izquierda había quedado atrás. Éramos sencillamente vidas precarias que tomaban la palabra, y entonces asomaba toda la desesperación, y también las inmensas ganas de inventar caminos para resistir juntas. Para salir de esta cárcel en la que se ha transformado la vida.
I acaba així:
Sabemos también que tarde o temprano ese sistema de opresión y miseria será agujereado como un gruyere. Porque miles de personas están inventando miles de salidas. Y caerá. Ellos tienen el día. Nosotros tenemos la noche. No pueden identificarnos y nunca sabrán quienes somos. Por eso nos tienen tanto miedo.
Signen: Vidas precarias.
Sens dubte, el nostre sistema està ple de forats, de corrupció i de por. I potser estem abocats a un carreró sense sortida, o a la catàstrofe que veus assenyades ens anuncien. O potser és veritat que milers de persones estan buscant sortides i alguna serà la bona.
M'agradaria pensar que n'hi haurà, una sortida assenyada, que construeixi una societat, un sistema, on no prevalguins els curts i egoistes interessos d'uns quants en detriment de molts, una societat on les comunitats s'organitzin per garantir la supervivència, l'auxili mutu, i que estiguin dedicades a promoure el benestar de tots. Una societat, potser, que prohibirà els intercanvis financers que fan que uns pocs s'apropiïn del benefici comú, o que fins i tot abolirà els diners i haurà trobat la fórmula per promoure l'intercanvi equitatiu de valors, esforços i contribucions a la riquesa de la societat sencera.
Potser els misteriosos, les misterioses, vides precàries que han escrit aquestes paraules tenen raó en això. I a dir que el discurs tradicional de l'esquerra ha caducat. Però sentint les veus, aquest dies, de l'anomenada Croada mediàtica, que es refocil·la amb la imatge d'una Barcelona presa per l'anarquia, la delinqüència i la descontrolada kale borroka, em resulta evident que s'equivoquen, que ells no els tenen cap por. Que al contrari, esmolen les seves armes per continuar amb la seva ofensiva intel·lectual -és broma, és clar- en contra de tot allò que els soni a dissentiment i a alternatives a la seva superba i freda convicció que el poder està ben situat on està aquí i ara.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El problema, Eduard és que desde Nietzsche i la mort de Déu, l'aparicíó de l'anticrist, la dona, segons la cultura judeo-cristiana, que és la que hem pait, l'home està forcluint el nom del pare, la dona mata l'home i aquest déu.
ResponEliminaFixa't, s'intenta refundar el capitalisme, és l'indici que el sistema ha mort o està agonitzant, s'intenta també refundar el baró, el pilar d'una injusta si vols però fràgil equilibri que sostenia la història, s'intenta refundar l'esquerra, la dreta, les arts, les ciències, etc.
Hem pait una destrucció que hem d'aturar, i jo ho vinc dient, no amb les armes sinó, ja ens ho montarem com, amb la paraula, amb l'amor, amb el desig, amb el gaudi, amb la condescendència, amb la bonhomia, de quina manera? no ho sé, no sóc un polític Eduard, no puc convocar gent i no espere una sola persona això seria perillós, espere un munt de gent que se conciencie desde la solitud de llurs cases i que contra les bombes no faça servir les bombes, jo sé que açò sembla utòpic o si més no demagògic però és l'única eixida possible, mira, ahir vaig tenir por, vaig veure una colla de camions ací a València dels d'España 2000 em van fer por, no els havia vist així mai, només falta que la desesperació dels més pobres els aliste per llur involució, hem d'anar amb molt de compte, i veure que si estem a la fi cal morir amb dignitat, és a dir, parlant i amb democràcia.
Una salutació de Vicent.
Davant la defunció de les esquerres i els sindicats tradicionals a la nostra societat, (defunció que cada dia sembla més evident) penso que els antisistema s'haurien d'organitzar per crear alternatives vàlides. No dic que alguns no ho facin coherentment, però després s'emporten el protagonisme els que s'organitzenn per trencar aparadors, cosa que trobo que no condueix enlloc, i aplaudir-ho, tampoc. Em considero antisistema a la meva manera, però no m'identifico gens amb aquesta mena d'actuacions. Potser de fet és el que el poder vol: poder penjar-los l'etiqueta de bàrbars i a una altra cosa. Dit això, el sistema és molt més violent que ells, i de múltiples maneres.
ResponEliminaSalutacions d'una altra vida precària.
Benvolguts Vicent i Òscar,
ResponEliminaTotalment d'acord amb tots dos. Calen alternatives, però a mi em sembla que les que destaquen entre els antisistema no condueixen més que als mateixos fins que en un altre cantó representen els España 2000 i altres feixistes en general. I, com bé dieu un de vosaltres, aquí és igual que executin les accions violentes o només les aplaudeixin, o, com les vides precàries de l'escrit, se les autoadjudiquin en un exercici d'insòlia "generositat". Històricament, els extremistes d'esquerres han lliscat amb facilitat a l'extremsme de dretes. En tot cas, ambdós, més o menys conscientment, acaben servint el sistema. El "negoci", com diria El Roto.
Estic totalment d'acord amb tots dos, però hem de tornar a una espiritualitat humana areligiosa, fora de la religió, de re-ligare, ara se sap, i us remetria a un article de Miquel Bassols (Després us el penjaré) se sap que tot Tot radica en la fe, i la nostra fe ha estat històricament des de la Grecia Clàssica, passant per l'Egipte dels faraons i la revolució industrial i l'Edat Mitjana per conservar el Nom del Pare, aquell Déu o objecte "a" aquell ens que fa que en els moments d'incertesa, en els pitjors moments com un miracle d'ací el nom de Déu per la seua espiritualitat ens torne la llum, ens tranquil·litze, entre tots, capitalistes, revolucionaris i darrerament la ciència l'hem esborrat, ja ningú no creu en la fe tot i que darrerament les investigacions de la psicologia quàntica de la que discrepe o de la física quàntica de la que també discrepe s'acosten a una idea de Déu o espiritualitat que han laicificat, a la que li han llevat l'espiritualitat, hem de tornar a un amo controlable i ací entra la democàcia, un amo que no faça i desfaça com la ciència i els quàntics envestits de tot el poder del fal·lus simbòlic.
ResponEliminaSense les armes hem de tornar a un Pare a un discurs de l'amo, a un Déu amb el que puguem parlar tipus budisme o psicoanàlisi per posar dos exemples que no han de ser precisament ells clar, però hem de trobar el Nom del Pare, retrobar-lo, tornar la vida a la faceta espiritual de l'ésser humà per evitar que grupets-grupots-masses es facen amb tot. I destruisquen aquesta democàcia que tant ens ha costat de crear.
Per què creieu que els musulmans ens odien? perquè ells estan completament amb el Nom del Pare, la fe que els mou i veuen que nosaltres no i damunt els volem imposar un món incert i digem-lo caòtic.
Bé us deixe esperant que a la economia no arribe aquesta pèrdua de fe, tot i que en certs moments ja ha arribat amb terribles conseqüències. Una salutació a tots dos i sobretot a tu Eduard de Vicent.
La teoría de la segura homeostasis de los mercados como principio regulador de la economía global se ha visto contradicha de manera radical por la actual crisis económica mundial. Se descubre de repente que no era la ley del mercado la que regulaba, aunque fuera al precio de fuertes turbulencias, la economía libidinal global. No, no era la ley de la oferta y la demanda la que daba su valor de cambio y su valor de goce a las cosas del mundo. Hay una variable que no había sido tenida en cuenta como la fundamental en los precisos análisis econométricos: la confidence, la confianza en el Otro que garantizaba esta regulación como condición necesaria para que el sistema se sostuviera... en nada más y nada menos que en la suposición de un saber del Otro. Jacques-Alain Miller lo ha señalado de manera muy oportuna (ver el Blog de la ELP del 11 de Octubre de 2008) situando el punto de apoyo de la gran maquinaria económica en el vacío activo ocupado por el llamado “sujeto supuesto saber”. Es lo que los psicoanalistas aprendemos a situar en nuestra experiencia como la estructura de la transferencia. El mundo descubre así, no sin cierta desilusión, que este “sujeto supuesto saber” estaba de hecho en el principio del gran poder de las transferencias... bancarias. Una vez sustraído este principio activo de la confidence, el edificio se derrumba con un pasmado vértigo. Los propios bancos han dejado de suponerse entre ellos este poder transferencial y los gobiernos deben hacer ahora lo posible para restaurar una confianza en el Otro como sujeto supuesto saber, garantizando así su maltrecha apariencia de solidez. En efecto, bastaba con que alguien diera una pequeña señal de alarma de que el Otro no sabía todo lo que se suponía que sabía - ¿pero cuanto vale finalmente lo que tengo? -, para que el pánico se extendiera como un reguero de pólvora.
ResponElimina¿Y qué es lo que se supone que el Otro sabe? Las peores críticas se dirigen ahora a Alan Greenspan, el famoso ex-presidente de la Reserva Federal americana (Fed), defensor absoluto del principio homeostático del mercado. Alan Greenspan ha sido apodado como “El Oráculo” por su poder transferencial sobre el gobierno americano y sobre los propios agentes del mercado. "Tenía una forma de hablar que te hacía creer que sabía exactamente de qué estaba hablando en todo momento", decía recientemente un senador demócrata. Ante los primeros índices del
desencadenamiento de la crisis, el Oráculo de la transferencia se mantenía sin embargo en su certeza afirmando: "La gestión del riesgo nunca puede alcanzar la perfección (...) Los malos son los banqueros, por cuyo interés individual había apostado en otra época". El argumento tiene su enjundia: la máquina y la ley del mercado que la regía eran buenos, el mal está en los sujetos que los han corrompido abusando de la confianza. Ya se sabe, nobody’s perfect. El parecido de Alan Greenspan con el entrañable millonario Osgood de la película Some Like It Hot (Con faldas y a lo loco)* es algo más que físico. Los dos ponen punto final a la increíble trama con la misma frase: nadie es perfecto. Osgood asentía así a la confesión de su pareja de que no era una mujer mientras él seguía conduciendo la lancha rumbo a una incierta luna de miel. Greenspan argumenta igualmente el margen de riesgo en el que se movían sus decisiones. Y no le falta razón, sólo que la variable del sujeto – el sujeto del goce, diremos nosotros siguiendo la enseñanza de Lacan – era la pieza fundamental de la máquina, estaba allí como el resorte que la mantenía en marcha y como causa de todo su interés. Y se revela ahora como su verdadero saboteador inconsciente. Estaba ahí, él mismo sin saberlo, dividido en su verdadero conflicto con el objeto libidinal que se escondía bajo los velos del sujeto supuesto saber.
ResponEliminaEste objeto libidinal, verdadero resorte del mercado, es el que Freud descubrió como la causa del fracaso del llamado “principio del placer” del aparato psíquico. Si Jacques Lacan lo formalizó como el objeto a fue para situarlo como el plus de gozar que anida en toda plusvalía de mercado como el objeto fantasmático más íntimo de cada sujeto. El principio del mercado se proponía, en realidad, como el mejor principio regulador del objeto libidinal, como la ley que distribuiría finalmente de manera más equilibrada los bienes de consumo. Más allá del principio homeostático, este objeto libidinal se revela ahora como un resto, como un puro desecho que inunda con su sinsentido el fracaso de este principio del mercado.
El saldo final no debería menospreciarse si se interpreta como conviene, con la pregunta que el objeto causa del deseo le devuelve al sujeto una vez caído el sujeto supuesto saber. Es la pregunta por la verdad de su deseo y puede enunciarse así: ¿y qué querías de mí sin saberlo?
Digamos para concluir que la comparación entre el "principio del mercado" y el "principio del placer" como medicinas recomendadas para curar el síntoma podría llevarse más lejos todavía. Son promesas de goce que alimentan lo que causa el propio síntoma. Pero el discurso capitalista se alimenta de su propia consumación... se consuma en su propia consumición...
Aquest és l'article de Miquel Bassols titulat "El fracaso del principio de mercado o Nobody's perfect"
ResponEliminahttp://miquelbassols.blogspot.com/search?updated-max=2009-06-03T11%3A04%3A00%2B02%3A00&max-results=17
Este es su bloc o la página del artículo.
Moltes gràcies, Vicent, pels teus comentaris i per la referència al molt interessant article de Miquel Bassol.
ResponEliminaDel teu article, totalment d'acord que els musulmans -radicals, creients, vull dir- se senten integrats en la figura del pare. Però un pare poc democràtic, caldria afegir. Un pare terrible, repressor i opressos que no admet discrepàncies. Menys encara que la física quàntica. (nota: en tot cas, no seria la física quàntica la no democràtica, sinó els físics que no admetessin el seu qüestionament, que aleshores, més que no demòcrates, serien no científics).