LA GEOMETRIA FALSA DEL TEMPS

He llegit aquests dies el llibre de memòries de Jim Harrison titulat "Off to the side" (en l'edició d'Atlantic Monthly Press de 2002, no conec edicions catalanes o castellanes). Compte, no confondre amb un altre escriptor Jim Harrison de Carolina del Sud que té un web patrocinat per... Coca-Cola. Aquest Jim Harrison és nascut a Michigan, el 1937, i és autor d'excel·lents llibres de relats i de novel·les conegudes com "The Road Home", "Dalva" o "Sundog", a més d'una extensa obra poètica. Destaca també el seu treball com a guionista per a produccions de Hollywood, que descriu en un extens capítol d'aquest llibre amb la barreja de sentiments típica dels grans autors literaris que han recalat als menjadors de Hollywood, com Francis Scott Fitzgerald o Faulkner, escriptors -sobretot el darrer- abundament citats al llibre i sens dubte referents de Harrison. El cinema li ha proporcionat diners i fama, especialment en les adaptacions d'obres seves com "Wolf" (de Mike Nichols, amb el seu amic Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer, estrenada el 1994 i amb ell com a coguionista segons els crèdits), o "Legends of the Fall" (estrenada el 1995, dirigida per Edward Zwick, amb estrelles de la talla d'Anthony Hopkins i Brad Pitt, en la qual no va participar al guió,estrenada entre nosaltres com "Leyendas de pasión"). Però també és cert que no van ser, probablement, més que un mitjà de vida temporal i un accés a una fama limitada.

El llibre, evidentment una memòria personal, com diu el seu subtítol -el títol és prou significatiu també: Off to the side vindria a ser una visió des de fora i de costat, que segons Harrison és el punt de vista necessari de l'aproximació de l'escriptor a la realitat que vol recrear-, no aborda un relat ordenadament biogràfic del mateix autor, però certament descriu un seguit de vivències personals juntament amb nombroses reflexions personals sobre una multiplicitat de temes. Ambdues coses esperables en un treball memorialístic. Ara bé, podem afirmar que Harrison deixa anar abundant material reflexiu sobre el seu propi art i ofici d'escriure.

En aquest sentit, és representatiu aquest paràgraf del capítol final on s'estén sobre el sentit de l'obra literària i sobre el sentit del mateix pas del temps en una biografia: I don't ask myself if I did what I set out to do. The calling was for a life and the junctures between one work and another where often not that explicit, the future only an abstraction we pull ourselves toward with, once again, the false geometry of days and nights, months and years, an illusion in the face of the continuum that makes up our lives. I'm unsure about the character of ambitions. (...) Ambition always reminds me of a dark time during which I'd walk my yellow Labrador Sand (...) on the miles of deserted beach near our farm. Sand would chase the shadows of butterflies on the beach, scarcely ever the butterfly itself. Ambition for the breadth and resonance of the work itself is appropriate but words like "victory" or "triumph" or even "success" seem better attached to elections, wars or sporting contests. Every writer knows that nearly all of us disappear in the mordant collapse of our own generations. And I was slow to learn when younger that literary biographies lead us astray. William Faulkner was never "William Faulkner" to William Faulkner. What the think of as William Faulkner is an accretion of biographical details, not a little gossip, the specific arc and span of his work. We are privy finally to collective details and speculations that are quiet aside from the life the man lived.(1) Aquesta geometria falsa de dies i nits, mesos i anys, aquest pas del temps que la memòria recrea, o directament crea, és en si la matèria del llibre, l'esforç que tot literat ha de fer per negociar, amb les armes nues del seu art, per traçar una mentida que se sostingui sobre el paper i que guardi en relació a la realitat (la vida que els homes viuen) alguna cosa que doti tal mentida de versemblança i, encara més, autenticitat, i que, alhora, atorgui una dosi de sentit a la seva referència, la vida en si mateixa, el pas del temps, en definitiva, l'ordit sobre el qual s'ha teixit el cúmul d'experiències viscudes. Com diu més endavant Jim Harrison, la memòria, tanmateix, és selectiva, i molts cops obeeix, en la seva selecció, a regles que van en contra de la mateixa aspiració humana a la felicitat: (...) the fact that in our evolutionary curve painful events are most memorable. We survive by learning from pain. This fact can easily be allowed to distort anyone's vision including a writer's. (2) És a dir, en la nostra experiència, anem distorsionant les nostres noves sensacions per la tendència a recuperar aquelles del passat que van ser més intenses -com passa amb les més penoses-. El propi Jim Harrison cita, per un anònim reportador interposat, un altre creador que explicita una vessant del treball literari que podria explicar-se en termes de pur masoquisme: I once felt enlightened when a scholar pointed out that when Dylan Thomas began a poem, "In my craft and sullen art...", the "sullen" meant in the archaic sense "solo", although sullen and solo are emotionally frequently married.(3)

Si l'art és un ofici per a esquerps solitaris, on queda l'ambició de la qual parla, aquell sentiment que pot ser tan poc consistent com l'ombra d'una papallona sobre la movedissa sorra d'una platja però que, no obstant, jau sota qualsevol vocació literària o artística i impulsa la vida del seu portador?

Oscar Wilde va dir que l'ambició és el germen d'on procedeix tot creixement de la noblesa, però també que és l'últim refugi del fracàs. Pot ser que, en el fons, el genial irlandès no es contradís. En l'ambició està el millor del que podem ser, i segurament el pitjor del que hem aconseguit.

(1) No em pregunto si he aconseguit el que em vaig proposar. La vocació era per a tota una vida i els punts de connexió entre un treball i un altre sovint no van ser tan explícits, el futur només és una abstracció que impulsem envers, un cop més, la falsa geometria de dies i nits, mesos i anys, una il·lusió de continuïtat que estructura les nostres vides. No estic segur sobre el caràcter de l'ambició. L'ambició sempre em recorda una temporada negra durant la qual passejava el meu groc labrador Sand pels quilòmetres de platja deserta que hi ha vora la nostra granja. Sand hauria caçat les ombres de les papallones sobre la sorra, rara vegada la papallona mateixa. L'ambició per l'amplada i ressò del treball en si mateix és apropiada, però paraules com "victòria" o "triomf" o fins i tot "èxit" semblen més lligades a eleccions, guerres o competicions esportives. Tot escriptor sap que gairebé tots nosaltres desapareixerem en el col·lapse total de les nostres generacions. I em va costar aprendre quan era més jove que totes aquestes biografies literàries ens fan errar. William Faulkner (WF) no va ser mai "WF" per a WF. El que pensem com a WF és una sedimentació de detalls biogràfics, no simples tafaneries, l'arc i ampli ventall del seu treball. Estem reduïts finalment a un agregat de detalls i especulacions que són força a banda de l'home que va viure.

(2) ... el fet que en la nostra línia d'evolució els esdeveniments dolorosos són més fàcilment recordables. Sobrevivim a base d'aprendre del dolor. Aquest fet pot distorsionar fàcilment la visió de qualsevols, inclosa la d'un escriptor.

(3) Una vegada em vaig sentir il·luminat quan un erudit va puntualitzar que quan Dylan Thomas va iniciar un poema, "Al meu ofici i esquerp art...", "esquerp" significa en un sentit arcaic "solitari", tot i que esquerp i solitari solen anar lligats en un sentit emocional.

(Les traduccions són pròpies, disculpeu les més que probables errades)