En aquests dies que giren al voltant de Tots Sants acostumem a donar una mirada enrera, a la nostra memòria i a la memòria dels que hem conegut i han desaparegut. És un temps propici per a la meditació sobre la transcendència o la instranscendència dels nostres actes i les nostres vides.
Potser ja tot ho va escriure Marc Aureli, a les seves Meditacions, o almenys sembla difícil superar el sobri estoicisme de l'emperador romà reflexionant sobre la condició efímera del nostre ésser. L'art, però, com la vida, suposa un etern retorn sobre les grans preguntes, els grans temes, les grans incògnites de la nostra condició.
Una aplicació dins la música de l'asserenada mirada meditativa sobre aquesta fugissera existència nostra podríem trobar-la en una cançó de Kansas, el grup nord-americà de l'anomenat rock progressiu, aquella modalitat de rock que tenia elevades influències de la música electrònica i clàssica en general, i que més o menys s'ha establert en el model estàndard del que a Amèrica es coneix per AOR. La fama de Kansas és mundial i encara roman, però si és així és sobretot degut a una sola cançó, a la qual em volia referir. Estic parlant naturalment de "Dust in the wind", aquesta mena de balada semiacústica que els va fer perdurables, tot i parlar, precisament, de com d'efímeres són les coses humanes.
Aquesta és la versió original de l'àlbum de 1977, "Point of know return", que era el cinquè de la banda. Una banda que pràcticament no tornaria a lluir més. De fet, mirat avui en dia, de l'àlbum a penes destaca més que aquesta cançó, escrita en solitari per Kerry Livgren, un dels fundadors i un dels principals compositors en aquell moment. La resta de cançons són massa deutores de la progressivitat de l'època i sonen recarregades i ampul·loses. Sens dubte és la sobrietat, senzillesa i manca d'artifici amb què es va quadrar una perfecta melodia i una lletra molt reeixida el que dota a aquesta cançó d'un caràcter no solament universal sinó també durador. Una paradoxa més.
La traducció sobreescrita en el vídeo reproduït és correcta, però no em resisteixo a oferir la meva pròpia:
Tanco els meus ulls
només per un moment,
i el moment ja ha fugit,
Tots els meus somnis
passen davant el meu
esguard encuriosit.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
La mateixa cançó sempre,
només una gota d'aigua
en un mar infinit.
Tot el que fem
s'esmicola al terra
tot i no voler-ho veure.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
No t'hi resisteixis,
res dura per sempre
però la terra i el cel
es fan fonedissos
i tots els teus diners
no compraran ni un minut més.
Pols en el vent,
tot el que som és
pols en el vent.
El grup va seguir la seva trajectòria amb diversos sotracs fins 1984, i després va tenir noves reunions amb formacions diverses, totes amb escassa fortuna. L'últim àlbum d'estudi data de 2000, però encara avui una formació liderada pel teclista i cantant Steve Walsh tomba pel món i treu recopilatoris dels vells èxits. Kerry Livgren va abandonar la banda ,en canvi, definitivament, havent estat ell amb algun altre membre el causant de les tensions que la van fracturar, a causa de la seva conversió al cristianisme fonamentalista dels anomenats born again christians.
Mentre Livgren lliscava de l'estoicisme sobri de la seva mítica cançó a aquestes sendes, els supervivents de la banda han lliscat cap a l'artifici. Si en el seu moment se'ls podia acusar de barroquisme, com a tants d'altres músics coetanis, avui se'l pot titllar de maniaristes. Vegeu aquesta reproducció del seu gran èxit en una versió dels famosos unplugged de la MTV, de 2007.
Si el barroc es pot definir per un recarregament d'idees, una sobreabundància de material que té l'excusa de la superproducció que genera la inventiva desbocada, el manierisme és un recarregament produït precisament per la manca d'imaginació, que fa que es revisin antigues idees amb la superposició de variacions que pretenen fer aparèixer com a noves les coses que simplement són plagis , o autoplagis en el millor dels casos. Potser hi tornarem a aquest tema, certament digne de ser tractat amb més extensió, però en el vídeo podem veure com Steve Walsh cau en el vici de guarnir la melodia bàsica amb notes addicionals que malmeten la senzillesa rodona de la melodia, i com la secció de corda amplifica sense aportar res el mític solo original de violí de Robbie Steinhardt.
El temps ha passat, com ells ja van predir, i els nois de Kansas no podran recuperar amb artifici la puresa primera del seu art.
Realment aquesta cançó és com un moment d’l·luminació còsmica, tot i que és una cançó que et deixa bastant fet “pols”, he, he, és realment perfecta. És curiós que la fessin un grup que no van fer res més de bo, tot refiant-me’n de la teva opinió (no els conec, només aquesta, com gairebé tothom, no?). Diu la Tori Amos que les cançons estan en alguna banda, ja fetes, i el que cal és recollir-les i portar-les al públic, per tant, l’artista és com un mèdium. Suposo que es refereix només a les cançons bones, perquè em nego a creure que les del David Bisbal, posem pel cas, segueixin aquest mateix paradigma. Potser si haguessin posat una altra espelma, n’haguessin recollit alguna altra de bona els Kansas. Els hi faltava una espelma, només una... Salutacions.
ResponEliminaBé, Òscar, els Kansas, per fer-los justícia,tenen almenys una altra gran cançó, però és anterior: Carry on my wayward son, de l'àlbum anterior, crec que es deia Leftoverture. El que jo deia és que després d'aquest mega-èxit no van tornar a fer res de bo, o això es diu -no conec realment els treballs posteriors-. El que és curiós és que fos la religió el que va dividir la banda -cosa que no és única, tanmateix, ja va passar amb els Fleetwood Mac-.
ResponEliminaSalut!
Els Fletwood Mac es van separar per motius religiosos? Pensava que era més aviat per motius carnals... No disposo d'aquesta informació, me'n pots fer cinc cènntims?
ResponEliminaSí, parlo dels primers Fleetwood, no pas la formació que va ser potser més coneguda (amb el Lindsey Buckingham/Stevie Nicks i John i Christine McVie). Els primers líders -en composició musical, perquè la base rítmica de Fleetwood i John McVie sempre ha estat precisament la base del grup- van ser Peter Green i Jeremy Spencer, i ambdós van saltar del grup per motius entre religiosos i ideològics. Spencer va acabar en una mena de secta,com Livgren. Algun detall d'això pots trobar al tercer funeral de la sèrie de Quatre funerals de franz appa, si et ve de gust.
ResponEliminaAquesta cançò que has traduït m'ha recordat aquelles paraules de Batty en Blad Runner:
ResponElimina...Tots eixos moments desapareixeran com llàgrimes a la pluja...
I el cert és que ho deia a un pare, al personatge que l'havia creat, si era perfecte es nota que no, ell es va adonar en un moment de la pel·lícula i li ho va retreure-hi amb la curtedat de la seua vida, perquè deien els "déus" que els havien afaiçonat, que tot el que brilla té una vida curta.
Bé, exposes també l'etern dilema de la joventut, si més no, psicològica i la maduresa o vellesa, en la que ja tornen enrere els antics gests tràgics, i tornem una altra vegada a creure en déus tot i que el cos no ens acompanye, però hi ha de tot, clar.
Me'n recorde de Kansas tot i que jo era dels que escoltava allà pels anys 70 i 80 música en català i en francès i alguna en castellà, eren vesprades a casa del meu amic de l'antic PCE Carlos, també estava l'Andreu, vesprades en les que escoltavem a Llach, Brassens, Labordeta, Brel, Ferrat, Serrat, Raimon, preniem alguns porrets i ens feiem unes cerveses, quins temps sense dones, això és cert, però màgics. I de tant en tant algun grup com ara Beatles o Stons, Doors o Kansas que a mi personalment m'agradaven menys, no per res si no per què jo no sabia anglès sinó francès, l'antic pla d'estudis. En fi, que et contaré que no sàpigues, dies de revolta i de tòrcer el braç de la revolució i de començar a fer via nova, no podíem doblegar els gruixuts rails de la Història.
Bé una bona troballa aquesta cançò, et desitge una bona nit i un dia de tots sants que et retrobes amb vells difunts i persones estimades, jo per la meua part recordaré mon pare, i algunes persones més, és un dia malgrat el haloween més hipermodern, d'espiritualitat.
Jo em vaig trobar ahir amb els meus difunts. M'agrada la pau dels cementiris i aquests dies estan massa concorreguts, però en part respecto els rituals per la memòria de mon pares i en part per mons germans, ens trobem tots i celebrem aquesta mena d'efemèride que és el record dels ascendents que ens han deixat. A la nit, en canvi, la castanyada ens reconcilia amb el futur que encara tenim pel davant... per molt que només sigui un momentet dins el vent. Un vent, per cert, que ahir va bufar fort pel meu camp.
ResponEliminaConservo els vells vinils de Kansas, Pink Floyd, Genesis, etc. Però també de Llach, la Dharma, etc. Tot allò que el vent (no) s'endugué.
Una abraçada i feliç diada a tu també,
Eduard