Ens referíem en l'anterior article a la Croada mediàtica, volent referir-nos a allò que s'ha vingut a fer cèlebre com la Caverna mediàtica, és a dir, aquest grup de mitjans, periodistes o seudoperiodistes, opinadors professionals i agitadors en general de l'Estat espanyol que s'enclaven en un estil informatiu -per dir-ho d'alguna manera- que no té altra fita o objectiu que vestir amb una aparença periodística una campanya denigratòria contra els seus triats enemics: bàsicament, els partits i líders de partits d'equerra, i els que ells titllen de nacionalistes (nacionalistes no espanyols), i per extensió els catalans en general i el seu govern tripartit en particular com a principal cap de turc.
Importa poc buscar quina és la motivació d'aquesta línia, diguem-ne editorial novament per dir-ho d'alguna manera. Si es tracta d'una veritable professió de fe o d'una simple tàctica per guanyar audiències i ingressos. El que importa és denotar l'èxit que tenen les seves diverses manifestacions, la seva desmesurada presència en l'àmbit mediàtic i en la vida en general, i l'eco que reben d'altres mitjans. I, encara més preocupant, la possibilitat que tenen d'estar duent a una bona part de la població a sostenir la seva visió grollerament simplista, maniquea i profundament agressiva de la realitat -la seva visió feixista, en un mot-.
Creiem que contribueixen, i no poc, a potenciar el seu eco i a fer calar el seu abominable missatge la repetició, redifusió i reemissió de les seves vomitives expressions per part d'altres mitjans i de particulars en general que, duts per la indignació, o des de la ironia escarnidora, els esventen i donen a conèixer, duts per intencions fins i tot sanes o almenys justificables. Nosaltres els demanaríem, modestament, que deixessin de fer-ho, per molt que molts cops ens arribin a distreure i fer molta gràcia. I ho fem perquè creiem que, lluny de vacunar-nos contra el seu verí, els estan ajudant a inocular-nos-lo a la sang i a participar, en definitiva, de la seva cavernícola visió del món.
Per això, no patiu, ni donarem aquí noms ni reproduirem aquí els seus exabruptes, ni enganxarem les seves més ràncies i carpetovetòniques mostres de talent. A un altre gos, amb el seu os.
I que es quedin la seva caverna, que més que el món de les idees de Plató, és el reflex del món abisal de Plutó. Potser l'irascible déu raptant la innocent i càndida bellesa de Proserpina.
Proserpina... es una guarra! (Ho sento no me n'he pogut estar.) Qui no vegi el "Polònia" no entendrà res. Bé, potser tens raó i no se'ls ha de fer publicitat, no és per riure el defensen i el que representen. Com en el cas del Franco, que sembla un personatge força risible, però va manar 40 anys i la seva ombra sobre la societat espanyola encara és molt allargada.
ResponEliminajo si que he rigut Òscar, però no diu "zorra"?
ResponEliminaen tot cas, ja em perdonareu, però estic en etapa depressiva: no em crec res. els que manen ja ho fan bé per seguir manant pels segles dels segles. :(
Proserpina... es una guarra... y una zorra! (Diu les dues coses.)
ResponEliminaMentre anem dient "amén", o "què hi fàrem!" ells aniràn fent, però el poder podria ser del poble(organitzat i no resignat).
el poble? cada dia tinc més la impressió que aquest "poble" és un invent dels poetes de classe mitjana.
ResponEliminaJo entenc per "poble tots aquells que no formen part de les elits econòmiques en favor i/o amb permís de qui es fa la política avui en dia a la major part el món.
ResponEliminao sigui tots aquells que no formen part de les elits econòmiques en favor i/o amb permís de qui es fa la política avui en dia a la major part del món tot i que es moren de ganes de formar-ne part i s'empapussen de "mujeres ricas", "sálvame" i van a donar suport a la Pantoja? (posa-hi els seus equivalents en cada país)
ResponEliminaperquè si per poble entens gent com tu i com jo t'he d'avisar: som quatre gats i ben estarrufats de pensar-nos que tenim raó.
Eduard, et faré una pregunta:
ResponEliminaÉs normal que un treballador siga de dretes? No, no i no.
Un treballador pel que li va i malgrat tots els periodistes del món ha de ser d'esquerres és més no ha de Ser sinó defendre els seus interesos i només un partit d'esquerres els defensa, el que cal preguntar també és si aquest partit del govern és d'esquerres, no.
El discurs capitalista ha mercantilitzat fins i tot la sexualitat del baró, que per molts anys havia estat salvada d'aquest discurs, fins on?
Tornem a una espiritualitat humana sense religió i en el que les esquerres siguen les veritables representants dels pobres, no ens poden llevar l'estat del benestar mal anomenat, o deixar de pagar un sou als aturats per molt mal que vaja l'economia d'uns quants minsos capitostes, que al cap i a la fi no és diners real sinó un acte de fe en posar un zero més o menys a la dreta o a l'esquerra d'un número en una llista d'acces a un banc.
En fi et deixe dient-te que sóc molt pessimista però jo estaré ací amb els meus escrits per defensar la bondat, i si més no la justícia.
Una salutació Eduard de Vicent.
Benvolguts, us he de dir que la vostra lucidesa em desarma. Crec Clídice, que tens molta raó, i així entenc que estiguis depre. Però també en té l'Òscar. Jo sempre recordo una frase d'una pensadora marxista -em penso que l'Agnes Heller- que deia que els lluitadors hem d'actuar com si (remarco: com si) l'home (i la dona) fos lliure. Ara la gent (llevat de quatre gats, Clídice) és esclava del circ mediàtic, però hem de treballar perqè deixi de ser-ho.
ResponEliminaVicent, jo crec que ser d'esquerres -i li he donat moltes voltes darrerament al tema- només vol dir tenir un grau de discerniment i de refelxió independent superior al que els poderosos ens volen cedir. Per això el poble AVUI no és d'esquerres, perquè s'ha deixat entabanar per l'esclavatge al circ. I no ha estat sempre així. E poble s'ha autoorganitzat i lluitat i creat pensament en temps històrics diferents i alguns no llunyans. I molt bé el que dius dels diners. Jo també li dóno voltes al tema i estic meditants per parir algunes idees sobre com articular un món on el valor no estigui taxat amb diners, aquest invent com tu bé dius.
Mira, Eduard, ací et deixe un article que ha aparegut al bloc de l'ELP sobre els perills i les bondats del Nom del Pare, és interessant:
ResponEliminaLos planes del pastor estadounidense Terry Jones para quemar el Corán han tenido un inusitado eco, tanto mediático como social y político. Más allá de los aspectos anecdóticos de este asunto, vale la pena preguntarse por su trasfondo: ¿cómo es posible que un personaje, con tan escasa incidencia social, recabe tanta atención por un gesto así?
Se trata, sin duda, de un gesto que resuena en millones de sujetos y que convoca sentimientos tan profundos como el odio, con la coyuntura añadida de la conmemoración de una tragedia (11 S) que conmovió los cimientos de nuestra civilización occidental.
Freud señalaba que “...toda religión aunque se denomine religión de amor, ha de ser dura y sin amor para con todos aquellos que no pertenezcan a ella. En el fondo, toda religión es una religión de amor para sus fieles y, en cambio cruel e intolerable para aquellos que no la reconocen”. Destaca aquí, sin nombrarlo todavía, lo que luego denominará como pulsión de muerte, la pulsión más allá del principio del placer que encuentra en la destrucción (propia o del otro) un goce oculto, un sacrificio a los dioses oscuros en nombre de la conciencia moral del superyó.
Ese sacrificio cruel encuentra en lo colectivo un acicate para su realización y su idealización. Para Freud las formaciones religiosas son el prototipo más claro de toda "puesta en masa", de toda masificación. Podemos encontrar una constante religiosa bajo toda formación social y el elemento común es el amor hacia el líder que, en los grupos fundamentalistas, encarna ese ideal de manera absoluta.
El escritor y premio Nobel húngaro Imre Kertesz, sobreviviente de Auschwitz y Buchenwald comentaba una frase de uno de sus personajes literarios: “las palabras ‘padre’ y ‘Auschwitz’ producen en mí las mismas resonancias”, indicando que se trata de una experiencia personal y de una experiencia generalizable a su generación y a su contexto centroeuropeo. El culto al padre, como premisa esencial de la educación, con su correlato de obediencia, acatamiento sin reservas, respeto extremo sin apelar a ningún fundamento racional, creó un hábito de sumisión que facilitó la deportación de muchas personas en su país. Esa sería la otra cara del padre, la del goce sacrifical, que hace que un sujeto actúe al margen de su deseo particular y sin sentirse responsable directo de sus actos ya que estos se realizan en nombre de su dios particular y al amparo de lo colectivo.
Es verdad que al mismo tiempo Eros se hace presente de múltiples maneras y, en nombre del Padre, protege a los desvalidos (ONG’s, cooperación internacional). Vemos aquí una deriva sublimada que crea vínculos, en lugar de destruirlos, donde el Ideal religioso de ayuda se muestra en la caridad y en la convivencia. Esto muestra que el Padre, como todo Ideal, tiene una faceta pacificante, reguladora de lo pulsional, pero también esconde un más allá que se sustenta en Tánatos.
Por eso Lacan puede hablar, y nosotros lo comprobamos en la clínica y en la vida cotidiana, de los contragolpes agresivos de la caridad. Basta que alguien se muestre desagradecido con nuestra ayuda para que, si desconocemos esa otra cara, le mostremos la agresividad más directa. El límite entre la ayuda y el dominio del otro a veces es muy sutil. El hombre se hizo sociable para no matarse pero al hacerlo inventó nuevas formas del asesinato.
Tot és molt complicat i de vegades he dit i per això no em banye gaire, que no entenc d'ètica, fer ètica, fer política és una responsabilitat que cal ser molt fort per pair-la.
ResponEliminaQuan fem política o ètica sempre hi ha un 20% de gent en el millor dels casos que n'està en contra i un 60% que n'està a favor, els altres passen del nostre discurs.
Jo imagine que són els arquetips en els que tots quan formem part d'un grup estem ficats, tot és molt complicat, molt.
Bé et deixe per hui Eduard, i malgrat que relats estiga en hores baixes hem trobat una nova plataforma per a parlar-nos i viure amb comunicació i llibertat que en definitiva és per a tu i per a mi el més important en la nostra relació.
Una forta abraçada de Vicent.