12/9/12

ENS HEM POSAT A CAMINAR

Ho pressentia, ho havia dit aquí mateix dies enrera: estàvem davant un dia en què un poble es posaria en marxa, de manera irreversible, cap a la seva independència. La sensació, més enllà del nombre, desbordant, difícil de precisar (un milió? un milió i mig?  dos?) era clara: però havies de ser-hi allí al mig, palpant, palpant l'avui d'aquest país. 


 

 Un avui d'un poble vell i fort que s'ha recuperat ja de les desfetes que commemora teòricament la diada, un poble que ara ja ha après a mirar endavant i no al darrera ni  als costats. La sensació era que hi ha un impuls definitiu, una fe, una esperança insubornable. La sensació que s'ha posat en marxa un moviment que el qui no vulgui o sàpiga interpretar correctament es quedarà a un costat, bandejat de la Història i del futur. 

 





Havia sentit veus de mal averany que havien dit que aquestes coses sempre acaben malament. Ni un incident, res, tot pacífic en un centre de Barcelona ple de gom a gom, sense a penes presència policial.


Havia sentit opinions escèptiques que deien que no es pot fer res contra el poder dels diners i dels estats. Totes les cares i totes les veus afirmaven el contrari. 

 

Havia sentit veus que alertaven contra les exclusions i les persecucions dels que dissentissin: cap èmfasi en el que ens separa, només l'anhel expressat d'iniciar un camí propi on tots els que hi vulguin són cridats.





Sí, allí, al mig d'aquella massa que a penes podia moure's, però que no es precipitava, que gaudia de la seva sola i rotunda presència, sabies que hi ha una cosa que definitivament ens uneix. Prenent el testimoni de les generacions anteriors que tant han patit per continuar sent catalans, d'alguns d'ells que molt comprensiblement s'ho miren des de la por arrelada i des de la distància, notant la decisió dels que ara mateix volen que el país tiri endavant, de les generacions que estan cridades en un futur a agafar el nostre relleu, veient tant de jovent que avui no pot votar però que demà mateix ho farà...








Veient i sentint i palpant, ja sabíem tots que els discursos de mala fe que ens voldran distorsionar l'eco del clam, de rezel dels que voldran confondre el seu sentit, d'egoisme de curta volada de politics que en voldran fer una simple basa per a jocs tàctics d'ambició eixarreïda, de por dels que no gosen comprendre que la realitat es pot canviar cada dia i que tot és possible, ignorant tot allò que ens oprimia, humiliava i reabaixava l'esperit, aquest poble definitivament ha iniciat el seu camí.




Naturalment, aquesta no és una crònica objectiva. Cap ho és, mai, però aquesta no pretén ser-ho. Parteix de la base de sensacions, encara que tingui el suport de els xifres, dels crits proclamats, de les banderes estelades que formaven un veritable mar en moviment, del civisme exemplar, de tantes coses que ahir es podien constatar. Ahir, la meva sensació és que el país ha fet el mateix recorregut que jo, en el seu terme mitjà. Que en unes dècades ha passat  de defensar la seva supervivència dins Espanya amb trets nacionals propis (manifestació autonomista del 77), a reaccionar contra l'agressió permanent i la rampinya constant de l'Estat espanyol en què va creure (manifestació del 10 de juliol de 2010), i finalment a aixecar-se amb plena consciència de la seva capacitat sobirana (ahir). Crec que la sintonia, ahir, abarcava molts dels centenars de milers que hi érem, no importava si havíem viscut o no el setembre del 77 o havíem estat fa dos anys o no al mateix lloc, si veníem del sud o del nord, si parlàvem català o castellà o una altra llengua.




La sensació que compartíem amb l'emoció vibrant que es feia saltar i onejar les estelades era que ara Catalunya pot anar sola, que si el 10 de juliol de 2010 es va manifestar en una embranzida enorme en reacció als atacs de fora, aquest onze de setembre s'ha alçat definitivament pel seu propi peu. Que allí, fa dos anys, es va acabar el procés de reacció. Que ahir es va iniciar el d'acció.

 


L'important era ahir que volíem ser per caminar. 

 

 

 

 

I que sabíem que necessitarem ser per caminar.





Fotografies: Aleida López, Elena Giménez

11 comentaris:

  1. I tanta gent jove com hi havia! N'hi havia també que parlaven en castellà, i allà eren. Us recomano el video de Vilaweb amb les imatges fetes amb l'helicòpter des de dalt.

    ResponSuprimeix
  2. Sí, engrescador tot: la gent jove, l'adhesió de la parla castellana... Un dia inoblidable!

    ResponSuprimeix
  3. Tanta estona aturada en el mateix punt, assaborint l'alegria desbordant que proporcionen les senyeres onejant -gràcies temps per ajudar-hi-, crec que fou una injecció d'optimisme que molta gent desitjava. Malgrat tot, ens vam dotar d'un gram de futur, de projecte, que ens poden fer més salvables les desgràcies diàries.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha cops que els multituds no em molesten. A l'inrevés, em donen força i em contagien energia: com les trobades a la plaça a la festa major, i les manifestacions com la d'ahir. Més que manifestació de fet, em va semblar una celebració. Una gran festa!

      Suprimeix
  4. Jo sincerament m'alegre per vosaltres, per la vostra joia, i no tinc o no puc i no dec en aquests moments fer un judici, que per altra banda seria el meu, únic i parcial. No hi ha res imparcial lògicament, ni les matemàtiques que ténen l'infinit.
    Però sincerament m'alegre de la vostra joia.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, com sempre, pels teus comentaris. Una Catalunya lliure podrà mantenir unes relacions d'amistat amb Espanya, i per descomptat amb els territoris que parlen la mateixa llengua. I estic segur que els valencians sabreu mantenir-la, com els balears. Sobretor quan hàgiu expulsat el PP del poder, que només per l'atac a la llengua -i sense necessitat d'aprofundir en la corrupció que han creat- ja s'ho mereix.

      Una abraçada ben forta.

      Suprimeix
  5. M'han xivat que a la classe de la Sara hi ha estelades! Això és imparable, és veritat, però mentrestant portarem la samarreta SOS educació... Molt bonic, el post, històric! ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fa a penes quatre dies, de fet la setmana passada, sentia al senyor Arcadi Espada a la ràdio menyspreant l'independentisme com un "debat literari" (sic), però fent la salvetat que si un partit com Convergència feia el pas decidit cap a la independència, ja seria un debat polític. Doncs bé, ja el tenim. les estelades pengen de les seus de Convergència.
      Gràcies, Gemma!

      Suprimeix
  6. Jo estava al costat d'una pancarta que deia "GItanos per la independencia " i em vaig emocionar. un dia gistòric e inolbidable. tan de bo haguem posat fil a l'agulla.
    una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sandra, l'hem posat. El fil ja hi és, dins l'agulla. Ara falta que l'agulla vagi fent...
      Una abraçada!

      Suprimeix
  7. el bogardisme té molt a dir en aquest moment històric, també els antiartistes com vostè que apareixen en el nostre blog encapsulats en format dadaista. Esperem la seva visita comentada i Bailey's en mà. Salut i bimba!

    ResponSuprimeix